Sobre Toni Cucarella en roba de batalla

En dies com hui, que Serafín Castellanos, Governador Civil de València i conegut antivalencianista, ha estat detingut per la pròpia policia espanyola, és quan tire a faltar poder llegir el bloc de Toni Cucarella. Aquest bloc, que va rebre el premi al Millor bloc de les Comarques Centrals del País Valencià el 2008, va ser tancat pel seu autor, per Vilaweb, o per tots dos, farà poc més d'un any. El bloc havia estat actiu des que Vilaweb va obrir el seu servei de blocs, aproximadament en el 2004. Els anys d'activitat coincidiren amb els anys de domini absolut del PP i el bloc esdevingué un far en mig de la barbàrie. Una torre de guaita de la corrupció des d'on es dia pel seu nom, a tots els que ara són denunciats o passen a disposició policial. Per la memòria popular queda la cèlebre expressió "deficient cultural profund" amb que Toni va batejar a Alfonso Rus. Però també va ser una trinxera irreductible des de la qual es va disparar amb passió contra el PSOE, els blavers i les terceres vies de Joan Francesc Mira i altres. Tot amb un estil planer i accessible a tothom, però ple de dites i paraules rescatades de l'oblit. Perquè Toni és, en certa mesura, a la literatura, el que un altre xativí, Pep Botifarra, és a la música del País Valencià. I tot això, barata a res, i quan encara no existia facebook ni Whatsapp i a risc de que li palparen la cara o el denunciaren quan gairebé ningú dia res a Xàtiva o al País Valencià. Pel seu bloc desfilaren diferents il·lustres i doctes, a dir-li que no tenia raó en les seues crítiques a la moderació política, a les terceres vies, a l'Acadèmia Valenciana, a la poca ambició de les editorials barcelonines o al blaverisme del principatí (sí, tothom en rebia!). Però també va entrar molta gent a donar-li suport i hi va haver interessantíssimes discussions sobre Fuster, intrahistòria xativina, anècdotes sobre Don Gori, i fins i tot espai per a les Catalinetes, el torró de gat, la monjàvena i molts susoïts. Sens dubte, tant per als que estaven d'acord com per als que no, Toni Cucarella en roba de batalla va ser un referent moral i polític quan Xàtiva era més coneguda per l'ovni de la plaça de bous, Apache, i les brofegades del seu batle que per cap altra cosa. El bloc era una fita de les Comarques Centrals, i d'eixe País Valencià invisible del que s'ha parlat i que ara, de sobte i afortunadamen, però gràcies també a molt d'esforços anònims o que s'ha quedat pel camí, sembla que torna a ser visible. Per tot això li demanaria a Vilaweb que estiguen on estiguen els arxius del bloc, no els esborren. I també aprofitaria per dir-li a l'autor, ja que estic, i perquè em sembla que ningú ho ha dit, que...gràcies.

I ara, per a que a ningú se li n'isquen les llagrimetes, vos deixe amb aquesta bestiesa dels Premis Bloc de les Comarques Centrals del País Valencià on podeu vore a Toni Cucarella en persona, i, a més, en roba de batalla. Que Sant Toni de l'Hostal vos pille confessats! 

Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià 2008 from El Penjoll, Art de Paraula on Vimeo.

Músiques que porta el vent: Mountain

El soroll de les bombes sobre Vietnam està lluny. Un enorme guitarrista gros, un baixista que canta, un bateria amb dos bombos i un teclista comencen a tocar, davant milers de persones, a un estadi nordamericà. Una parella contempla tranquilament l'esdeveniment des dalt d'una valla publicitària. Un altre guitarrista mestís encara para per algun lloc dels EEUU o del món. La xica de la cara ratada prepara un disc que no publicarà. La cançó és lenta i trista com la veu del baixista. El teclista l'embolcalla dolçament amb els seus acords. Les caravanes surten cap l'oest. En l'horitzó no es veuen perills. Alguns entre el públic van d'ací cap allà. Somnien un futur millor lluny de la pobresa i l'explotació laboral. Les muntanyes, els rius i les aus contemplen l'epopeia. Les enormes càmares busquen algun buit per on enfocar-los a través de la paret d'amplificadors. Quan Felix acaba de contar-ho el gros Leslie xafa el pedal i sent la força. La tristesa s'enlaira. La guitarra en canal brut enfila un llarg solo. Una xica rubia escolta i mira amb fascinació. El bateria, sense charles, colpeja constament els plats. Gent amb aspecte hippie balla. El dia ha acabat i les caravanes, per fi aturades, descansen, sota les estreles, en algun lloc lluny amb la satisfacció de l'esforç quotidià. El gros d'aspecte brutal mamprén el final. El sol es pon. El baixista busca al bateria. El públic trenca el silenci i esclata en una gran ovació. La màgia s'esvaeix i l'alegria ompli els cors. Casualment una televisió ho ha gravat tot. Algú penja el vídeo a la xarxa el 25 de desembre de 2007 i Leslie emocionat es dirigix al micròfon per dir unes paraules.

