dilluns, 21 d’octubre de 2013

Diània o Saitibèria (11 de 12, El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya)


Hi manca la Marina Baixa (extret de Racó Català) 
     La Diània és una cas paradigmàtic d'una identitat històrica subjacent al País Valencià que ens obligaria a repensar els Països Catalans, i, per tant, Catalunya d'una altra manera. Com ja s'ha dit, representaria la zona nord de la Contestània i es correspon amb les anomenades Comarques Centrals del País Valencià, que són les que es troben al nord de València i al Sud d'Alacant (la Marina Baixa, la Marina Alta, la Safor, la Costera, la Vall d'Albaida, l'Alcoià, el Comtat, a banda d'altres poblacions territoris i poblacions com Castelló o Xixona que s'hi podrien incloure, però que es troben avui a altres comarques com la Ribera Alta o l'Alacantí). Segons Piqueras (1996) es tracta d'un territori amb una clara unitat geogràfica marcada pel caràcter mutanyós (el prebètic) emmarcat entre el riu Xúquer i el riu Xixona en la línea Biar-Bussot, que li conferix una climatologia pròpia. També gaudix d'un flora i fauna característiques. No de bades el nom de Diània el proposà el botànic Oriol de Bolòs (1980) per delimitar un dels territoris florístics diferenciats dels Països Catalans i el feu seu i el popularitzà Joan Pellicer.
     Diània, és a més, un territori amb una forta presència ibèrica. Hi trobem importants jaciments com la Serreta d'Alcoi i la Bastida de Moixent. D'aquest prové el famós Guerrer de Moixent, una de les peces més simbòliques de la cultura íbera.
     La seua capital històrica, és, a més, una ciutat ibèrica, Xàtiva, l'antiga Saitabi. Val a dir que tot i que avui hom tendix a identificar la Contestània amb Alacant i excloure Xàtiva que s'hi troba a la província de València, això no és més que una conseqüència de la divisió provincial del 1833. La realitat és que Xàtiva devia ser una de les ciutats més importants, sinó la més important de la Contestània. Per tres motius almenys: per ser la seua situació estratègica, per la importància de la seua fortalesa i per ser durant molt temps l'única ceca que encunyava moneda a la Contestània. En qualsevol cas, el seu predomini com a ciutat íbera a la Contestània nord és indiscutible. Ben probablement junt amb la propera colònia grega d'Hemeroskopeion, potser l'actual Dénia, de la qual rebria influència, devien de constituir un territori contestà diferenciat. De fet, l'historiador Enrique Díes identificava el 2007 el territori d'influència de Saitabi amb un territori molt semblant al de les Comarques Centrals (tal vegada una altra denominació adient seria Saitibèria). Això tingué una prolongació en època romana amb la creació del Bisbat de Saetabis i el Bisbat de Dianium (vigent el primer fins el segle IX). I també en època islàmica amb la Taifa de Dénia que ocupava tota la Contestània nord i tenia com segona ciutat a Xàtiva. En època cristiana aquest territori constituí l'anomenada Governació dellà de Xúquer o Governació de Xàtiva amb capital a la ciutat ibèrica. Vegem, per tant, que malgrat la romanització, islamització i recristianització, una certa unitat cultural i política del territori hi perviu i manté la seua identitat. De fet, la seua desaparició no és fruit d'una extinció natural, sinó de la força de les armes. Saitibèria, o Diània, havia estat seu de revoltes com la de Al Azarq, les dues Germanies i part de la revolta morisca. El 1707, també la revolta maulet prené cos a la marina, vora Dénia, justament on l'Arxiduc Carles fou proclamat rei, i s'estengué fins a Xàtiva. Mentre que València, sempre lleial al poder, es rendí sense lluitar després de la batalla d'Almansa, l'acarnissada resistència que mantingué Xàtiva defensada per les milícies de Diània ressolgué a Felip V i als espanyols a executar l'anomenat extermini de Xàtiva. Un cas quasi únic en la història d'Europa. Felip V i les seues tropes castellanes no sols cremaren la ciutat i deportaren als seus habitants, sinó que intentaren esborrar-la històricament i jurídica enderrocant la ciutat i construint una colonia nova anomenada San Felipe en honor del rei. La manca de pressupostos impedí la realització del pla i poc a poc una part del antics habitants que havien estat expulsats en retornaren barrejant-se amb els colons espanyols. Però la desaparició de Xàtiva comporta també la decapitació de l'antic territori íber. O almenys, la seua censura i invisibilització. Aquesta fou sortejada amb les Corts de Cadis i el retorn oficial del nom original a la ciutat, la restauració de la seu episcopal de Xàtiva i la creació de la província de Xàtiva, tot gràcies a l'hàbil polític xativí Joaquim Llorenç Villanueva, diputat, bisbe de Conca i representant del govern liberal davant el Vaticà. Però el retorn de Ferran VII al poder abolí tota la tasca de Cadis i la posterior del Trienni Liberal i propicià la divisió provincial del 1833 que ignorava l'antic territori íber. Actualment, la seua recuperació amb l'arribada de la democràcia mitjançant el Consorci de les Comarques Centrals, del qual és president l'alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, és encara molt feble, però també testimoni de la seua pervivència.
