Terra, nova cançó

Doncs sí, era deveres, ens atrevim a tornar a la càrrega amb una nova cançó. I per si això fora poc, us amenacem a tots i totes: ho farem cada darrer dia de mes fins que s'acaben. Bo, la veritat és que no sempre seran noves, noves. Algunes seran gravacions antigues i altres versions. Però sempre serà material que no havíem divulgat prèviament ni a la xarxa ni altres mitjans. En aquesta ocasió la novetat és Terra, un rock en clau acústica sobre els pobles del planeta i llur necessitat, no tant d'identificar-se amb un territori, quant d'estimar.

La cançó la podeu trobar a Comparteix i a Música Lliure. Dues pàgines a les que aprofitem per felicitar per la seua difusió de la música en català. La nostra, però, és una aportació molt modesta, però gràcies a la darrera pàgina vos la podeu descarregar directament punxant aquest enllaç.

Salut i terra lliure!

Vols ma?

L'expressió "vols ma?" encara es conserva a Xàtiva i altres indrets de les Comarques Centrals. Al Principat també s'hi troba la variant "vols mam". L'expressió s'adreça als xiquets i xiquetes menuts que gairebé no saben parlar per preguntar-los si volen aigua. Jo la desconeixia totalment fins que fa ja uns anys, se'm va ocòrrer estudiar àrab. Quan la nostra professora estava explicant-nos que en àrab "aigua" es diu ماء (que es pronuncia "ma") ens va contar l'anècdota que un alumne seu de la Ribera li havia dit que existia aquesta expressió. L'explicació podia ser que la paraula "ma", fora una pervivència de l'àrab que parlaven els valencians. Incrèdul, recorde que li ho vaig preguntar a ma mare, que m'ho va confirmar. Molta altra gent després també m'ha dit el mateix. Buscant a la xarxa he vist que Salvador Jàfer, del bloc Sarq-ul-Andalus, poeta de Ràfol de Salem i professor de català a l'EOI de València, on vaig estudiar àrab un parell d'anys, també es fa ressó en una llista de possibles arabismes residual presents al País Valencià i menciona un possible origen amazig, és a dir, bereber. També el Diccionari Català-Valencià-Balear, l'arreplega com una accepció de "ma": Aigua, en el llenguatge infantil (Val.). Etim.: de l'àrab ma, ‘aigua’.

Músiques al vent: Franca Masu, la veu de L'Alguer

Franca Masu (1962, L'Alguer) és un cas excepcional. Va aprendre el català amb 30 anys complits. A la xarxa es diu que va ser després d'un concert de Maria del Mar Bonet a L'Alguer, la seua ciutat natal, però poc importa. Tot i que, com sabeu, arran d'una repoblació que va fer Pere el Cerimoniós el 1354, allí encara es parla català, a casa de Masu no era així. Son pare no era alguerés, sinó sard (un conegut pintor, per cert). Però Franca Masú va prendre la llengua i la cultura catalanes com a pròpies, fins al punt que avui és el màxim exponent internacional de la catalanitat de L'Alguer. També va ser una cantant tardana. Va debutar als 29 anys amb un grup de músics sards, cantant estàndars de jazz. Però prompte cerca altres influències més pròximes a la seua vida a L'Alguer. Sembla que la vida illenca sempre comporta una certa introversió i saudade. Potser per això es va acostar cap el fado, el flamenc i el tango, les seues altres influències, tres músiques que tan bé han expressat la tristesa, el dolor i la passió. I d'aquí que també cante en castellà, a part d'italià i sard, tot i que no el parle. Ella qualifica la seua música de mediterrània. Això tal vegada es podria discutir, però el que és innegable, és que Franca Masu és una de les aportacions més refrescants i innovadores de la música en català, que consoliden aquesta i li donen major projecció internacional. I, curiosament, una aportació que li arriba des de la perifèria i des d'un dels punts més fràgils del domini lingüístic. Un motiu per l'esperança.

Recull de vídeos

El primer vídeo, que és el que tingueu tot seguit, conté imatges dels anys 50 de L'Alguer. El segon vídeo és una actuació a Vilanova i la Geltrú que a mi em recorda molt al veterà grup canari Mestisay (uns altres illencs amants del fado), vegeu per exemple el seu tema Canciones del sur. El tercer vídeo és Carreronet, un tema amb influències flamenques amb una breu presentació de L'Alguer i unes declaracions de Franca Masu per a Barça TV. El quart i el cinqué vídeos són una entrevista a Franca Masu dividida en dues parts. També podeu visitar la seua pàgina web. I l'article que un pardalet m'ha dit que va escriure Toni de l'Hostal sobre ella per la Viquipèdia. Que ho disfruteu!

La Paret del Moro

Respesque ací un altre article de El Penjoll. Amb ell toque un tema ja al·ludit que em preocupa, el paisatge, i inaugure una secció, Exploracions, dedicada a itineraris i derives de reconeixement pel meu territori més immediat. Val a dir, que arran de la proposta que feia a l'article, es va ficar en contacte amb mi Kirikú de Manuel. Podeu vore el que em dia i la meua resposta als enllaços del final.

