diumenge, 4 de novembre de 2012

Jordi Bilbeny no va ser el primer (2a Part): Joan Antoni Maians i Siscar, l'erudit a l'ombra de la censura




"En el ano 1720 avia en Salamanca quatro valencianos notables: dos cathedráticos de Prima  Jurisprudencia Civil i Canónica, D. Josef Borrul i D.Mathias Chafreón; i dos estudiantes discípulos de ambos: D.Gregorio Mayans i D.Juan Bautista Cabrera, de cuyo sublime juicio verá Vmd. una pieza al principio de la Censura de Historias Fabulosas de  D.Nicolás Antonio. Los dos primeros siempre hablavan en castellano comunicando con los paisanos, porque avian perdido su uso. Los dos últimos, al contrario, hablavan en valenciano, i mi hermano i Sr. lo conservó de tal manera que lo último que pronunció fue decir a un amigo que le asistia: Cuidem vosté a Joan Antoni. Por último hizo en conservación de su lengua lo que pudo, recogiendo refranes i modismos, i hasta lo menudo pero esparcidamente, dejándome este ejemplo que imitar, entre otros muchos."


Joan Antoni Maians
Joan Antoni Maians i Siscar (1718-1801), molt més jove, que Gregori, va viure a l'ombra del seu germà, pel qual sentia una gran admiració. Era contemporani d'Immanuel Kant (1724-1804), de l'Sturm und Drang i dels germans Herder, dels qui, malauradament, no arribà a saber res. En 1733 va seguir a Gregori Maians a Madrid on aquest havia estat nomenat Bibliotecari Reial. Això va suposar que abandonara els seus estudis universitaris. La mançança d'una titulació universitaria el va limitar molt posteriorment. Per poder desenvolupar el seu treball intel·lectual, hagué de recorrer, sempre amb l'ajuda del seu germà, als beneficis eclesiàstics, una mena de càrrecs honorífics pels quals l'Església concedia una breu pensió. D'aquestos destaca la canongia de València i també la de Tortosa. Així i tot, aconseguí ser Rector de la Universitat de València durant un breu periode (1775). Un poc abans, els jesuites havien estat expulsats del Regne d'Espanya (és a dir, del Regne de Castilla). Gràcies a això, el tomisme, la filosofia de Sant Tomàs d'Aquino que subordina la Raó a la Fe, dominava el panorama intel·lectual. En aquest context fanàtic, Joan Antoni Maians es trobà amb una universitat hostil que el considerava anti-tomista i, per tant, gairebé jesuític. Professors, estudiants i arquebisbe es posaren en contra seua, de forma tal que prompte hagué d'abandonar el càrrec. Poc després, el 1781, va morir Gregori. Joan Antoni, però, mantingué la correspondència amb diferents intel·lectuals que escrivien el seu germà. Molts d'ells, després, consultaven Joan Antoni sobre els temes que abans consultaven Gregori. Els estudis més recents i la divulgació de la correspondència del germà ens permeten adonar-no-se'n que Joan Antoni era quelcom més que un simple continuador.

Partida de naixement, encara en català, de Joan Antoni Maians
Joan Antoni Maians, de caràcter tímid, i permanentment a l'ombra del germà, depenia de l'Església per desenvolupar el seu treball intel·lectual i es trobava insert en un ambient botifler al que no podia sostraure's. I quan dic botifler, no em referisc sols al control polític a que estaven sotmesos contestans i edetans a l'antic Regne de Valèntia. Sinó també a l'esmentat ambient de fanatisme catòlic, una constant que va començar amb l'arribada de la Inquisició amb Ferran el catòlic i que arriba fins als nostres dies amb el nacionalcatoliscisme franquista. En aquest context, Joan Antoni, al igual que Gregori, estava condemnat a un exili interior, però, a diferència del germà, no havia conegut la Guerra de Successió ni la cruel repressió immediatament posterior. Això i la seua manca de contacte amb càrrecs i responsabilitats estatals, el feen ser molt més crític en molts temes del que ho era el seu germà. I sobretot, el feen no caure en l'autorepressió, l'autocensura, i, en definitiva, en l'autoodi.

