Capitalism is dead (rigueu-se, per favor)

S’ha acabat. Ja no podem continuar considerant l'acumulació de grans fortunes com un fet normal. La Declaració Universal dels Drets Humans (1948) resulta ambigua al respecte. Empara a l'article 17 el dret a la propietat, però quina propietat? No són el mateix les propietats personals que les grans acumulacions de propietats que sobrepassen àmpliament les possibilitats d’un sol ésser humà. El gran propietari ha estat venerat i idolatrat. Més encara en la nostra societat consumista. Tothom voldria ser com ell. Molts que es dien socialistes l’han imitat. Se’l considera intel·ligent. Els defensors del lliure mercat el veuen com el gestor eficient. Es diu, a més, que genera llocs de treball i progrés. És el vell ideal d’Adam Smith: amb el lliure mercat advindrà la riquesa de les nacions. Però els fets han demostrat àmpliament que allò que aplega és la devastació del planeta. Avui es parla amb preocupació de la crisi econòmica, però la gran crisi, és l’ecològica. Les grans esglésies i les seues jerarquies, amb les seues promeses ultramundanes, es fan còmplices dels acumuladors (què importa el que passe ací si ens espera un paradís). Aquesta dèria acumuladora és ja inacceptable. Els recursos planetaris són finits i l’espècie humana ha de posar fi a la seua voracitat. L’ínfim paradís que es disfruta al primer món, és una xarxa de clavegueram a la resta de països. Amb la nostra complicitat, prompte eixa serà l’única herència que deixarem als nostres fills: un planeta consumit. En aquestes circumstàncies, l’acumulador de capital ha de ser vist com el que és: un desviat social. Algú que no respecta les normes mínimes de convivència. Les seues accions han de ser contemplades com atemptats contra els drets humans. Les conseqüències dels seus actes han entendre’s com terrorisme per control remot. No sols ha de ser delinqüent, sinó criminal. És important que tothom veja a les clares els motius dels seus actes: és un pobre home (perquè normalment és home!) víctima de la seua ambició irrefrenable. També, per tant, haurà de ser vist com com un malalt. D’acord amb això, se li donarà la teràpia apropiada per reintegrar-lo en la societat. Depén de nosaltres fer-li entendre que les seues necessitats de comprar, amprar, posseir, destacar, competir i oprimir, són absolutament vergonyoses i fruit del malestar que sent dins de si a causa de la pobresa vital que l’assola. I a més hem de mostrar-li el camí sense ofendre’l, sense provocar la seua reacció, sense declarar-li la guerra, ja que aquesta és el seu entorn preferit on amb més facilitat invertix els papers i es presenta com el que no és: un ser poderós i superior. Però això no és cert, el capitalista és el pobre per excel·lència; ja ho diu el poble: "no és més pobre qui més té, sinó qui menys necessita". Mai hem de caure en aquest parany i, ben al contrari, hem de deixar que siga ell qui vinga a nosaltres i diga: “M’he equivocat, el capitalisme és roí. M’he portat mal amb la Terra i els seus habitants. Els he utilitzat per satisfer els meus afanys egòlatres i banals de manera capriciosa i innecessària. Ha estat un acte vergonyós que mai hauria d’haver passat i del qual em penedisc. Us demane disculpes.” Si no comprenem açò, les clavegueres continuarant creixent arreu del nostre món.

El Capitalisme és mort, què feu encara adorant-lo?