La Paret del Moro

Agustí Ventura, cronista oficial de Xàtiva, parlava d'ella en el seu artícle La frontera del Xúquer de 1981 (Papers de La Costera nº1). En 1992, l'infatigable Josep Lluís Cebrian, es feia ressó en el nº 7 d'aquesta publicació. Cebrian i Ventura deien que es tractava d'una torre de guaita musulmana, possiblement de voltants del segle XII (vegeu una foto de Cebrian ací). Després he sabut que els habitants de Manuel l'anomenen la Paret del Moro. Aquesta torre servia per comunicar visualment el Castell de Xàtiva (els castells millor dit) i el de Castelló de la Ribera, abans Castelló de Xàtiva. Aquest darrer, molt més modest, em pareix recordar que segons Ventura podria ser el tercer castell de Xàtiva de que parlava Jaume I al Llibre dels fets. Cebrian deia en 1992 que es trobava en molt mal estat, que quedava quasi només un mur en peu i que requeria una restauració urgent. A l'estar situat fora del terme de Xàtiva per una escassa distància, la responsabilitat requeia en el poble de Manuel, a qui Cebrian animava a actuar. A través d'unes pàginas de la Generalitat sobre Les Salines de Manuel vaig poder fer-me una idea d'on estava, i confiant en que encara estaria en peu, em vaig pujar a la bicicleta de muntanya disposat a trobar-la. Per evitar el trànsit, vaig fer el trajecte per la carretera de La Torre d'En Lloris (una altra torre!), pedania de Xàtiva. Creuant el pont sobre el riu, vaig arribar a Les Salines. Al mapa m'havia semblat que es trobava prop d'unes urbanitzacions i a elles em vaig acostar. Allí un tipus quasi em va llançar als gossos, però afortunadament, un jove i un altre home més amables em van indicar el camí. Encara que per a decepció meua em van assegurar que la Paret ja no hi era: "va caure o la van tombar" va rubricar l'home. "Has de fixar-te perquè està en terra" va dir el jove. Els vaig donar les gràcies i vaig continuar. Una vegada al lloc la cosa no va resultar tan fàcil com pensava. Després de vora un hora perdut entre pins i malesa ja no podia tindre més punxades a tot arreu del cos. Havia inspeccionat tots els senderols i muntons de pedres que havia vist, però res havia trobat. Estava a punt de desistir quan vaig trobar un homenet amb un silbat ultrasònic passejant els gossos. "Ah sí, la Paret del Moro, però només vas a vore quatre pedres! agarra la bici i vine". Un poc més avant estava el senderol correcte que jo no havia seguit. Em va explicar també un altre camí de regrés: "Busca sempre Sant Anna i trobaràs el camí de tornada". Quan per fi vaig arribar a La Paret del Moro, el sol estava alt i eren les 2 de la vesprada. Com ja m'havien advertit, dalt d'una modesta costera, hi havia una trista muntanyeta de runes. Ningú va escoltar o va voler escoltar les paraules de Cebrian. L'Ajuntament de Manuel (tot i el nom d'origen àrab) no va fer res i les darreres restes s'havien vingut avall. A qui l'interessa el Moro? i més encara hui en dia. Millor oblidar-lo, millor oblidar-te, millor oblidar-nos. Camuflada ara entre arbres, és possible que la torre de guaita no estiguera en el seu temps tan rodejada d'ells. Com que ja no es pot pujar a ella, és impossible saber que es veia des dalt. Jo concretament no vaig poder vore el Castell de Xàtiva, però si es veia perfectament el pujol del de Castelló. I també, entre els pins, es distingia l'ermita del Puig, condemnada en el futur al mateix destí, i que tal vegada fora el punt on es trobava l'enllaç amb el Castell. Tots ens anem caient com la Paret del Moro, tot se'ns cau i no queda res. Ja és massa tard, però per això mateix tot és possible. Per això propose que amb les restes de la Paret del Moro es reconstruïsca una torre de guaita per recordar, no que eren torres de guerra, sinó que, per damunt de les muntanyes amb invisibles fils de llum hi havia una xarxa que unia i comunicava aquestes terres.

"Només voràs quatre pedres"

Les restes de la torre de guaita regolen muntanya avall

La xarxa elèctrica espanyola vetlant sempre per la bellesa del paisatge al País Valencià.
I què veien els moros? a la dreta el Puig des de l'emplaçament de la torre de guaita.

eNLlaÇoS:

*A Art i Patrimoni, una web d'excel·lents continguts de Josep Lluís Cebrian, podeu vore totes les fotos que l'historiador de Xàtiva va fer als anys 90 de: La Paret del Moro

*Entrada original amb comentaris a El Penjoll, art de paraula, el 28 de març de 2008

