TERCERA PART: NO MOS FAREU VALENCIANS!!! (3),Arribem ara al punt més delicat dels que vull defensar: el Panvalencianisme. D'aquesta errada, intencionadament o no, han participat i participen molts, però pocs estan dispostos a acceptar-ho. El motiu d'aquest bloqueig mental és el pes de més de 700 anys de centralisme valencià. La forma política i el seu poder són les que han conformat el sentiment que ens té captius. Al igual que va nàixer la província d'Alacant i ara hi ha alacantins sorgits en menys de 200 anys, el Regne de València també va imprimir una identitat política que es va confondre amb la cultural.
Per això, de la mateixa forma que és més just i apropiat parlar de pancastellanisme, abans que de pancatalanisme, també ho és parlar de panvalencianisme. Però què és exactament el Panvalencianisme? amb aquesta expressió ens referirem a l'imperialisme polític de València així com a la tendència obsessiva o interessada a considerar com a valencianes coses que no ho són.
El Panvalencianisme té el seu origen a la ciutat de València però actualment té moltíssims partidaris a tot arreu de l'anomenat País Valencià. Com a postura teòrica podem distingir dues corrents. La primera seria el Panvalencianisme pur que consistiria en defensar que l'única capital del País Valencià és València, que la llengua pròpia del País Valencià és el valencià, que la senyera pròpia del País Valencià és la de València, que la data fundacional del País és la de la conquesta de València (el 9 d'octubre), que la nostra pàtria és la valenciana i, finalment, que el nom del territori és País Valencià o bé Regne de València o bé la Comunitat Valenciana. Entre els representants d'aquesta corrent podem trobar un ampli ventall que aniria des de Vicent Baydal a García Sentandreu. Com és fàcil deduir, com que aquesta postura no és molt sòlida, acaba derivant en posicions espanyolistes amb facilitat.
El segon corrent teòric seria el Panvalencianisme híbrid o catalanista. Aquest considera que el País Valencià hauria de formar part dels Països Catalans. Reconeix també que la llengua del País Valencià és el català i que el valencià és sols la nostra forma de denominar-lo. Utilitza indistintament tots dos, a vegades distingint entre àmbit acadèmic i àmbit popular. Es decanta per la denominació País Valencià, ja que sol ser republicà i esquerrà. El referent intel·lectual d'aquesta corrent seria Joan Fuster i el seu llibre clau: Nosaltres els valencians.
Aquestos són en línies generals els panvalencianistes. Es poden discutir els matissos, però, a grans trets, els dos corrents sobredimensionen València i abusen de l'adjectiu "valencià" recolzant-se en els usos populars. Amb el seu comportament es convertixen en servidors dels interessos econòmics i polítics de València i la seua burgesia, però els seus arguments són fàcilment rebutjables. El Panvalencianisme híbrid és avui sols una opció minoritària de cercles intel·lectuals que seria insostenible sense l'altra. Pel que fa al Pancatalanisme pur, val a dir que la llengua és el català, no pas el valencià que és com dir alcoià o barceloní. Voler que una llengua prenga el nom de la pròpia ciutat és d'un meliquisme pueblerí i absolutament ofensiú per a la resta de parlants. Respecte de la senyera, només cal recordar que l'ús popular de quatribarrades al sud del Xúquer és abundant i que molts ajuntaments la tenen com bandera pròpia. Respecte del nom del territori s'ha de dir que també s'ha denominat Edetània i Contestània i que durant molt de temps, València no va ser capital de tot ell. Així va ocòrrer, per exemple, a època musulmana, a època romana i a època íbera. La pàtria dels "valencians", per tant, no sempre va ser "València".
Els xativins, per exemple, ho podem entendre molt bé a poc que ho pensem. Valentia era sols un campament romà, uns estrangers que ens vigilaven des del bell mig de la planície d'aiguamolls, quan Xàtiva ja feia segles que existia.
CINQUENA PART: Vigilar i castigar
.jpg)
2 comentaris:
Bé. Sóc valencià, d'Edetània. Soc del poble de Benaguasil, al Camp de Túria, capital comarcal: Lliria, l'antiga edeta. Com a Valencià em sent part de la nació catalana i la meua bandera és la quatribarrada, la meua llengua és el català i València ciutat (sempre m'agrada distingir amb "ciutat") sols és per mí la capital política i administrativa del meu País. Res més. Sentimentalment per mí té el mateix valor territorial i polític que Elx, Alacant, Xàtiva, Llíria, Sagunt, Castelló, Vila-Reial o Morella. Totes podrien ser capitals de llurs respectives governacions.
A l'entorn de València ciutat és difícil d'explicar i de fer entendre perquè abunda l'espanyolisme vestit de blaverisme que ara intenta transmutar en panvalencianisme pur (segons la teua definició). Jo no sabria dir-te si sóc panvalencianista híbrid o pancatalanista, m'he marejat. El que sí què et diré és que tinc a la ment i al cor tot el País. Tenim la desgràcia què a Jaume I se li ocorreguera posar el mateix nom al Regne que anava comformant què la ciutat què ell tant havia desitjat conquerir. Això és un llast. Evidentment el Regne de València no existia absn d'ell, per tant les erres "enllà lo Xúquer" res tenien a veure amb València. Però per una decissió històrica eixe nom és el què ens ha tocat. Som valencians, per tant catalans i ens hem de sentir orgullosos. Altra cosa és l'abús què sempre s'ha fet des de València ciutat i que jo mai compartiré.
Salutacions des de Xàtiva, Josep!
El pitjor del panvalencianisme no és el poder amb que l'exercita València, sinó que habita a les nostres ments, i, el que és més greu encara, als nostres cors.
Entenc el que dius, i vull abordar el problema, però no voldria botar-me passes.
Publica un comentari a l'entrada