Maulets, un esforç més!

Maulets! a tan sols uns mil·límetres de la llibertat i voleu enfonsar-vos ara?

El caragol o corn marí és utilitzat des d'antic a la Mediterrània com a instrument musical i de comunicació. A la costa catalanomediterrània i al seu interior es va usar per ramaders i pescadors com a mitjà de comunicació. En consonància amb això, es diu que es va fer servir per tal de comunicar-se durant la Guerra de Successió. Fins i tot es diu que aquells que poseïen un corn marí després de la Guerra podien ser acusats de conspiradors, de manera que la gent se'n desfeia d'ells. A la xarxa també hi ha qui diu que encara ara es pot trobar en algunes filades d'almogàvers al País Valencià. Llavors, per un instant, no podem evitar pensar que el seu origen és encara més remot. Siga veritat o mentida, el que compta és si ens agrada, si ens captiva i ens resulta evocador. La il·lusió, en qualsevol cas, no ve de prop. Doncs ja a Guerra Civil hi trobem cartells, on s'hi pot vore un llaurador, vestit amb saragüell, que sosté un corn marí en les mans per tal de convocar a la resistència als germans. No fa molt, en la manifestació del 25 d'abril de 2007, es tornaren a fer servir corns marins que encapçalaven als manifestants.

Podem reinventar-nos? podem fer de les nostres ferides la nostra força?

Estel de gel

Noves estreles en el lloc més inesperat. El foc que es fa gel, si cal. Intervencions suaus a tot arreu. Sense imposició, sense desgast, però constant. Estem molts metres per damunt i amb els núvols al davant, què més ens cal? forces passatgeres i febles?...però lleugeres i renovables sense descans, per tot arreu un únic remor al nostre costat.

Noves estreles

Si no vegem els estels al cel, caldrà portar-los a la terra. Si ja no tenim treballadors de la fusta i constructors d'estels, caldrà ser estel i fusta. Ser nosaltres mateix terra, germinar en ella, ser arbre i ser paraula impressa, per cada agressió, una nova obra. Per cada negativa, una afirmació més forta!

Capitalism is dead (rigueu-se, per favor)

S’ha acabat. Ja no podem continuar considerant l'acumulació de grans fortunes com un fet normal. La Declaració Universal dels Drets Humans (1948) resulta ambigua al respecte. Empara a l'article 17 el dret a la propietat, però quina propietat? No són el mateix les propietats personals que les grans acumulacions de propietats que sobrepassen àmpliament les possibilitats d’un sol ésser humà. El gran propietari ha estat venerat i idolatrat. Més encara en la nostra societat consumista. Tothom voldria ser com ell. Molts que es dien socialistes l’han imitat. Se’l considera intel·ligent. Els defensors del lliure mercat el veuen com el gestor eficient. Es diu, a més, que genera llocs de treball i progrés. És el vell ideal d’Adam Smith: amb el lliure mercat advindrà la riquesa de les nacions. Però els fets han demostrat àmpliament que allò que aplega és la devastació del planeta. Avui es parla amb preocupació de la crisi econòmica, però la gran crisi, és l’ecològica. Les grans esglésies i les seues jerarquies, amb les seues promeses ultramundanes, es fan còmplices dels acumuladors (què importa el que passe ací si ens espera un paradís). Aquesta dèria acumuladora és ja inacceptable. Els recursos planetaris són finits i l’espècie humana ha de posar fi a la seua voracitat. L’ínfim paradís que es disfruta al primer món, és una xarxa de clavegueram a la resta de països. Amb la nostra complicitat, prompte eixa serà l’única herència que deixarem als nostres fills: un planeta consumit. En aquestes circumstàncies, l’acumulador de capital ha de ser vist com el que és: un desviat social. Algú que no respecta les normes mínimes de convivència. Les seues accions han de ser contemplades com atemptats contra els drets humans. Les conseqüències dels seus actes han entendre’s com terrorisme per control remot. No sols ha de ser delinqüent, sinó criminal. És important que tothom veja a les clares els motius dels seus actes: és un pobre home (perquè normalment és home!) víctima de la seua ambició irrefrenable. També, per tant, haurà de ser vist com com un malalt. D’acord amb això, se li donarà la teràpia apropiada per reintegrar-lo en la societat. Depén de nosaltres fer-li entendre que les seues necessitats de comprar, amprar, posseir, destacar, competir i oprimir, són absolutament vergonyoses i fruit del malestar que sent dins de si a causa de la pobresa vital que l’assola. I a més hem de mostrar-li el camí sense ofendre’l, sense provocar la seua reacció, sense declarar-li la guerra, ja que aquesta és el seu entorn preferit on amb més facilitat invertix els papers i es presenta com el que no és: un ser poderós i superior. Però això no és cert, el capitalista és el pobre per excel·lència; ja ho diu el poble: "no és més pobre qui més té, sinó qui menys necessita". Mai hem de caure en aquest parany i, ben al contrari, hem de deixar que siga ell qui vinga a nosaltres i diga: “M’he equivocat, el capitalisme és roí. M’he portat mal amb la Terra i els seus habitants. Els he utilitzat per satisfer els meus afanys egòlatres i banals de manera capriciosa i innecessària. Ha estat un acte vergonyós que mai hauria d’haver passat i del qual em penedisc. Us demane disculpes.” Si no comprenem açò, les clavegueres continuarant creixent arreu del nostre món.