Per això vull repassar ací les seues opinions sobre la llengua i la cultura del Regne. Precissament el periode més interessant al respecte és el que seguix a la mort del germà. La majoria de les observacions es troben en la correspondència entre el principatí Josep de Vega i de Sentmenat (Cervera, 1754-1831) i el valencià Joan Antoni Maians. Així en carta del 2 de setembre de 1783, Sentmenat li pregunta per la diferència entre català i valencià ("la lengua de Vm" li diu). A la qual cosa li contesta Joan Antoni Maians el 9 de setembre de 1783:

"Los castellanos nada saben ni quieren saber del Lemosín (és el nom que se li donava en aquesta època al català antic), i assí no es mucho que Higuera en el falso Chronicón de Luitprando, Era 728, n.
163, de la edición de Ramírez de Prado, pusiesse por distintas la lengua
valenciana i cathalana, que no avía, i es tal vez el yerro menor que allí se
contiene. Los valencianos son colonos de los cathalanes, con mezcla de
aragoneses, pero la vecindad de Castilla ha corrompido más su modo de hablar."

Tot i aquestes afirmacions, uns mesos després, el 17 de febrer de 1784, Sentmenat li escriu a Joan Antoni Maians sobre la pròxima publicació d'un Diccionario cathalan de Féliu Amat, i també li parla sobre un llibre d'Antoni Canals :

"Estos días compró de un salitrero el Sr. Caresmar por una peseta un códice
apreciable en folio; es el Valerio Máximo, en valenciano, de fray Antonio Canals,
a quien D. Nicolás Antonio llamó equivocadamente Canales, assí como se
equivocó también, como lo nota el Ximeno, diciendo cathalán la versión que el
traductor confiessa ser en materna lengua valenciana; verdad es que confiesa
ser el preicador haverla ya en cathalán. No les faltará a Vms. aquella, aunque
haya escapado esse exemplar, que es apéndice de la fiesta de polvorosa, de que
hablamos en otra carta, pues aquel rústico confessó haver malbaratado otros
semejantes."

Com podeu observar el català Sentmenat, diferència entre llengua catalana i llengua valenciana (com si foren dues llengües diferents) possiblement amb ànim de no ofendre al seu interlocutor, però, uns dies després, el 29 de febrer, el valencià Joan Antoni Maians, li torna a deixar clar quina és la seua llengua:

"Con la publicación del Diccionario cathalán se adelanta más nuestro idioma en
dos años, que en todos los passados del siglo corriente."