*Resposta a Kirikú, de Manuel

José Bové a Xàtiva

La primera vegada que vaig sentir parlar de Bové va ser fa uns anys, mentre recorria el sud de França. Apareixia en la primera plana de Le Monde. L'havien detingut i l'anàven a jutjar. Em va cridar l'atenció pel seu cognom. A la seua biografia en Viquipèdia ens diu que Bové és occità, de Talença, però també que son pare era originari de Luxemburg i no occità. Un origen més llunyà podria ser el català. Ben bé podria ser descendent d'un català que haguera anat a parar a Luxemburg. Com és sabut els pricipatins es mengen les erres finals i convertixen les "u" en "v", com en "seua" que dóna "seva". D'acord amb això Bové dóna Bouer, és a dir, el que cuida el bous o té bous. A la Coordinadora Catalana de Fundacions hi trobem un Josep Bové. També hi hagué un Josep Bover escultor. Però el Bové que jo vaig vore a Le Monde amb uns grans bigots a l'estil d'Asterix era José Bové, un conegut activista occità, lider sindical agrícola, ecologista, antimilitarista i polític. Entre d'altres coses se'l coneix per haver envaït amb 90 tractors un camp de tir de l'exercit francés per tal de protestar contra aquest als anys 70. Peró la seua acció més sonada va ser desmontar un MacDonalds a Milhau. Per aquest motiu i altres, com la seua protesta a Tahiti contra les proves nuclears franceses, ha estat empresonat diverses vegades. Peró José Bové és també un intel·lectual, que va estudiar filosofia, amb una sòlida formació familiar: son pare era enginyer agrònom i sa mare professora de ciències naturals. Com a polític es va presentar a les eleccions europees com a cap de llista del partit Europa Ecològica i actualment és eurodiputat. Ignacio Ramonet, de Le Monde Diplomatique, el va portar a Burjassot enguany dins de la iniciativa Escuela de Pensamiento Crítico, que s'ha celebrat enguany no a València, Madrid o Barcelona, sinó a Burjassot, amb la simple ajuda d'una sala de conferències, i que ja volguera jo per a Xàtiva. Jo hi vaig estar, però, i li vaig les fotos que vegeu. Allí ningú parlava català (si Estellés alçara el cap). Ningú pareixia recordar que estàvem al País Valencià, tot i que algú li va fer a Bové una pregunta pròpia de Gonzàlez Lizondo: Què li pareix el problema de les taronges valencianes? Però Bove si sabia on estava i de seguida que comença la seua conferència en francés va dir: Els demane disculpes, no parle català (És tan trist que hagen de vindre de fora a donar-nos dignitat!) Acte seguit començà a parlar-nos de les crisis alimentàries. Com ja sabem, la major part de la població que passa fam es troba a l'anomenat tercer món. El que resulta més sorprenent, segons Bové, és que la major part d'aquesta població són agricultors. Com és possible això? Per un costat perquè aquestos agricultors pertanyen a cultures amb sistemes tradicionals de cultiu. Les intervencions que les empreses transnacionals han alterat el seu entorn i trencat els ecosistemes vigents, que, a la seua vegada han llançat a perdre els cultius tradicionals al provocar sequeres o plagues noves. Per un altre, perquè el lliure mercat capitalista obliga a la mecanització i l'especialització. Respecte del primer cas, Bové en donà dades per reflexionar. Actualment, als EEUU ja n'hi ha poc més o menys la mateixa quantitat de gent en presó que dedicant-se a l'agricultura. Això dóna idea de la gran mecanització i del poc pes sindical dels llauradors al primer món. Al País València, com recordava Joan Fuster als anys 60, la immensa majoria de la població es dedicava a l'agricultura. A la resta del planeta, la situació era pareguda. Mao Tse Dong va dir que el segle XX era la lluita del camp contra la ciutat. Actualment, aquesta situació sols existix als països del tercer món. Per contra, al primer món s'ha malbaratat el terreny fèrtil per construir zones residencials o de comerç i esplai. Per aquest motiu és heterònom alimentàriament, especialment en les grans ciutats, i requerix que la resta del món li faça de despensa. Ara bé, la dinàmica del lliure mercat és perversa i força dls pobles del tercer món a produir d'acord amb el capitalisme. Si aquestos volen vendre els seus productes han competir entre si venent-los més barats. Això els obliga a l'especialització i a l'agricultura intensiva, però això tè conseqüències nefastes. El primer món disposa de la resta del planeta com a despensa, si una sequera afecta a una zona productora d'arròs, hi disposa d'altra, però la zona afectada, al haver-se especialitzat, sinó produix, no obté beneficis i, per tant, ni disposa d'aliment per a sí, ni de liquidesa per comprar-lo. En definitiva, l'heteronomia alimentària del primer món provoca l'heteronomia alimentària dels països pobres, però mentre que els primers disposen d'altres suministradors al mercat, els segons es moren. A això cal afegir que el transport d'aliments del tercer món a les ciutats del primer món augmenta la contaminació i l'escalfament global, la qual cosa aguditza encara més les sequeres i la degradació mediambiental per als primers. Front a això, Bové proposa la sobirania alimentària. Aquest concepte implica que els diferents pobles de la Terra siguen autònoms pel que fa a l'alimentació i no depenguen d'altres territoris i pobles per menjar . Els aliments s'han de produir en la proximitat. Això ha posat a Bové a prop de les cultures tradicionals i dels moviments indigenistes com el d'Evo Morales. Aquesta plantejament s'oposa frontalment a les grans cadenes d'aliments i de menjar ràpid, d'aquí els conflictes de Bové amb Mac Donalds i altres. Això no ha de ser entés com una involució i una autarquia. No es tracta de mercats absolutament tancats. Naturalment que val a comerciar. Però aquest comerç s'ha de fer de forma raonable a partir dels excedents que no posen en perill la sobirania alimentària de cada territori. Aquesta ha de ser la prioritat i no les grans ganàncies capitalistes a tota costa. D'aquesta manera estalvíem energia, mantenim més net el planeta, generem llocs de treball en proximitat, mengem més sà i no provoquem la mort de milions de persones a causa de la fam. En definitiva, la meua autonomia ha d'implicar l'autonomia dels demés. No és possible que la meua llibertat es limite a elegir productes exòtics en la cistella de la compra a canvi de la pobresa dels demés.

I amb això arribe al final, que és el principi. Potser us hareu preguntat perquè aquesta entrada s'anomena José Bové a Xàtiva. Ell, possiblement, no ha estat mai a Xàtiva. Estaria bé que hi vinguera, però, de moment, com no és així, podem aconfomar-nos amb imaginar el que diria si hi vinguera. Xàtiva, que podia ser considerada una ciutat sobirana alimentàriament, ha passat en poc menys de trenta anys a malbaratar una horta mil·lenària a canvi de ciment i formigó i coses com un Mac Donalds o un espantós centre comercial contruïts sobre la mateixa horta. De veritat hem anat avant? o arrere?

Músiques al Vent

Músiques al Vent, va ser una secció que vaig iniciar al Penjoll amb l'objectiu de compartir la música en català que jo coneixia amb els companys i lectors del bloc-revista. M'agradaria reprendre aquesta iniciativa d'ací, de tant en tant. Per això vull repescar el que trobe el millor article que vaig fer, el que estava dedicat a Josep Didac. No conexia ni conec personalment a aquest cantautor. Però, quan li vaig escriure, immediatament em va donar permís per agafar imatges i cançons de la seua web per fer un vídeo. En el correu electrònic que em va enviar també en contava alguns detalls sobre sí que vaig incorporar a l'article. Val a dir, que actualment ha publicat un segon volum de Cants Truncats, que encara no he tingut l'oportunitat d'escoltar.