El Capitalisme és mort, què feu encara adorant-lo?

Camí de què...?

No es suficient esborrar jurídicament. Cal també substituir els símbols, els mites, l’iconografia, les llegendes amb l’objecte de mutar les pecepcions i, sobretot, els referents fins que un o una no estiga cert de si es troba al final de la Patagonia o a qualsevol altre indret. Quin mapa més estrany, quina estrany geografia que no la reconeguem. Caldrà reescriure-ho tot de nou?

El cego maulet

Ara fa un any es va crear aquest bloc. Uns mesos després la cançó del cego maulet estava enllestida i el 12 d'octubre (!) es va fer pública. Des d'aleshores hem rebut molt poques visites. Existim quasi clandestinament. O millor, quasi quimèricament. Així i tot ens han enllaçat 4 vegades (5 si contem l'enllaç de correspondència de la Valenciclopèdia), les mateixes més o menys que entrades tenim, la qual cosa, ben mirat, no està mal. Donem les gràcies a La Veu de Xàtiva, Toni Cucarella, Xàtiva, punts de vista i a El Penjoll amb qui prompte col·laborarem. Hora és ja que els cecs comencen a vore. De moment hem tornat a les places (cibernètiques) a cantar als que vulguen escoltar-nos. Ja està el cego maulet al myspace (tot sol i només amb dos amics estranys). També està El blues de la requalificació a Comparteix on ja se l'han baixat 25 persones (tot un hit mulesc). Comencem a vore tèrbolament i tot el que vegem mamprendrem a contar-ho ací.

La riquesa

La riquesa, el poder, l'afany, eixa debilitat per manar. No,la riquesa no són els rics. La riquesa són les persones que hi aspiren. Tots aspiren. Tots podrien ser-ho. Un ric és la cosa més vulgar del món. Amb xicotets gestos simulem la riquesa. Un cotxe un poc major, una xicoteta casa en el camp, una piscina menuda com un toll, alguna coseta sempre més gran, per ínfima, minúscula, ridícula i raquítica que puga ser. Una forma de demostrar que, el penúltim immigrant, és menys immigrant que el darrer immigrant. Tots abocats i abocades a l'escalada de petulància i vanitat. Una seqüència atàvica que acabarà amb el gest que trobarem impune, lògic, justificat i legal, d'exercir la subtil, elegant, delicada i distingida violència de, comprar. De comprar un objecte, un terra, un paisatge, de comprar la nostra personalitat, una persona o un país sencer. No hi ha límit, mai tindrem prou.

La Terra del Foc, el país on els seus habitants porten l'enemic, un monarca cruel, a dins. Aquest és el nostre 25 d'abril. Aquesta és la nostra desfeta.

El Blues de la requalificació

(proximament en Comparteix)