Trilogia de la Guerra de Successió

Pluja de 1707

Dos mesos abans, trabuc en mà a Xàtiva, ningú s’ho podia creure: València s’havia rendit sense lluitar. Però després de l'incendi vingueren les delacions, la fugida del pare a Catalunya i un dia, la mare, mig nua, sense plorar, amagà el trabuc i ens digué: farem com en València…la deixarem caure!



Tarragona 1714

L’havíen seguit per tota València i Catalunya durant quasi 10 anys.Tots guardaven silenci. El Penjadet, braç embenat, digué: Ja ho sabreu, Barcelona ha caigut. No podem tornar enrere. Ara ja no sou milicians, sou roders, sort i recordeu que ens vorem a Xàtiva! Però ja no el vegeren mai més.



Camí d'Almansa 1721

Tenia el trabuc entre sella i nas: Ya no tengo más dinero. Vaig a morir, vaig pensar. I de sobte el que pareixia manar-los descavalca: Miquel? vaig sentir que dia amb accent de Xàtiva. Vaig mirar la cara atapeïda de cicatrius d’aquell home bru i en els seus ull hi havia llàgrimes. Era mon pare.



L'any passat, el juny de 2008, El Penjoll, art de paraula, estava immers en una carrera vertiginosa i va convocar per primera vegada el seu Premi de microrelats. El requisit més destacat, és que els relats participants, no havien de tindre més de 300 caràcters. Entre els que vaig presentar, hi figurava una trilogia, que, potser, va passar desapercebuda com a tal. Es tractava d'una modesta aportació que exemplifica la proposta de reinterpretació de nosaltres mateix a la qual al·ludia fa poc. Un mateix fil vital cus el tres microrelats. També una raó aritmètica: els fets ocurrixen cada 7 anys. Podria ser l'esboç d'una novel·la. Però el més important, és que hi ha un reenfocament: València ocupa un lloc secundari i el regne és sols una etapa. Una entrada a part en aquest bloc (que hi dedicarem) mereixeria un personatge tan sols apuntat: Josep Marco, el Penjadet. Per què ningú el coneguem?
.

Presentació

Salutacions cordials! Alguns ja em coneixereu del Penjoll on he col·laborat amb el nom de “refelet”. A partir d’ara em podreu trobar també aquí, a Terradelfoc. Un projecte que tot i haver començat abans que El Penjoll i molts dels blocs del seu entorn, fins ara ha seguit una trajectòria lenta i no fàcilment comprensible. El meu objectiu és atorgar una veu en primera persona al bloc i al seu projecte audiovisual que li mancava. Per començar vull aclarir una cosa. L’objectiu fonamental d’aquest bloc és la creació, però per assolir aquesta requerix una reinterpretació dels elements dels quals partix. Però què és allò del que partim? Sobretot seran símbols, narracions i fòssils culturals com melodies, àpers, diccions, ornaments arquitectònics, pràctiques agrícoles, indrets, il·lustracions, mapes i altres que anirem aportant. Com exemple podem mencionar ja la cançó que dóna adreça al bloc: 17 de juny de 1707. Aquest fet al que al·ludix, la crema de Xàtiva per les tropes borbòniques, tot i ser sobradament conegut, està tan fossilitzat que fins i tot l’hem oblidat. Només cal que preguntem als valencians quan va tindre lloc aquest fet. Molts ni tan sols tindran notícia de l'incendi de la ciutat. Fins i tot podríem trobar xativins i xativines que ho ignoren. I en cas de saber-ho, difícilment podrem trobar, avui, algú que puga esmentar la data en que va tindre lloc. Aquesta ni tan sols està clara per als historiadors. Per a nosaltres 17 de juny de 1707 és preferible al 16 de juny o al 19 de juny, simplement, perquè, davant del dubte és més bella. Una seqüència binària de 1 i 0 que intercala tres 7. I dos 17 repetits. 17 de juny de 1707 és una data enigmàtica i perfecta estèticament. I alhora una data dramàtica i per això la preferim com a material per a la reinterpretació i la creació. Però, al capdavall, el que realment importa no és si fou una data o altra. Els fets i les decisions importants tingueren lloc abans: el setge, l'assalt, la decisió de cremar-la. La data és per tant un símbol. El que ens importa és que recordem amb més força i amplitud el 25 d'abril i en canvi garirebé no recordem el 17 de juny, tot i que no està clar que el 25 d'abril incloguera dins de si el 17 de juny, i tot i que les conseqüències que se'n deriven d'aquest darrer per al País Valencià són més greus. La prioritat d'unes dates sobre altres no està clara. I tampoc ho està el seu significat per a nosaltres: el que se'n deriva i que ens fa com som. Per això ens cal reanimar i reinterpretar. I si volem que la nostra reinterpretació no s'exhaurisca en erudició acadèmica, ens caldrà també crear.

Maulets, un esforç més!

Maulets! a tan sols uns mil·límetres de la llibertat i voleu enfonsar-vos ara?