Ací vos deixe amb l'article que li vaig dedicar:

Músiques al Vent: Josep Didac


"La irrupció de Josep Didac al nostre panorama musical ha passat desapercebuda per a quasi tots. Tot i això, ja té dos llibres disc de poemes o cançons. Un publicat en català i l’altre en francés, llengua que domina. M’ocuparé ací del primer, Cants Truncats, daurats d’arròs, Ajuntament de Manuel, Diputació de València, 2007 (173 pàgines i més de 100 poemes- lletres de cançons, 1 CD amb 12 cançons). De Josep Didac, no sabem quasi que res. Només el que es pot deduir de la seua pàgina i el seu llibre. El fet de no ser un jovenet novell, el seu semianonimat, el retorn d'un llarg exili d'emigrant, el fan tan legendari com els herois anfibis que canta. La seua música és senzilla: simples arpegis de guitarra acompanyats d'una veu forta amb la textura dels homes del camp que fila amb sentiment. A aquesta se sumen una dicció no contaminada per la uniforme pronuncia apitxada i estàndard. Una forma d'entonar i dir plena de matisos que quasi havíem oblidat. Sembla que va nàixer a Manuel o L’Ènova allà pel final dels cinquanta. És un cantautor i poeta tardà que portava anys elaborant el seu cant. La seua formació sembla autodidacta. El mestre franquista de la seua escola pegava carxots i no li agradava. I el més important, per viure calia treballar des de menut. Els anys seixanta han estat retractats per nostàlgics de la dictadura com època d’esplendor. Per a molts, en realitat, van ser, de la postguerra, continuació. La immensa majoria de la població a Xàtiva i voltants era agrària. L’arròs encara era un cultiu fort (hi ha fotos dels camps inundats al voltant del Puig) tot i que la taronja ja s'imposava. Tots els pobles tenien els seus valents, diu Josep Didac, i ens parla dels enganys en el preu de les garbes, dels salaris no cotitzats que els rics els furtaven, de l’emigració, de l’home immers en l’aigua dels bancals d’arròs de València i el Deltebre que al arribar la nit no podia amb el seu dolor. De les dones i les mares que esperaven treballant, dur, a casa, aprofitant l’últim retall per solsir. Un món, això sí, no contaminat, on les brosses del camp tenien un nom i servien per fer pastissets i alimentar. Cants Truncats, és l’epopeia diària del segador, del llaurador, de la gent del camp al País Valencià, i al Deltebre i Catalunya i molt més enllà. Una història repetida una i altra vegada on sempre perdien els mateixos: “a França o Espanya sempre perd qui es banya”. És el cant d’un món, no uniformitzat, amb cultius diversos, respectuós amb el medi i sostenible. A Didac li causa ennuig l’abús del monocultiu de tarongers, la dessecació de les marjals, la mort del Xúquer, la desaparició del trenet que comunicava les Comarques Centrals. Didac canta també el paisatge de la seua terra més immediata, Manuel, L'Ènova, Sants, Santa Anna, i el del País Valencià (Catarroja, Alberic, Sollana) i Catalunya (el Deltebre, Girona, la Bisbal) i la tota Mediterrània. És, a més, un cant conscient que ens recorda l'autoodi valencià i assenyala, valent, als que ens humilien: els castellans. És, a més, el cant d'un home enamorat, de la seua dona, de sa mare i de la feminitat. No oblida tampoc els exiliats, ni els perdedors de la Guerra Civil. I sobretot, sobretot, canta a la gent anònima del camp i a aquells que, com Joan Pellicer, els han atés. Finalment, els Cants Truncats són cants contra la guerra i el rebuig a la immigració, ja que tots som emigrants ("...ací no cabríem si ara en tornaren!"). Cants contra la desmemòria i la ignorància, per recordar com eren nosaltres no fa tant. És la paraula senzilla i clara d’una veu autèntica i esgarrada pel treball honest que parla des de l’esforç i l’experiència. Els seus versos no miren floritures de mètrica. Tenen la sensibilitat, el ritme i la rima de la poesia popular valenciana i la força d'un crit que ni al flamenc enveja. És un cant que naix de la terra i l’aigua, del carrer i la plaça. Poesia des del poble per al poble. Poesia de cor, sentiment i esforç, al marge de circuits comercials i intel·lectuals. Però poesia compromesa i conscient que lluita per un món millor. Una lectura recomanable per a tots els que vivim entre la Serra Grossa i l’Albufera. Josep Didac ha fet, a més, algunes exposicions en col·laboració amb Miquel R.Martí, artista que mira d'il·lustrar la seua paraula pregona. Ací vos deixe amb una poema i un muntatge audiovisual sobre dues cançons de Didac i unes imatges de la seua web que han realitzat, gentilment, els xics de El Penjoll TV. A la seua web, Cants Truncats, trobareu més cançons i informació. Anime també a la Mitja Galta, associació cultural de Manuel, i a Toni de l’Hostal (cantautor a carro i haca) i al seu amic Pau Alabajos, a que compten amb Josep Didac (si ell vol), en un d’eixos concerts a diferents veus tan divertits que fan, doncs considere que és una veu que paga la pena divulgar. Salut amigues i amics, i fins el pròxim Músiques al vent.

Les Riberes

De la Ribera Alta van a la Baixa
Terme de Sueca i Cullera
Vi de marraixa.