Theme for an imaginary western

(Bruce,Brown)

When the wagons leave the city
For the forest and futher on
Painted wagon of the morning
Dusty roads where they´ve gone
Sometimes travelin´ through the darkness
At the summer comin´ home
Foreing faces by the wayside
Look as if they hadn´t known
All the sad was in their eyes
And the desert that´s dry
In a country town
Where the map was found

Oh the dancing and the singing
Oh the music when they play
Oh the fire that they saw there
On the grave of no return
Sometimes they found it
Sometimes they kept it
Ofen lost in on the way
Pawnee shadow to possess him
Sometimes ride inside of day
Oh the sad was in their eyes
And the desert that´s dry
In a country town
Where the map was found

Oh the sad was in their eye
And the desert that´s dry
In a country town
Where the wagons bound

Músiques al vent: Malicorne i els correfocs

Què té a vore un grup francés de folk amb una secció dedicada a música en català? Es tracta, aquesta vegada, d'una ressonància llunyana.

Malicorne és un grup francés de folk format per Gabriel Yacoub i Marie Yacoub a mitjans dels 70 i desaparegut uns deu anys després. Una de les seues peculiaritats era l'ús d'instruments electrificats que ha fet que se'ls incloga a l'etiqueta folk-rock. Inicialment versionaven cançons tradicionals franceses, encara que a poc a poc anaren guanyant pes les composicions de Gabriel Yacoub. El seu disc, L'extraordinaire tour de France d'Adelard Rousseau (1978) és una obra conceptual i redona. La seua música és inquietant, obsessiva, no apta per a persones amb problemes de cor. Una música que deu ser consumida amb precaució per aquells excessivament sensibles a les drogues, els efectes d'alguna de les quals provoca.

Després de 10 anys, fa poc, hi vaig trobar a la xarxa Pierre de Grenoble, una de les seues primeres cançons. Durant dies li vaig pegar voltes. Hi havia una tonadeta al seu final que jo havia escoltat. Acò ho he escoltat jo. Però com es diu? Una i altra vegada, però no. No. No em venia al cap. Finalment li ho vaig preguntar a Ricard Soriano, mestre dolçainer i membre de la Colla la Socarrada. Aquest ho va xarrar amb els companys i finalment em passaren la partitura i tot. Si haveu estat a un correfoc ho reconeixereu de seguida: és El ball de dimonis. Hi escoltareu també tocs psicodèlics. I la història terrible. Pierre marxa a la guerra i, mentrestant, la seua nòvia mor. Pierre demana permís al seu capità per retornar. Quan arriba, ja la porten a soterrar i Pierre vol que li la deixen besar. Li fa un primer bes i sospira. Li fa un segon. Però després d'aquest, es queda mort, a ella abraçat. Una història semblant trobem a L'Hereu Riera, un romanç tradicional de les nostres terres que canta sovint Pep Botifarra.

I si voleu més sobre Malicorne, podeu escoltar La conduite, de L'extraordinaire tour... amb un ritme que, potser, vos recordara lleument Voodo Child de Jimi Hendrix i un final imprevissible.