     L'existència d'aquesta censura de tres segles, ha impedit que prengam consciència d'ella. La seua recuperació no sols no interessa a l'Estat Espanyol, sinó que és vista com un perill per València i Alacant per la limitació del seu poder que comportaria. La vinculació amb els Països Catalans continua activa amb via fèrria directa a Barcelona des de Xàtiva i ferries a les Illes des de Dénia. A més el conflicte del blau a la senyera no té la vigència que a València, ja que la senyera tradicional nua continua molt arrelada a les festes populars i de forma oficial a molts ajuntaments com Alcoi, Ontinyent, la Vila Joiosa o Castelló de la Ribera (antic Castelló de Xàtiva). Diània no té sols una història diferenciada sinó un conjunt de trets que la diferencien de la resta del territori "valencià". Així, la llengua està molt viva i es considera una parla diferenciada anomenada meridional o xativí1 . També les seues tradicions tenen trets diferencials. Front a les falles de València, hi trobem els moros i cristians d'Alcoi, que es poden considerar originaris de Diània. Front a la paella, l'arròs al forn. L'herberet de la Mariola, el café licor d'Alcoi, la mistela de la Marina són també característics. Es tracta, a més, d'una zona vitivinícola unitària formada per la Costera i la Vall d'Albaida a València i el Comtat, l'Alcoià i la Marina a Alacant, que haurien pogut constituir la denominació d'origen Xàtiva o Diània, si es vol, i que la censura pancastellana i els interessos de València i Alacant han dividit incomprensiblement en dues. Pel que fa a la música, tant els balls tradicionals com el cant tenen trets distintius que han estat arreplegats pel xativí Pep Botifarra entre d'altres. Destacats músics com Raimon, Ovidi Montllor, Feliu Ventura, La Gossa Sorda són dianencs. També importants escriptors comtemporanis com Enric Valor, Josep Piera, Clara-Simó, Francesc Bodí, Toni Cucarella, Joan Olivares, Xavier Aliaga, Elies Barberà, Maria Josep Escrivà, entre d'altres (i, perdó, que em deixe molts). Però no sols això, la recuperació de l'antic territori íber comportaria reubicar i repensar tota la història de la literatura suposadament valenciana i, per extensió catalana. Així, Joanot Martorell i Ausiàs March han estat considerats escriptors de Gandia i Beniarjó. A ells caldria afegir altres en castellà com els Germans Maians (Oliva) o els Germans Villanueva (Xàtiva). Més encara, si Jordi Bilbeny tinguera raó i l'autor del Quixot fora un tal Miquel de Sirvent natural de Xixona, tindríem que el Quixot i el Tirant són llibres dianencs. No sols la història de la literatura catalana hauria de refer-se, sinó la història de la literatura universal. Raons importants no en falten, per tant, perquè Diània continue sense existir i la censura que començà fa tres segles se li continue aplicant. Així Diània manca d'infraestructures bàsiques com una universitat pròpia o la unió ferroviaria de Gandia i Dénia, així com d'inversions en la deteriorada línia Xàtiva-Alcoi. I no perquè es tracte d'un territori menor. 
     Així, si atenem al que era l'antic territori de la Governació de Xàtiva, incloent les poblacions (avui en altres comarques no considerades centrals) com Antella, Biar, Cofrents o Cabdet, segregat a Albacete després de la Guerra de Successió, la població total, segons les dades del INE, seria de 911.544 h. Molt més que la Catalunya Nord (440.885) i que comunitats autònomes espanyoles com Cantabria (568.091), amb aeroport propi i mediàtic president, La Rioja (308.566), Navarra (638.038) i equiparable a les comunitats iberes de Illes (1.094.972), Aragó (1.277.471), Múrcia (1.370.306), i altres comunitats espanyoles com Extremadura (1.097.744) o Astúries (1.076.896). Poca broma.
  1. 1A diferència del que passa amb el lleidetà, el tortosí o l'alacantí, el dialecte de les Comarques Centrals és predominantment anomenat “valencià meridional”, la qual cosa és un altre exemple de panvalencianisme i una forma d'invisibilitzar Diània.