Res, a vore, per tant, en la suposada imposició lingüística dels principatins sobre els valencians (habitants del Regne de Valèntia). Ja al segle XVIII és, el contestà Joan Antoni Maians qui ha d'aclarir-li a Sentmenat, que tots dos parlen la mateixa llengua. En aquest punt, en el fons, Joan Antoni Maians no feia més que recolzar el que havia defensat el seu germà que en Los origenes de la lengua española (1737) on havia afirmat que: "Los catalanes (...) ivan estendiendo sus conquistas i con ellas la Religión Christiana, i propia Lengua, que era la Lemosina" (pàg.54 vol.I).  I també que: "Los dialectos de la Lengua Lemosina son, la Catalana, Valenciana i Mallorquina."(pàg 58. Vol.I). Hi ha, però, un punt en el qual Joan Antoni va més enllà que seu germà i és que, a diferència del que pareix opinar aquest, Joan Antoni si troba que el català no és una llengua morta o en vies d'extinció. El que realment cal és treballar i desenvolupar eines que el posen a l'alçada del castellà i altres idiomes oficials ("se adelanta más nuestro idioma"). El català manca d'aquesta oficialitat, però, literàriament i cultural, si pot competir amb aquestos. Està apuntada ací, llavors, una nova estratègia que podríem anomenar estratègia cultural, la qual serà desenvolupada després per la Renaixença, i que consistix en centrar la lluita "nacional" (per dir-ho d'alguna manera) en l'àmbit cultural (en el sentit restringit del terme) ja que les institucions, controlades per la força de les armes, no poden ser sostretes al domini castellà.
Altre aspecte de la correspondència entre Vega Sentmenat i Joan Antoni Maians Siscar que paga la pena destacar és la valoració que fan de l'obra de Joan Francesc de Masdeu (Palerm, 1744- València, 1817). Aquest autor li resultarà familiar als lectors del bloc Terradelfoc, perquè va ser un dels objectius atacats pel nostre vell amic, el polèmic i terrible Setabiense, la singular història del qual exposàrem ací. Per altra banda, Masdeu ha estat estudiat i explicat, a més, per Joan Cavaller en diferents articles publicats a la pàgina web de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya. Masdeu, nascut a Sicília de família catalana, vingué a Barcelona ben jove i ingressà en la Companyia de Jesus, raó per la qual hagué de tornar a Itàlia, el 1767, en ser expulsada aquesta. La seu peculiar condició d'erúdit català en l'exili el convertí també en una veu lliure no sotmesa a la vigilància política i espiritual castellana. Fruit d'això és la seua Història crítica d'Espanya en 20 volums, escrita en italià i, com apunta Cavaller, sense l'adjetiu habitual de "general" en el seu títol i amb l 'insòlit de "crítica". Aquesta obra va suscitar la indignació general dels historiadors i erúdits espanyols (castellans) de l'època, entre d'ells el Setabiense, perquè criticava el concepte de celtíbers defensat per Juan de Mariana i s'enfrontava als seus epígons de la historiografia castellana com Mohedano. Front a ells, Masdeu defensava que catalans i castellans tenien provinences diferents uns en els ibers i altres en els celtes. A propòsit de Masdeu, Joan Antoni Maians li comenta per carta a Sentmenat el 26 d'agost de 1783:

"Gran gusto he tenido viendo en la Gaceta la idea del Abate Masdeu,
barcelonés, que arrinconará a los Mohedanos i Feijones. Por último, tenemos
otra prueva de que nuestros lemosines son los abates de provecho, que hacen
ver prácticamente cómo se instruían los españoles que florecieron en el siglo
décimo sexto en Italia, Francia i Países Altos i Bajos. Ocultamente se tira en la
Vida de Vives, a dar a conocer el manantial del saber, que Felipe II secó para
los españoles separándolos del mundo erudito, i colocando la Nación Española
en los intermundios Escolásticos."

Confirmem en aquest text que el rebuig que els tomistes, escolàstics per excel·lència, tenien cap a Joan  Antoni Maians era, doncs, justificat, ja que ell tampoc se'ls estimava massa. Maians es reconeix hereu de la literatura catalana, inclós Vives (perseguit per la Inquisició). També descobrim que es reconeix adscrit a la Nació Espanyola, però, potser, no ens ha d'estranyar tenint en compte el context de colonització psicològica subtil i apegalosa en que, com el seu germà, vivia. Finalment, ens trobem que Joan Antoni Maians veia en Felip II el punt d'inflexió de la decadència catalana ("el mundo erúdito"), així com  que tenia per més espanyols del que hom poguera esperar habitants de Flandes, França o Itàlia, i, per acabar, i sobretot, crida l'atenció a Lluís Vives, precissament un escriptor valencià objecte de censura i persecució que hagué de marxar a l'estranger i morir, precissament, a Flandes. Tots aquestos punts, justament, han estat darrerament objecte d'especial investigació, entre d'altres, per Jordi Bilbeny i el seu cercle d'investigadors.

Entrades populars