Músiques al Vent: Gran Remigi Palmero

Entre les cintes de 091, Surfin Bichos, Javier Ruibal i The Pixies, Pablo, el meu company de pis, que era Còrdova, escoltava una cinta en català: Què escoltes Pablo? -Remigi Palmero, no lo conoces? pero si éste es de aquí, éste es de los tuyos. Era Emparín, una gravació acústica de principis dels 90 que no va eixir en disc. Remigi Palmero s'acompanyava sols per la guitarra i el baix de Carme Gandia en algunes cançons. En una d'elles, A l'encontre em pense, li feia els cors la seua filla. Alguns anys després, buscava en el dial Ràdio Klara quan em va sorprendre la retransmissió en directe d'una actuació d'un grup de rock en català. Per aquella època els socialistes s'oloraven la derrota electoral que els trauria de la Generalitat i a la desesperada havien començat a fer el que no havien fet mai. Així que, per a sorpresa de tots van organitzar una actuació amb Al Tall i altres noms representatius de la música en català entre els que estava Remigi Palmero, que era el grup que sonava. Amb Carme Gandia al baix i Vicent Cortina a la bateria, Palmero feia tota la resta, amb una so rocker que mai més he pogut escoltar-li. Em va donar temps de punxar el record del radiocassette que tenia preparat sempre amb una cinta tdk verge i enregistrar la versió plena d'improvisació, però més rockera i contundet de "Olor a Garrofa" que he escoltat mai. Un tema que a partir d'aleshores no em vaig poder llevar del cap mai. Va ser la darrera que tocaren i mentre escoltava eixe so, genuïnament valencià, que em fascinava del xiquet d'Alginet, em va vindre al cap que jo havia estat a eixe concert unes setmanes abans, però que en arribar més tard, sols vaig vore Al Tall. Un any o dos després, algú em va deixar una cinta on estava enregistrada per una cara "Humitat relatitva", primer disc de l'any 79 de Remigi Palmero, i per l'altra "Cambrers" (1980), de Juli Bustamante, que junt amb Brossa d'ahir (1977) de Pep Laguarda, que ja coneixia gràcies al morisc Ben Itoh Al Russafí, constituïen els tres pilars del Rock Meditarrani. Juli Bustamante, cantava de pena, però les seues cançons tenien un atractiu estrany i parlaven de les coses quotidianes. Però el que era realment increïble era Humitat relativa, l'únic dels tres que no s'ha reeditat, i on estava l'Olor a garrofa original i Ràdio Alger, un tema de Bustamante i Palmero, que, per cert, parlava dels moriscos. El que em va deixar la cinta, em deia que Palmero i Bustamante es van avançar a Radio Futura al mesclar el rock amb les arrels musicals pròpies i que per l'època van rebre crítiques molt favorables. Altre any o dos després em vaig assabentar que Palmero havia gravat, no feia molt , un altre disc en format cd: Línia de foc. Després de preguntar per diversos llocs, entre ells l'FNAC, vaig trobar el cd a Oldies (aquest tio no soltava ni xufa en valencià, però era l'únic que tenia totes aquestes coses). Palmero havia gravat totes les pistes del disc excepte la bateria que l'havia gravat un amic. Lluny quedava l'època d'Humitat relativa on diversos músics havien col·laborat en l'enregistrament. Per aquella època, el disc era del 1995 o 96, al País Valencià no li interessava a ningú la música en català. A ningú. De fet, Bustamante, després d'un segon disc en català, el 1991, va decidir que no tornaria a gravar en català i Pep Laguarda no ho va tornar a fer mai més en cap idioma. Palmero, tot sol, va gravar un disc amb temes amb molta pegada i elaborats solos, com La síndrome de l'astronauta, una reflexió sobre el futur de la Terra, tot i ser conscient que no podia portar-los al directe. Crec que es tractava de dir: ací estic, encara que ningú em recolze! Encara em va caure a les mans alguna tema solt més de Remigi Palmero: L'habitació desmuntable, gràcies a algú que s'havia molestat en gravar el meritori programa sobre música en català que feia a Canal 9 ràdio Fermí Larrondo (què ha sigut d'aquest home?).

Jo em preguntava si alguna vegada podria vore actuar a Palmero. No sabia que, en realitat, Palmero ja havia actuat a Xàtiva, diverses vegades, a l'època de la transició, a aplecs i a la Fira. Ignorava també que va formar part dels Cinc Xics, uns dels primers grups valencians que va gravar cançons en català a finals dels seixanta, principis dels setanta. Un dia, per fi, em vaig assabentar que actuava, junt a Bustamante, per commemorar els 25 anys de Cambrers al pub Matisse de València, i allí que vaig anar. Gran desil·lusió, Bustamante, només cantà una cançó en català, Cambrers, i Palmero cap, ni en català ni en cap altre idioma. Sols acompanya al seu amic a la guitarra. Pareixia que Palmero, fart que ningú li fera cas, havia decidit abandonar la música com a autor.