D’Almussafes a Sollana
Per carretera de pols
Sequers de rajola massissa
i trilladores als molls.

Graners al mig de les finques
Els seus molins
La muntanyeta dels Sants
Fita i desigs.

De veure la nostra terra
Verda i daurada
Utopia sí, de saber-la
Alliberada.

Lliure de tant de cacic
Que ve de fora
Menyspreant el que és d’ací
Quina mala hora.
Abaixen els castellans
I són els amos
Mai no parlen com nosaltres
I ens diuen “malos”.

Els hem donat a menjar
Obrint-los les portes
Ara ells fan i desfan
Mireu les hortes
Quin és el preu de l’arròs
I el de les taronges!!!"

Publicació original a El Penjoll, art de paraula, el 22 de setembre de 2008

El Setabiense

A finals del segle XVIII i principis del XIX hi va haver un escriptor que feia servir sovint el pseudònim de “El Setabiense” per signar els seus escrits. Quasi tothom coincidix en que aquest escriptor era Nicolás Pérez, del qual uns dien que era doctor (no sabem en què) i altres teòleg. Entre aquestos es troba Vicent Boix, que és justament la font a través de la qual vaig saber del Setabiense. El poeta xativí i cronista oficial de València el cita, en la seua obra Xàtiva del 1857, en una llista de prohoms de Setabis (el nom de Xàtiva, en llatí). Boix desconeix la seua data de naixement, però si en dona la de defunció: 1828. Si bé el tracta de passada i fa la impressió que amb cert desdeny (“individuo miembro de la academia latina matritense” diu), coneix ben bé la seua obra i en dóna una llista dels seus escrits que possiblement siga la més exhaustiva que hi havia sobre el Setabiense fins ara. La llista és tan exhaustiva que en ella s’hi troben textos que avuí segurament ningú sap que són de Pérez. I no sols això, sinó que fins i tot, pot ser ja ni existixen. Ningú sap ja qui és Nicolás Pérez. Després de perdre una quantitat considerable d’hores fent recerques en la xarxa, em va quedar clar que l’obra d’aquest home, fora o no de Xàtiva, estava a punt de ser engolida en les tenebres del no res. Cap dels seus llibres s’havia reeditat des de feia més de 100 anys, i altres dels que menciona Boix de passada, no semblen ja existir. La resta estan desperdigats per les biblioteques de l’estat espanyol. Sols un està en València i no recorde cap biblioteca que en tinguera dos. La majoria, això sí, segons les descripcions que fa el Catàleg del Patrimoni Bibliogràfic Espanyol, estaven atacats per la humitat, l’òxid i els insectes.

