diumenge, 14 d’octubre de 2012

Jordi Bilbeny no va ser el primer (1era Part): Gregori Maians i la catedral de les Comarques Centrals


Gregori Maians (Oliva, 1699) és la figura més destacada del segle XVIII a la Contestània i, més concretament a Diània. Un segle marcat des del seu inici per la desfeta del 1707 i la conseqüent repressió a la qual es vegé sotmesa tota l'antiga Governació de Xàtiva. Son pare, Pasqual Maians, era un maulet que va seguir l'Arxiduc Carles a Barcelona. Aquest passat maulet marcà tota la vida de Gregori Maians, durant un periode en qual tots els anomenats valencians (habitants de l'antic regne) estigueren sota sospita. Possiblement per això, la seua trajectòria intel·lectual i vital s'acosta sovint a la d'un botifler. Entre les seus afirmacions conegudes a propòsit de la llengua catalana està aquella que dia:

"Considero que ya llegó su fin a la lengua valenciana. Pero su conocimiento será necesario por algunos siglos por razón de las leyes. I assí quiero hacer un Diccionario Valenciano" (carta a Andrés Marcos del 8 de juny de 1761)

És a dir, el coneixement de la llengua catalana era sols necessari per qüestions burocràtiques, ja que en el nou estat castellanoborbònic, constituit gràcies a la conquesta armada i a la colonització dels territoris catalans, encara restaven molts documents legals de l'antiga administració catalanoparlant que no havien pogut ser destruits o substituits per altres. L'objecte de l'estudi de la llengua catalana per a Maians tenia sentit mentre es completava el procés de substitució i colonització, que Maians estimava estaria finalitzat en dos segles. Mentrestant, per a que els esforços anorreadors de l'estat genocida borbònic foren més efectius, Maians treballava en la redacció d'un diccionari. A banda d'això, hi ha altra acció lamentable per als dianencs que Maians protagonitzà i que és poc coneguda. Es tracta d'un contrainforme  on rebatia les raons aportades per l'Església de Xàtiva per convertir-se en seu episcopal. Com és sabut, Xàtiva havia estat catedral des d'època visigòtica fins els inicis de l'època islàmica. La demarcació del Bisbat de Xàtiva junt amb el Bisbat de Dénia venia a coincidir amb Diània. Quasi des dels inicis del retorn del cristianisme de la mà dels conqueridors catalans, Xàtiva reivindicà la restauració d'aquesta seu episcopal. Però sempre es trobava amb l'oposició de Valèntia. Per superar l'oposició de l'antiga colònia romana començà a bastir el 1596 un enorme edifici catedralici, que encara és avui, el major temple de les Comarques Centrals. Encara que el moment més propici, però, sigué un poc abans, quan Alexandre VI, el segon papa borja xativí, pogué solucionar definitivament el problema. Roderic de Borja, no obstant, degué desestimar aquesta opció ja que comportava restar-li poder al Arquebisbe de València, que llavors no era altre que el seu fill Cèsar Borja. Fou un altre eclesiàstic xativí, el bisbe de Conca i hàbil polític liberal, Joaquím Llorenç Villanueva, qui, el 1811, aconseguí la restauració de la seu episcopal de Xàtiva durant un breu periode. Però d'això en parlarem en altra ocasió. Un poc abans, l'agost del 1760, Gregori Maians, que es trobava llavors a Oliva, també tingué, en part, en les seues mans el destí de la Seu de Xàtiva. Si haguera elevat llavors al arquebisbat un informe favorable a la creació d'aquesta seu, tal vegada la Governació de Xàtiva (Diània) haguera tingut més possibilitats de recobrar una seu pròpia que podria haver-li permés recuperar part de l'estructuració territorial que la repressió del 1707 li havia arrabassat fins fer-la desaparéixer. Però Maians, que probablement havia de demostrar públicament, sovint, que no era un maulet, obrà, potser, menat per autoodi i negacionisme. Maians va ser implacable amb l'església xativina (aleshores de San Felipe pel càstig de Felip V) i, en un llarg informe, va rebatre, punt per punt i detalladament, totes les raons aportades pels saetabitans:

"...pues todos los textos del cuerpo del derecho canónico, que alega la colegial de San Felipe, salvando la devida reverencia, están mal entendidos i peor aplicados. Todas las noticias historiales que ha citado para fortalecer o ilustrar su pretensión, o son falsas, o impertinentes."