Però fa dos anys, amb la puixança de la música en català al País Valencià, es va decidir a tornar. Ell. Tot sol. Sense baix ni bateria ni cap instrument més. Ell tot sol amb la seua guitarra. Amb un disc acústic. Va obrir un mai és peix i allà que es va abocar. I la setmana passada, per fi, el van convidar al pub Cap i cúa de Xàtiva a actuar (gràcies!). De manera que quan les meues circumstàncies personals m'ho van permetre, allí que em vaig acostar. No està Canal 9, i hi ha poca gent, molt poca gent, però si que estan els penjollaires, amb Funan, Ben Itoh Al Russafí, Ximen de la Moreria, Peguie i l'Amo del Penjoll entre d'altres. Palmero està prim i rovellat, però fibrós i es conserva bé per a l'edat que té, no debades és professor d'Ioga. S'acompanya amb una telecaster amb molta reverb a l'amplificador i colpeja les cordes greus de la guitarra com si foren les d'un baix. En lloc de solos, sovint fa sonar notes d'harmònics i ecos del reverb. Les lletres parlen de coses com cavalls, pous i andanes, pollastres que fan kikiriki, de manera que a vegades dubtes si llançar-li una tomaca o seguir escoltant, fins que el que pareixia un trellat esdevé una cançó plena de sentit i comprens que Palmero t'està transmentent una experiència mística. Entre cançó i cançó té temps de reclamar un món millor. Al final del concert, repetix el que ja sembla una constant: al igual que Hugo Mas la setmana anterior i Toni de l'Hostal en el seu moment, Remigi Palmero dedica uns intants a recodar a Ovidi Montllor i a Vicent Andrés Estellés, i, tot seguit, entona M'aclame a tu, el poema d'Estellés musicat per Ovidi i dedicat a Xàtiva, els pocs poquíssims que estem allí li dediquem un llarg llarg aplaudiment.

Remigi Palmero (1950) és la connexió necessària entre la Nova Cançó, a la que pertanyien Raimon i Ovidi, i el rock reivindicatiu i amb arrels d'Obrint Pas o La Gossa Sorda. No sols temporalment, sinó conceptualment. El seu cognom, no sé si real o inventat, li ve que ni pintat. La seua és la solitut de les palmeres i també dels palmers en mig del paisatge valencià. Les palmeres ocupen sols espais puntuals i estan aillades, sovint, unes d'altres. Però no podríem imaginar-nos eixe paisatge sense la seua presència. Amb homenatges o sense, per molts anys Palmero!

La bonica foto de la palmera li l'he d'agrair a Sol Pérez.

Músiques al vent: Franca Masu, la veu de L'Alguer

Franca Masu (1962, L'Alguer) és un cas excepcional. Va aprendre el català amb 30 anys complits. A la xarxa es diu que va ser després d'un concert de Maria del Mar Bonet a L'Alguer, la seua ciutat natal, però poc importa. Tot i que, com sabeu, arran d'una repoblació que va fer Pere el Cerimoniós el 1354, allí encara es parla català, a casa de Masu no era així. Son pare no era alguerés, sinó sard (un conegut pintor, per cert). Però Franca Masú va prendre la llengua i la cultura catalanes com a pròpies, fins al punt que avui és el màxim exponent internacional de la catalanitat de L'Alguer. També va ser una cantant tardana. Va debutar als 29 anys amb un grup de músics sards, cantant estàndars de jazz. Però prompte cerca altres influències més pròximes a la seua vida a L'Alguer. Sembla que la vida illenca sempre comporta una certa introversió i saudade. Potser per això es va acostar cap el fado, el flamenc i el tango, les seues altres influències, tres músiques que tan bé han expressat la tristesa, el dolor i la passió. I d'aquí que també cante en castellà, a part d'italià i sard, tot i que no el parle. Ella qualifica la seua música de mediterrània. Això tal vegada es podria discutir, però el que és innegable, és que Franca Masu és una de les aportacions més refrescants i innovadores de la música en català, que consoliden aquesta i li donen major projecció internacional. I, curiosament, una aportació que li arriba des de la perifèria i des d'un dels punts més fràgils del domini lingüístic. Un motiu per l'esperança.

