diumenge, 14 de febrer de 2010

El topònim "Manuel"


Per la mateixa època en que estudiava àrab, passava també sovint per l'estació de Manuel, la primera parada del tren Xàtiva-València. De forma que no em va costar massa fer l'associació d'idees entre Manuel i ma, aigua en àrab, com vam vore en una entrada anterior. I és que de fet, a Manuel hi havia una planta d'una coneguda marca d'aigua embotellada. I ja d'abans, Manuel era conegut per l'aigua que arribava allí des de la vall de Xàtiva. Per altra banda, el nom de "Manuel" sempre m'ha resultat estrany, ja que els seus habitants no nombren al seu poble així, sinó "Menuel" i també "Minuel". Justament Salvador Jàfer baralla la possibilitat de l'existència de les formes dialectals me i mi de ma. Cosa que es correspondria amb la pronuncia tradicional a Manuel.

Recentment, però, m'assabentat que la hipòtesi ja la va avançar l’arabista Julià Ribera (Carcaixent, 1858-La Pobla Llarga, 1934): "Menuel es una palabra árabe que significa ‘lugar por donde salen las aguas de un valle’. Sabido es que las aguas del valle de Játiva salen por un sitio que hemos llamado Manuel. Es decir, que un sustantivo genérico árabe, Menuel, se ha convertido en el nombre propio cristiano Manuel: ambos se parecen en el ruido, pero no en la significación." I Manuel Sanchis Guarner i altres la van donar per bona a mitjans segle XX.

Aquesta hipòtesi presentava dos problemes. El primer el va apuntar el cronista de Manuel, Peregrín Llorens. Si bé és cert que Manuel era inicialment una alqueria, d'origen musulmà, aquesta degué passar a mans dels cavallers cristians de Xàtiva. Però com que totes les alqueries de cavallers xativins portaven el nom d'aquestos: Cerdà, Fenollet, Rotglà, no resultava lògic que en el cas de Manuel els cristians hagueren preferit posar-li un nom àrab. El segon és que ni l'arabista Carme Barceló, ni Joan Corominas van trobar cap ètim àrab que justificara la traducció de Ribera. Aquesta pareixia més aviat una invenció. La hipòtesi va quedar rematada quan es va descobrir que hi havia hagut un tal Manuel Sanç, de l'assentament cristià de l'Ènova, que va posseïr l'alqueria de Manuel al segle XV.

Podeu trobar tota aquesta informació exposada en l'excel·lent en línia d'Abel Soler Manuel, geografia, història, patrimoni, que podeu descarregar-vos a l'enllaç anterior gràcies al poble de Manuel i el seu ajuntament. Un exemple que estaria bé que seguiren a altres poblacions més grans.

Sense subte, a la vista de les dades que dóna Abel Soler, la seua explicació del topònim Manuel, deu ser la correcta, però jo no puc evitar trobar més poètica la de Julià Ribera. I trobe dos motius pels quals encara no descartar-la totalment. El primer, que si bé és cert que els pobles solien fer referència als seus senyors, normalment ho feien amb el "de" indicatiu de propietat: Alcúdia de Crespins, Lloc Nou d'En Fenollet. I a més a més, ho feien amb el cognom, però rarament amb el nom, com suposadament ocurrix en el cas de Manuel i Manuel Sanç. I en segon lloc, que tot i que, com ens diu Abel Soler, el tancament de Manuel en Menuel puga tindre una explicació similar a la de racó que dóna recó, no deixa de ser una coincidència, prou gran, que "ma" (aigua en àrab), es pronunciara també me o mi (com en Minuel, que possiblement ve de Maniwèl) i que a Manuel hi haguera gran presència d'aigua coneguda des de l'antiguitat.

Entrades populars