El caragol o corn marí és utilitzat des d'antic a la Mediterrània com a instrument musical i de comunicació. A la costa catalanomediterrània i al seu interior es va usar per ramaders i pescadors com a mitjà de comunicació. En consonància amb això, es diu que es va fer servir per tal de comunicar-se durant la Guerra de Successió. Fins i tot es diu que aquells que poseïen un corn marí després de la Guerra podien ser acusats de conspiradors, de manera que la gent se'n desfeia d'ells. A la xarxa també hi ha qui diu que encara ara es pot trobar en algunes filades d'almogàvers al País Valencià. Llavors, per un instant, no podem evitar pensar que el seu origen és encara més remot. Siga veritat o mentida, el que compta és si ens agrada, si ens captiva i ens resulta evocador. La il·lusió, en qualsevol cas, no ve de prop. Doncs ja a Guerra Civil hi trobem cartells, on s'hi pot vore un llaurador, vestit amb saragüell, que sosté un corn marí en les mans per tal de convocar a la resistència als germans. No fa molt, en la manifestació del 25 d'abril de 2007, es tornaren a fer servir corns marins que encapçalaven als manifestants.

Podem reinventar-nos? podem fer de les nostres ferides la nostra força?

Estel de gel

Noves estreles en el lloc més inesperat. El foc que es fa gel, si cal. Intervencions suaus a tot arreu. Sense imposició, sense desgast, però constant. Estem molts metres per damunt i amb els núvols al davant, què més ens cal? forces passatgeres i febles?...però lleugeres i renovables sense descans, per tot arreu un únic remor al nostre costat.

Noves estreles

Si no vegem els estels al cel, caldrà portar-los a la terra. Si ja no tenim treballadors de la fusta i constructors d'estels, caldrà ser estel i fusta. Ser nosaltres mateix terra, germinar en ella, ser arbre i ser paraula impressa, per cada agressió, una nova obra. Per cada negativa, una afirmació més forta!

Capitalism is dead (rigueu-se, per favor)

S’ha acabat. Ja no podem continuar considerant l'acumulació de grans fortunes com un fet normal. La Declaració Universal dels Drets Humans (1948) resulta ambigua al respecte. Empara a l'article 17 el dret a la propietat, però quina propietat? No són el mateix les propietats personals que les grans acumulacions de propietats que sobrepassen àmpliament les possibilitats d’un sol ésser humà. El gran propietari ha estat venerat i idolatrat. Més encara en la nostra societat consumista. Tothom voldria ser com ell. Molts que es dien socialistes l’han imitat. Se’l considera intel·ligent. Els defensors del lliure mercat el veuen com el gestor eficient. Es diu, a més, que genera llocs de treball i progrés. És el vell ideal d’Adam Smith: amb el lliure mercat advindrà la riquesa de les nacions. Però els fets han demostrat àmpliament que allò que aplega és la devastació del planeta. Avui es parla amb preocupació de la crisi econòmica, però la gran crisi, és l’ecològica. Les grans esglésies i les seues jerarquies, amb les seues promeses ultramundanes, es fan còmplices dels acumuladors (què importa el que passe ací si ens espera un paradís). Aquesta dèria acumuladora és ja inacceptable. Els recursos planetaris són finits i l’espècie humana ha de posar fi a la seua voracitat. L’ínfim paradís que es disfruta al primer món, és una xarxa de clavegueram a la resta de països. Amb la nostra complicitat, prompte eixa serà l’única herència que deixarem als nostres fills: un planeta consumit. En aquestes circumstàncies, l’acumulador de capital ha de ser vist com el que és: un desviat social. Algú que no respecta les normes mínimes de convivència. Les seues accions han de ser contemplades com atemptats contra els drets humans. Les conseqüències dels seus actes han entendre’s com terrorisme per control remot. No sols ha de ser delinqüent, sinó criminal. És important que tothom veja a les clares els motius dels seus actes: és un pobre home (perquè normalment és home!) víctima de la seua ambició irrefrenable. També, per tant, haurà de ser vist com com un malalt. D’acord amb això, se li donarà la teràpia apropiada per reintegrar-lo en la societat. Depén de nosaltres fer-li entendre que les seues necessitats de comprar, amprar, posseir, destacar, competir i oprimir, són absolutament vergonyoses i fruit del malestar que sent dins de si a causa de la pobresa vital que l’assola. I a més hem de mostrar-li el camí sense ofendre’l, sense provocar la seua reacció, sense declarar-li la guerra, ja que aquesta és el seu entorn preferit on amb més facilitat invertix els papers i es presenta com el que no és: un ser poderós i superior. Però això no és cert, el capitalista és el pobre per excel·lència; ja ho diu el poble: "no és més pobre qui més té, sinó qui menys necessita". Mai hem de caure en aquest parany i, ben al contrari, hem de deixar que siga ell qui vinga a nosaltres i diga: “M’he equivocat, el capitalisme és roí. M’he portat mal amb la Terra i els seus habitants. Els he utilitzat per satisfer els meus afanys egòlatres i banals de manera capriciosa i innecessària. Ha estat un acte vergonyós que mai hauria d’haver passat i del qual em penedisc. Us demane disculpes.” Si no comprenem açò, les clavegueres continuarant creixent arreu del nostre món.

El Capitalisme és mort, què feu encara adorant-lo?

Camí de què...?

No es suficient esborrar jurídicament. Cal també substituir els símbols, els mites, l’iconografia, les llegendes amb l’objecte de mutar les pecepcions i, sobretot, els referents fins que un o una no estiga cert de si es troba al final de la Patagonia o a qualsevol altre indret. Quin mapa més estrany, quina estrany geografia que no la reconeguem. Caldrà reescriure-ho tot de nou?