Això no obstant, entre els llibres publicats pel Setabiense hi havia, però, títols que em van semblar d’inici suggerents. Per exemple, el Setabiense, havia escrit un llibre titolat El anti-Quixote que la Inquisició pareixia haver segrestat. Altres llibres igualment peculiars eren Elogio de los ampurdaneses y diálogos de Mina (que entenc que són dos llibres diferents que la imprenta de Xàtiva Blai Bellver, on editava Boix, va unir erròniament) i Descripción de dos batallas del Bruch (1809) que gràcies a internet vaig saber que en realitat es dia Batallas que los catalanes han ganado a los franceses: batalla segunda del Bruc y Casa-Masana en 14 de junio de 1808. La meua exagerada ignorància em va fer pensar que potser es tractava d’un escriptor pro català i crític amb els mites de pro castellans, que la història posterior havia soterrat en l’oblit. Aquesta destarifada conclusió es va vore reforçada per la meua errònia interpretació d’un altre llibre del setabiense titolat segons Boix: El censor de la Historia de España, ó censura fundada de la historia crítica de España del abate Masdeu, y de las flores, Morales, Garivay, Ocampo, Mariana y otros escritores, ya nacionales, ya estrangeros, que jo, sense motiu, vaig pensar que era una crítica de la història d’Espanya. Però res més lluny de la realitat. Va ser prou fer unes quantes avariguacions internàutiques per trobar algunes dades més decebedores.
El llibre més antic que es coneix de Pérez és El filósofo arrepentido y el sabio penitente que cita Boix el 1857 i que diu que va ser publicat el 1789. Però és increible com tan sols un segle i mig devora les coses. Avui, 2007, no he pogut confirmar l’existència d’aquest llibre en l’Estat Espanyol. Ans al contrari, he trobat qui li atribuia el llibre a un tal Laureano Montes que va viure posteriorment. El més curiós de tot, és que si es conserva en la Biblioteca Valenciana, un llibre catalogat com a sàtira i titolat Mazas puestas con el nombre de glosas a la obra intitulada el Filósofo Arrepentido y el Sabio Penitente del Dr. D. Nicolás Pérez Martínez por Alonso Pérez Machuca, València, 1790 i que segons es diu seria en realitat de Joaquim Fusell i Gil. Gràcies a aquest llibre que fa burlesca del Setabiense podem deduir que aquest es dia Martínez de segon cognom. El fet que en les biblioteques es conserve la sàtira i no el llibre satiritzat pot tindre a vore amb els pressumptes problemes que amb la Inquisició va tindre Nicolás Pérez. En qualsevol cas, no molt després d’això, el 1798, Pérez va escriure el Catechismus romanus ad Parrochos ex decreto sacrosancti Concilii Tridenti, novisssimis perpolitus curis á Nicolao Perez Setabitano, llibre que cita també Boix i que també avui pareix haver desaparegut. La seua possible existència i el coneixement del llatí que pareix demostrar recolzaria les notícies que dóna Boix que es tractava d’un rector i que pertanyia a l’Acadèmia (Greco)Latina Matritense, acadèmia que va existir entre el 1755 i el 1849 i que segons segons diuen Pilar Hualde Pascual i Francisco García Jurado en el número 17 de 2004 de la revista filològica Minerva, va ser molt important. De fet, Boix indica que l’imprenta que el publica és “Matriti”. El següent llibre que, seguint de nou al cronista valencià, sabem que va publicar Pérez és el ja mencionat El censor de la Historia de España que va ser imprés aquesta vegada a Madrid el 1802. Una lectura atenta del seu títol, m’haguera estalviat perdre el temps amb indagacions possiblement vanes. En realitat, el llibre, pareix ser, a partir del títol, una defensa, un elogi, de la censura que havia patit un altre: la Historia crítica de España y de la cultura española de Joan Francesc Masdeu, escriptor nascut a Nàpols que va viure a València. Masdeu era un jesuita que va dedicar més de 15 anys de la seua vida a publicar aquesta història escrita en castellà i italià i que, tot i això (veges tu el que son les coses), sols arribà, fins al segle XI, és a dir, fins a l´època en que qualsevol de nosaltres, i fins i tot molts “espanyols” estarien d’acord en que no ha començat Espanya (per allò dels reis catòlics vull dir). El cas és que quan Masdeu, fent honor al seu nom, anava pel volum IX, X o l’XI o ves-te’n tu a saber, d’aquesta magna obra sobre tan delicat tema, li va caure al damunt la Santa Inquisició, amb tan mala sort, que, per si això no fora prou, li va caure també, uns anys després, el Setabiense! (perquè amb aquest afegitó al seu nom és com va signar el llibre Pérez). Masdeu es va vore obligat a contestar a la Santa en un escrit de 1793, titolat més o menys, Respuesta del autor de la Historia crítica de España…Francisco de Masdeu, á su erudito censo el…P.Traggia de las Escuelas Pías. Però mentre, sense descoratjar-se va continuar avant, com formigueta, fins arribar al voltant del 1800 al volum XX dedicat als musulmans. No sabem si aleshores la Santa li va impedir de totes totes seguir avant (vos podeu imaginar la gràcia li faria a Masdeu? Si l’arriben a avisar abans, igual ni comença!). Per tant, va ser amb terreny mullat i senda aplanada que va aparéixer Pérez per posar-li la puntilla a Masdeu:“censura fundada”-diu aquest Encobert de les lletres. I com que el meritori jesuita s’ho mereixia després d’aquest esforç infructuós en benifici de la consciència hispànica, el Setabiense va pensar que amb un volum per fundar la censura igual no hi havia prou i va avisar en el subtítol que el llibre que presentaba era el volum I. Però que se sapiga, no va publicar cap més. Aquesta tàctica (per dir-li d’alguna manera) la va utilitzar a partir d’aquí sistemàticament. El nostre Setabiense publicava primeres parts i no n’acabava cap. Però tornant al tema que ens ocupa: què seria el que va trobar fundat Pérez en la censura de Masdeu? Seria que Pérez es va enervar perquè Masdeu considerava que els romans i els musulmans eren españols quan aquestos ni en somnis, mai van entreveure tal entitat metafísica anomenada Espanya , perdó, volia dir “España”? O potser per tot el contrari. En qualsevol cas, el que estava clar és que el Setabiense era un “follonero” consumat i no content amb endinyar-li al pobre i pacienciós Masdeu, va decidir que també havia d’emprenyar un símbol espanyol (o potser no tant): El Quixot!. I va ser així que Pérez va publicar tres anys després, el 1805, a Madrid de nou, l’únic llibre pel qual, possiblement ha passat (no sabem si honrosament) a la història: '''El Anti-Quixote'''. I de nou, ves tu per on, va tornar a fer servir el pseudònim ''El setabiense'' per signar el llibre. Davant d’això, un no pot evitar preguntar-se: Però…sera precís fer servir el gentilici per reclamar l’autoria d’aquesta cosa? No podia haver-ho signat amb el seu nom sense involucrar-nos als demés? Què culpa teniem els demés que ell també fora de Xàtiva, si ho era?…o no ho era? El cas és que, segons ens diu Joaquín Álvarez Barrientos en el seu article Algunas ideas sobre teoría de la novela en el siglo XVIII en Inglaterra y España (Anales de Literatura Española, Nº 2,1983) en aquesta obra Pérez criticava la famosa novel·la de Cervantes i dia entre d'altres coses que en la novel·la hi havia errades cronològiques i geogràfiques, que era defectuosa d'estil i que s'havien introduit en ella històries falses, desproporcionades i personatges ridículs. Tal agosarada postura davant d’un llibre que ja era una mena de fetitxe literari hispànic sembla que va suscitar tot tipus de burles en l’època que han perdurat fins l’actualitat. Per descomptat, Pérez va advertir en el títol (igual que en El censor de la historia) que es tractava del primer volum, però, és clar, no es van molestar en aguardar a que escriguera el segon (i el que tampoc està mal: possiblement Pérez tampoc es va molestar en fer-ho!). Així se sap que un autor anònim va publicar la següent resposta: Examen critico del tomo primero de el anti-Quixote publicado por Nicolas Perez ... / por el tutor, curador y defensor de los Manes de Miguel de Cervantes Saavedra, contra todos los follones y malandrines, griegos, tirios y romanos, cimbrios, lombardos y godos, lemosines y castellanos, celtíberos y vascongados, que han osado y osaren, mancillar su honor literario., Imprenta de Sancha, Madrid, 1806. Com haveu pogut comprovar, a Pérez ja l’havien “calat” i tenia igual que els vinguera amb allò del Setabiense o el “volumen primero”, que els defensors de la pàtria i la tradició, ja sabien que era o “follonero” o “malandrín”, o “lemosín” o “castellano”, o “celtibero” o “vascongado”, vaja, en dos paraules (o tres): el tenien fitxat. No obstant aquesta defensa contra llemosins i demés (ja sabeu que per aquella època, a la llengua dels catalans i valencians se li dia llemosí) no obstant, dic, la defensa contra llemosins, aquest llibre s’atribuix, vés tu per on, a un valencià, Joan Antoni Pellicer i Safocada. Però aquest text, no és res comparat amb el que li va dedicar l’il·lustrat Juan Nicasio Gallego, que posteriorment seria diputat liberal a les Corts de Cadis. Nicasio (això és el degué pensar Pérez) li diu tot tipus de delicadeses al Setabiense en A l'autor del Anti-Quixote. Crec que val la pena que ho llegiu, perquè no té desperdici:

La voz sonora de un rocín gallego
que al Setabiense aclama noche y día
llegando al reino de la muerte fría
del buen Quijote perturbó el sosiego.