Façana lateral de la Seu de Xàtiva, acaba el 1700
El text de Maians és extraordinari en erudició, respecte de la història, i pseudohistòria, de Xàtiva (i, a més, ens permet fer-nos una idea del text preparat pel saetabitans). Però, com és fàcil observat a la cita, és extraordinària l'animadversió que mostra contra ella. A més a més, moltes de les cotraargumentacions de Maians són, mal que li pesara a ell, altament qüestionables. D'aquestes, m'interessa subratllar un fet poc conegut: San Felipe aportava com a raó, per rebastir la seu episcopal, que Xàtiva havia estat la capital de la Contestània (v. 10-11), cosa a la qual va respondre Maians que eixa era una afirmació falsa i que a la Contestània també es trobava Cartagena i Il·lici (Elx), que bé podien atribuir-se la capitalitat. Respecte de Cartagena, val a dir, que aquesta, com el seu nom indica, era una colònia cartaginesa i, com Valèntia, una població estrangera en terra ibera, per molta influència que tinguera posteriorment per la força de les armes cartagineses. Pel que fa a Elx, aquesta línia apuntada per Maians, és una constant que s'ha mantingut fins als nostres dies, reforçada, encara més, pel descobriment de la Dama d'Elx. Això, i la persecució i censura al llarg dels anys sobre Xàtiva, així com la seua manca de pes polític actual, han fet que la ciutat estiga gairebé esborrada i condemnada a la perifèria de la història de la Contestània. Al nostre entendre, però, aquesta deslocalització del centre històric és perversa i intencionada i respon a interessos polítics gens inocents, tot i que a ella hagen contribuit la mandra dels xativins i contestans. Així, hi ha una raó, força òbvia per altra banda, que desarticula aquesta línia ja defensada per Maians. I és que la ceca ibera més important de tota la Contestània és la de Saitabi. És a dir, la major quantitat de monedes íberes contestanes que coneguem foren encunyades a Xàtiva. Algú pot imaginar-se que el major centre emissor de monedes romanes poguera ser altre que Roma? El poder econòmic està on està el poder polític i aquest és el que encunya les monedes, per tant, la metropoli contestana havia de ser Xàtiva. Inclús admitint que la societat ibera era una societat a la grega, açò és, policèntrica, és evident que el seu nucli polític contestà més influent devia ser Xàtiva.

Revers d'un bronze de la ceca de Saitabi
Sí les seues raons no eren tan consistents, per què Maians es va mostrar tan rigurós amb Xàtiva? En benefici seu cal dir que a nosaltres ens és difícil poder imaginar l'ambient enrarit en que visqué. Maians no sols va renunciar de facte a la terra i a la causa maulet. També ho va fer de consciència convertint-se en un esclau intel·lectual de Castella i, sobretot, de la monarquia absolutista borbònica, una institució vergonyant. Maians pertanyia a una societat reprimida i vigilada. Com a intel·lectual valencià fill de maulets devia estar considerat un pesonatge sospitós, les accions i opinions del qual eren analitzades amb upa. Així que, ja que la seua estima no podia adreçar-se pública ni privadament, ni conscient ni incoscientment a la terra, la cultura i la llengua, s'adreça, llavors, a la raó, darrera barricada irreductible contra els intolerants. Maians i Siscar, jurista reputat entre d'altres coses, es trobà amb un estat reformat i refundat sota els principis de la barbàrie i en el qual els seus elements més moderns, la tradició pactista i parlamentarista catalanoaragonesa, havien sigut desplaçats en benefici del poder absolut i el fanatisme de la religió. Europa estava entrant en la Il·lustració i el Romanticisme encara estava per vindre. Intentar introduir la raó en el dret, la història i la filologia, i, intentar conservar i difondre les lletres, fou, tal vegada, tot quan pogué fer. Així i tot, malgrat la seua moderació, seny i esforç, les seues propostes de reforma legislativa del estat foren rebutjades. Llavors, Maians i Siscar abandonà Madrid, on havia arribat a ser bibliotecari real, i es refugià en un exili interior a Oliva des d'on bastí la Biblioteca Maiansiana i exercí, epistolarment, una tutoria sobre intectuals de l'època, molts dels quals poden considerar-se deixebles seus. Però, tal vegada, el seu més ferm seguidor va estar el seu propi germà, un intel·lectual de segona fila, avui poc conegut, anomenat Joan Antoni Maians i Siscar, el qual el considerava un defensor de la llengua i la cultura catalanes. És pel germà que coneguem les darreres paraules de Gregori Maians i Siscar (1781), les quals foren pronunciades en català: "Cuide'm vosté de Joan Antoni." (carta de Joan Antoni Maians a Joan Vega Sentmenat)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Valencià i català és la mateixa llengua, d'acord. Però perquè renunciar a anomenar al valencià com a valencià. És un aspecte que en grinyola d'aquest bon estudi.

Entrades populars