2 comentaris:

Gustau ha dit...

Comentari general als teus posts:

De vegades quan pensem el passat, ho fem amb els límits i prejudicis actuals, sense valorar les variacions geogràfiques i socials d’aleshores. Tanmateix hauríem de pensar la forma de pensar de les persones, dels avantpassats.
Pel que fa a la Corona catalana, hi som tan acostumats a vore els mapes fets pels castellans on els límits actuals són vàlids ara i per sempre, i aquest és una gran errada:
El territori que coneixem com la Franja, d’antuvi ha formava part del Principat i a més a més s’aplegava fins a Montsó, sent aquesta ciutat frontera entre Catalunya i Aragó.
Pensem el Regne d’Aragó com a quelcom uniforme a l’estil de Castella (tots castellans): Aragó-tots aragonesos. I al meu parer, l’Aragó era un batibull de gents i cultures: la part oriental, més propera a la cultura catalana (Barbastre i Sobrarb), el comtat d’Aragó inicial més afí a la cultura gascona-aquitana (Jacetània, Gàllego, Osca) i la zona occidental de cultura castellano-navarresa (Aranda, Calataiud). Nogensmenys, hauríem d’afegir viles i pobles anexades a Castella, que formaven part d’Aragó.
I al sud, a l’actual provincia de Terol, la delimitació de Regne de València coincidia amb la serralada de Javalambre, sent la comarca Gudar-Javalambre part del Regne de València. Aquesta comarca és molt despoblada i durant la reconquesta , em supose que seria pràcticament deserta, habitada per pastors i muntaners, sent una primera repoblació des de les viles d’Alpont, Ademús, Morella i Xèrica cap a l’interior.
Tampoc compartisc l’opinió generalitzada que l’interior del Regne de València es repoblà amb aragonesos. L’obra d’Enric Guinot és monumental , crec però que no tindre certes consideracions al considerar alguns cognoms aragonesos i no catalans i tenint en compte la pèrdua de molta documentació. Al principi del SXX quan la feinada de la normativització del català, alguns estudiosos com ara Josep Giner o Vicente Llatas ja consideraven que a la Serrania i Ademús, hom parlava català, concretament, un valencià occidental. Jo em pense que fins a l’expulsió dels moriscs i finals dels S. XVIII no van començar a arribar castellans o aragonesos de parla castellana a aquestes comarques, iniciant-se la substitució lingüística.
I com a curiositat, si fem cas a l’extensió de la cultura ibera per Albacete resseguint el Segura, haurem de considerar el Marquesat de Villena, marquesat castellà amb molts vincles a la Corona catalana, lloc de frontera, que va fer de tap a les agressions castellanes. Ara per ara aquesta zona és coneguda com a Montearagón. Un altre marquesat de semblant,fou el marquesat de Moià o Moya al nord de Conca.
Això fa que la Corona Catalana o els Països Catalans som el hereus dels Ibers.
I no acabe, em diràs enfadós. Quina és l‘etimologia del mot Ibèria o Ibers? Aquest nom és el que van dir els grecs, desconeixem, però, el nom autòcton. D’ibers també n’hi havia al Caucas. I si ja eren catalans o moixeranguers.
És ben curiós com els catalans som l’únic poble cristià que el Vaticà va proclamar dues croades en contra nostra. No entenc aquesta dèria per part del Vaticà i la seua catalanofòbia, hui per hui encara fomentada des de les seues institucions.
Pel que fa a les comarques centrals, compartisc la unitat d’acció dels seus habitants i que hauria d’estar reflectida políticament.
Molt interessants els teus posts.
Salut,

Gustau

Refel ha dit...

Gustau:

Per fi he reprenc l'activitat al bloc. Sé que han passat molts mesos. No sé si t'arribaran aquestes paraules, però vull donar-te les gràcies. Estrany és que algú faça un comentari en aquest bloc i més estrany és que damunt siga tan interessant com el teu. Per això és més de valorar. Moltes gràcies.

Salut!

Entrades populars