La riquesa, el poder, l'afany, eixa debilitat per manar. No,la riquesa no són els rics. La riquesa són les persones que hi aspiren. Tots aspiren. Tots podrien ser-ho. Un ric és la cosa més vulgar del món. Amb xicotets gestos simulem la riquesa. Un cotxe un poc major, una xicoteta casa en el camp, una piscina menuda com un toll, alguna coseta sempre més gran, per ínfima, minúscula, ridícula i raquítica que puga ser. Una forma de demostrar que, el penúltim immigrant, és menys immigrant que el darrer immigrant. Tots abocats i abocades a l'escalada de petulància i vanitat. Una seqüència atàvica que acabarà amb el gest que trobarem impune, lògic, justificat i legal, d'exercir la subtil, elegant, delicada i distingida violència de, comprar. De comprar un objecte, un terra, un paisatge, de comprar la nostra personalitat, una persona o un país sencer. No hi ha límit, mai tindrem prou.
La Terra del Foc, el país on els seus habitants porten l'enemic, un monarca cruel, a dins. Aquest és el nostre 25 d'abril. Aquesta és la nostra desfeta.
La Terra del Foc, el país on els seus habitants porten l'enemic, un monarca cruel, a dins. Aquest és el nostre 25 d'abril. Aquesta és la nostra desfeta.
El Blues de la requalificació
(proximament en Comparteix)
4 comentaris:
ESTÀ MOLT BÉ. AQUESTA CANÇÒ POT APLICAR-SE A QUALSEVOL CIUTAT DEL PV
Si Sr. molt bona!
La riquesa o la pobrea es du a l'ànima.
Estic d'acord. No és més ric qui més té...
Publica un comentari