José Bové a Xàtiva

La primera vegada que vaig sentir parlar de Bové va ser fa uns anys, mentre recorria el sud de França. Apareixia en la primera plana de Le Monde. L'havien detingut i l'anàven a jutjar. Em va cridar l'atenció pel seu cognom. A la seua biografia en Viquipèdia ens diu que Bové és occità, de Talença, però també que son pare era originari de Luxemburg i no occità. Un origen més llunyà podria ser el català. Ben bé podria ser descendent d'un català que haguera anat a parar a Luxemburg. Com és sabut els pricipatins es mengen les erres finals i convertixen les "u" en "v", com en "seua" que dóna "seva". D'acord amb això Bové dóna Bouer, és a dir, el que cuida el bous o té bous. A la Coordinadora Catalana de Fundacions hi trobem un Josep Bové. També hi hagué un Josep Bover escultor. Però el Bové que jo vaig vore a Le Monde amb uns grans bigots a l'estil d'Asterix era José Bové, un conegut activista occità, lider sindical agrícola, ecologista, antimilitarista i polític. Entre d'altres coses se'l coneix per haver envaït amb 90 tractors un camp de tir de l'exercit francés per tal de protestar contra aquest als anys 70. Peró la seua acció més sonada va ser desmontar un MacDonalds a Milhau. Per aquest motiu i altres, com la seua protesta a Tahiti contra les proves nuclears franceses, ha estat empresonat diverses vegades. Peró José Bové és també un intel·lectual, que va estudiar filosofia, amb una sòlida formació familiar: son pare era enginyer agrònom i sa mare professora de ciències naturals. Com a polític es va presentar a les eleccions europees com a cap de llista del partit Europa Ecològica i actualment és eurodiputat. Ignacio Ramonet, de Le Monde Diplomatique, el va portar a Burjassot enguany dins de la iniciativa Escuela de Pensamiento Crítico, que s'ha celebrat enguany no a València, Madrid o Barcelona, sinó a Burjassot, amb la simple ajuda d'una sala de conferències, i que ja volguera jo per a Xàtiva. Jo hi vaig estar, però, i li vaig les fotos que vegeu. Allí ningú parlava català (si Estellés alçara el cap). Ningú pareixia recordar que estàvem al País Valencià, tot i que algú li va fer a Bové una pregunta pròpia de Gonzàlez Lizondo: Què li pareix el problema de les taronges valencianes? Però Bove si sabia on estava i de seguida que comença la seua conferència en francés va dir: Els demane disculpes, no parle català (És tan trist que hagen de vindre de fora a donar-nos dignitat!) Acte seguit començà a parlar-nos de les crisis alimentàries. Com ja sabem, la major part de la població que passa fam es troba a l'anomenat tercer món. El que resulta més sorprenent, segons Bové, és que la major part d'aquesta població són agricultors. Com és possible això? Per un costat perquè aquestos agricultors pertanyen a cultures amb sistemes tradicionals de cultiu. Les intervencions que les empreses transnacionals han alterat el seu entorn i trencat els ecosistemes vigents, que, a la seua vegada han llançat a perdre els cultius tradicionals al provocar sequeres o plagues noves. Per un altre, perquè el lliure mercat capitalista obliga a la mecanització i l'especialització. Respecte del primer cas, Bové en donà dades per reflexionar. Actualment, als EEUU ja n'hi ha poc més o menys la mateixa quantitat de gent en presó que dedicant-se a l'agricultura. Això dóna idea de la gran mecanització i del poc pes sindical dels llauradors al primer món. Al País València, com recordava Joan Fuster als anys 60, la immensa majoria de la població es dedicava a l'agricultura. A la resta del planeta, la situació era pareguda. Mao Tse Dong va dir que el segle XX era la lluita del camp contra la ciutat. Actualment, aquesta situació sols existix als països del tercer món. Per contra, al primer món s'ha malbaratat el terreny fèrtil per construir zones residencials o de comerç i esplai. Per aquest motiu és heterònom alimentàriament, especialment en les grans ciutats, i requerix que la resta del món li faça de despensa. Ara bé, la dinàmica del lliure mercat és perversa i força dls pobles del tercer món a produir d'acord amb el capitalisme. Si aquestos volen vendre els seus productes han competir entre si venent-los més barats. Això els obliga a l'especialització i a l'agricultura intensiva, però això tè conseqüències nefastes. El primer món disposa de la resta del planeta com a despensa, si una sequera afecta a una zona productora d'arròs, hi disposa d'altra, però la zona afectada, al haver-se especialitzat, sinó produix, no obté beneficis i, per tant, ni disposa d'aliment per a sí, ni de liquidesa per comprar-lo. En definitiva, l'heteronomia alimentària del primer món provoca l'heteronomia alimentària dels països pobres, però mentre que els primers disposen d'altres suministradors al mercat, els segons es moren. A això cal afegir que el transport d'aliments del tercer món a les ciutats del primer món augmenta la contaminació i l'escalfament global, la qual cosa aguditza encara més les sequeres i la degradació mediambiental per als primers. Front a això, Bové proposa la sobirania alimentària. Aquest concepte implica que els diferents pobles de la Terra siguen autònoms pel que fa a l'alimentació i no depenguen d'altres territoris i pobles per menjar . Els aliments s'han de produir en la proximitat. Això ha posat a Bové a prop de les cultures tradicionals i dels moviments indigenistes com el d'Evo Morales. Aquesta plantejament s'oposa frontalment a les grans cadenes d'aliments i de menjar ràpid, d'aquí els conflictes de Bové amb Mac Donalds i altres. Això no ha de ser entés com una involució i una autarquia. No es tracta de mercats absolutament tancats. Naturalment que val a comerciar. Però aquest comerç s'ha de fer de forma raonable a partir dels excedents que no posen en perill la sobirania alimentària de cada territori. Aquesta ha de ser la prioritat i no les grans ganàncies capitalistes a tota costa. D'aquesta manera estalvíem energia, mantenim més net el planeta, generem llocs de treball en proximitat, mengem més sà i no provoquem la mort de milions de persones a causa de la fam. En definitiva, la meua autonomia ha d'implicar l'autonomia dels demés. No és possible que la meua llibertat es limite a elegir productes exòtics en la cistella de la compra a canvi de la pobresa dels demés.

I amb això arribe al final, que és el principi. Potser us hareu preguntat perquè aquesta entrada s'anomena José Bové a Xàtiva. Ell, possiblement, no ha estat mai a Xàtiva. Estaria bé que hi vinguera, però, de moment, com no és així, podem aconfomar-nos amb imaginar el que diria si hi vinguera. Xàtiva, que podia ser considerada una ciutat sobirana alimentàriament, ha passat en poc menys de trenta anys a malbaratar una horta mil·lenària a canvi de ciment i formigó i coses com un Mac Donalds o un espantós centre comercial contruïts sobre la mateixa horta. De veritat hem anat avant? o arrere?