¡Hi de pu...!, dijo el paladín manchego,

¿ese follón amengua mi valía?
¡Sús! ¡Alto! ¡A castigar su demasía!
Ensilla, Sancho, a Rocinante luego.

Señor, ¿a Rocinante? Si se enfada
mi rucio solo acallará sus voces,
dejándole tendido en la estacada.

Harto se echa de ver que no conoces,
Sancho amigo, su fuerza denodada:
capaz es de matarte el rucio a coces.

Supose que s’haureu adonat que a banda de dir-li qui era sa mare li diu “ase” (i més que ase) en la darrera estrofa. En qualsevol cas, Pérez podia estar content, ja que si bé el pobre Masdeu (que prou tenia en anar escrivint volums de la història d’Espanya) no havia pogut ocupar-se de contestar-li, aquesta vegada si estava rebent l’atenció que es mereixia un guitza com ell. Clar, que aquesta vegada, el tir li va eixir per la culata i va provar la mateixa medicina que li havia endosat a Masdeu: La polèmica va arribar fins a la Santa Inquisició i aquesta li va segrestar el llibre. O això és el que pareix que es deriva de l’article de Barrientos i també d’un altre poema que li va escriure Juan Nicasio Gallego (déu, quina estima li tenia!). Llegiu si no, ''A la muerte del Anti-Quijote'' un altre poema de Nicasio aquesta vegada adobat amb una sutilesa mètrica que se n’eix:

En un sucio rincón doliente ya
el bien acuchillado Anti-Quijó
aborto del ingenio más idió
de cuantos a Madrid han apestá.

Gime el mísero padre su desgrá
y llora, y grita, y dice que es famó,
pero no es de extrañar que cielo hermó
a su negro polluelo llame el grá.

No llores, Setabiense, por el hí,
pues salvarás la vida por fortú
en ungüentos y drogas de botí,

que si alcanzara el tiempo del buen cú
que hizo en la Mancha el célebre escrutí
no se librara el tiste de hacer hú.

Bé, deixant a banda i sense comentaris la fortuna literària de Nicasio (això degué pensar Pérez), val a dir, que en aquesta època era freqüent que aquesta institució religiosa de la Santa Inquisició investigara i prohibirà llibres que anaven contra costums establertes. Caldria, sens dubte llegir el llibre de Pérez (què dimonis diria aquest sant home per a que es posaren així?), però que jo sapiga, sols hi ha dos exemplars disponibles públicament a tot l’estat, i, mira tu per on, estan els dos en dos centres religiosos situats en Zamora i el Santuari de Loyola, als quals, la veritat, no tinc ganes d’acudir, de manera que no podem més que formular simples hipòtesis a l’espera que algun erudit voluntariós tinga ganes d’acudir ens traga de dubtes.
El que si que sembla clar, pel que diu Nicasio, és que Pérez, lluny de traure la conclusió de que “a qui es burla el dimoni li furga”, estava la mar de content i, fins i tot pensava que la intervenció de la Santa Inquisició li havia reputat fama. Fora per confirmar que, efectivament, era xativí, i resistiria fins les darreres conseqüències o fora que els “follons” el posaven, el Setabiense, protegit pel seu pseudònim encobridor, això sí, va dedicar els següents escrits a un d’aquestos temes que qualsevol amb dos dits de front que no vulga crear-se problemes, no toca mai: els catalans!.Ah, i no per dir que eren el pitjor d’Espanya que hi havia, cosa lògica, i que li haguera reputat un respecte immediat. No, en absolut, més aviat per fer un elogi dels ampurdanesos, qualificar de “generosos” als manresans (a qui se li pot ocorrer dir “generós” a un català? No mane déu, per favor!) i damunt descriure les batalles que havien guanyat als francesos els catalans. Això és el que va fer en una sèrie de fulletons escrits el 1808 i titolats: Elogio de los ampurdaneses por la heroica acción de haber hecho prisionero el Principe de Saint-Kilberg (Imprés per Felipe Tolosa, Vich, 2), La paz entre la España e Inglaterra: à los generosos manresanos, 1808 (Ignacio Abadal, Impresor del gobierno, Manresa) i el ja citat, Batallas que los catalanes han ganado a los franceses: batalla segunda del Bruc y Casa-Masana en 14 de junio de 1808 (Imprés per Tolosa). El primer i el tercer els cita Boix, no així el segon. El més curiós de tot, és que el primer diu Boix que el va publicar el 1824 i l’unix als “Diálogos de Mina” dels quals res pareixen saber en el Catàleg del Patrimoni Bibliogràfic Espanyol. Més encara, per no saber, no saben ni que el primer llibre, el Elogio de los ampurdaneses, és obra del Setabiense, i el tenen per anònim, tot i que és evident que ho és, no sols perquè ho diu Boix, sinó perquè està imprés per Tolosa al igual que Batalles…i, damunt, el mateix any.
Però…què feia Pérez a Vich imprimint pamflets? Com veieu, l’hem localitzat a València, a Madrid i ara a Vich. Bé, doncs això no és res, ja que el següent lloc on va publicar va ser a…Sevilla! Concretament el 1814, i el que és encara millor, ara tenia la seua pròpia imprenta, anomenada, clar està, Imprenta del Setabiense (ja veus tu, quina culpa tindrem). Ara, però, sembla que allò dels exèrcits li havia agradat i no pensava deixar el tema. El cas, és que sota el pseudònim de nou de Setabiense va publicar un pamflet que ni tan sols coneixia Boix, anomenat: Biografia del Mariscal de Campo de los ejercitos españoles D.Juan Downie/alcayde de los Reales Alcazares de Sevilla/ por el Setabiense. El tal Juan Downie va ser un militar anglés que va organitzar el seu propi regiment per combatre als francesos mitjançant voluntaris extremenys, la qual cosa no queda tan pomposa com “Mariscal de Campo”, però és més honesta i meritòria. En qualsevol cas, que feia el Setabiense en Sevilla? Eren coses de la guerra? O és que, si realment era rector, l’anaven canviant de destí? Cap la possibilitat que sota aquest pseudònim s’hagueren acostumat a publicar diversos autors (total com els de Xàtiva no diuen res)?
En qualsevol cas, després d’aquest estrany gir, no tornem a saber res del Setabiense fins els anys vint d’aquell segle. I és aleshores quan ve la sorpresa majúscula. O no. Per aquella època van tindre lloc les noves corts liberals, el que s’anomena “trienni liberal”. Va ser durant aquest trienni, que es va confirmar de nou el retorn del nom de Xàtiva a la ciutat maulet i la retirada de l’ignominiós nom de San Felipe, i, a més, es va crear la província de Xàtiva. Ferran VIIé, però, gràcies a l’ajut francés dels “100.000 Hijos de San Luis”, com li van dir a l’exércit que va enviar el restaurat rei de França per restaurar Ferran VIIé, va dissoldre les corts liberals i va derogar tota la seua tasca legislativa, inclosa la província de Xàtiva. Tot i això amb el nom de Nicolás Pérez, el Setabiense (xe tu, sense tallar-se un pèl) va publicar el 1825, a Madrid, el llibre: La soberania real del Señor Don Fernando Séptimo vindicada contra los jacobinos revolucionarios de las últimas Cortes de España, o conferencias políticas entre un eclesiástico, un diputado a Cortes extraordinarias de Cádiz y un gefe de realistas. Aquest llibre, però, amb tota seguretat devia ser d’ell, ja que ens avisa, per a variar, que es tracta del primer quadern. Com és sabut, per aquesta època es va discutir en les corts qui devia tindre la sobirania. Els “realistes”, que era com s’anomenava als monàrquics, van dir que, evidentement pertanyia al rei, però els liberals, en la línia de Rousseau i la revolució francesa, defensaven una sobirania popular, que ells idenficaven amb la Nació. La sobirania, per tant, pertanyia a la Nació, encara que l’exercia el govern. Perquè al Setabiense això no li agradava? Serà perquè intuia que eixa Nació era Espanya, perdó, España i abans que això preferia tindre un rei i que li retornaren “lo Regne de Valensia”. Xe tu, seria un gir blaver!? No crec. A més, no va ser l’únic pamflet que va publicar per aquesta època (aquest home sembla que anava a tandades). L’altre que va publicar, era un dels seus “anti”, exactament una resposta polemitzant amb una altre article que, segons es diu, l’expresident liberal, Agustín Argüelles havia publicat des de Filadelfia (a Argüelles se’l suposava en l’exili d’Anglaterra, però Filadelfia era la terra on primer s’havien aplicat les idees il·lustrades en independitzar-se les colònies del Regne Unit i anomenar-se després Estats Units). El text del Setabiense s’anomenava Catilinaria que injustamente contra los reyes, papas, obispos y frailes...se imprimió en Filadelfia…en julio de 1824 por Agustín Argüelles…/refutada por Nicolás Pérez el Setabiense, Madrid, 1825 (Imprés per Francisco Dávila). Ja veus tu què coses, a l’home que havia dirigit les Corts que havien fet capital de província a Xàtiva restaurant-li el seu antic pes específic, anava el Setabiense…i el refutava! .

Aquest fet, va ser la troballa definitiva que em va fer dubtar que El Setabiense es diguera setabiense per ser de Saetabis. Igual es dia així perquè menjava molts bolets o ves-te’n tu a saber. De fet, mai més l’he trobat en cap llista de prohoms xativins. I sobretot no l’he trobada en la més autoritzada (tot i que d’ella feia sorna Joan Fuster) de Ventura Pasqual: …. El que està clar, és que el Setabiense devia ser un autor més polèmic que productiu, més regit per la reacció i la crítica, que per l’afirmació. Un autor que, al igual que la seua obra, plena d’erudició, però mancada d’originalitat, ha restat perdut en el temps, encobert pel pseudonimat que ell mateix apadrinà. Com una broma incansable que es perllongara en els anys hi hagué altres Nicolás Pérez. Un d’ells escrigué posteriorment, a les acaballes del segle XIX. Algun autor fins i tot el confundix amb el Setabiense, i el fa viure, així, més de 100 anys. Qui sap, potser va fer un pacte fàustic: que s’obliden les meues obres a canvi de la meua vida eterna. Així que ja sabeu, hui, en algun lloc de les recòndites biblioteques de l’Estat Espanyol, les arnes i els fongs i altra fauna paperera continuen el seu procés lent però constant d’ingesta dels llibres del Setabiense, però, potser, en algún lloc, ell viu, per fi, una vida feliç al marge de les lletres i les polèmiques.

Xàtiva, 2007