Recull de vídeos

El primer vídeo, que és el que tingueu tot seguit, conté imatges dels anys 50 de L'Alguer. El segon vídeo és una actuació a Vilanova i la Geltrú que a mi em recorda molt al veterà grup canari Mestisay (uns altres illencs amants del fado), vegeu per exemple el seu tema Canciones del sur. El tercer vídeo és Carreronet, un tema amb influències flamenques amb una breu presentació de L'Alguer i unes declaracions de Franca Masu per a Barça TV. El quart i el cinqué vídeos són una entrevista a Franca Masu dividida en dues parts. També podeu visitar la seua pàgina web. I l'article que un pardalet m'ha dit que va escriure Toni de l'Hostal sobre ella per la Viquipèdia. Que ho disfruteu!

Músiques al Vent

Músiques al Vent, va ser una secció que vaig iniciar al Penjoll amb l'objectiu de compartir la música en català que jo coneixia amb els companys i lectors del bloc-revista. M'agradaria reprendre aquesta iniciativa d'ací, de tant en tant. Per això vull repescar el que trobe el millor article que vaig fer, el que estava dedicat a Josep Didac. No conexia ni conec personalment a aquest cantautor. Però, quan li vaig escriure, immediatament em va donar permís per agafar imatges i cançons de la seua web per fer un vídeo. En el correu electrònic que em va enviar també en contava alguns detalls sobre sí que vaig incorporar a l'article. Val a dir, que actualment ha publicat un segon volum de Cants Truncats, que encara no he tingut l'oportunitat d'escoltar.

Ací vos deixe amb l'article que li vaig dedicar:

Músiques al Vent: Josep Didac


"La irrupció de Josep Didac al nostre panorama musical ha passat desapercebuda per a quasi tots. Tot i això, ja té dos llibres disc de poemes o cançons. Un publicat en català i l’altre en francés, llengua que domina. M’ocuparé ací del primer, Cants Truncats, daurats d’arròs, Ajuntament de Manuel, Diputació de València, 2007 (173 pàgines i més de 100 poemes- lletres de cançons, 1 CD amb 12 cançons). De Josep Didac, no sabem quasi que res. Només el que es pot deduir de la seua pàgina i el seu llibre. El fet de no ser un jovenet novell, el seu semianonimat, el retorn d'un llarg exili d'emigrant, el fan tan legendari com els herois anfibis que canta. La seua música és senzilla: simples arpegis de guitarra acompanyats d'una veu forta amb la textura dels homes del camp que fila amb sentiment. A aquesta se sumen una dicció no contaminada per la uniforme pronuncia apitxada i estàndard. Una forma d'entonar i dir plena de matisos que quasi havíem oblidat. Sembla que va nàixer a Manuel o L’Ènova allà pel final dels cinquanta. És un cantautor i poeta tardà que portava anys elaborant el seu cant. La seua formació sembla autodidacta. El mestre franquista de la seua escola pegava carxots i no li agradava. I el més important, per viure calia treballar des de menut. Els anys seixanta han estat retractats per nostàlgics de la dictadura com època d’esplendor. Per a molts, en realitat, van ser, de la postguerra, continuació. La immensa majoria de la població a Xàtiva i voltants era agrària. L’arròs encara era un cultiu fort (hi ha fotos dels camps inundats al voltant del Puig) tot i que la taronja ja s'imposava. Tots els pobles tenien els seus valents, diu Josep Didac, i ens parla dels enganys en el preu de les garbes, dels salaris no cotitzats que els rics els furtaven, de l’emigració, de l’home immers en l’aigua dels bancals d’arròs de València i el Deltebre que al arribar la nit no podia amb el seu dolor. De les dones i les mares que esperaven treballant, dur, a casa, aprofitant l’últim retall per solsir. Un món, això sí, no contaminat, on les brosses del camp tenien un nom i servien per fer pastissets i alimentar. Cants Truncats, és l’epopeia diària del segador, del llaurador, de la gent del camp al País Valencià, i al Deltebre i Catalunya i molt més enllà. Una història repetida una i altra vegada on sempre perdien els mateixos: “a França o Espanya sempre perd qui es banya”. És el cant d’un món, no uniformitzat, amb cultius diversos, respectuós amb el medi i sostenible. A Didac li causa ennuig l’abús del monocultiu de tarongers, la dessecació de les marjals, la mort del Xúquer, la desaparició del trenet que comunicava les Comarques Centrals. Didac canta també el paisatge de la seua terra més immediata, Manuel, L'Ènova, Sants, Santa Anna, i el del País Valencià (Catarroja, Alberic, Sollana) i Catalunya (el Deltebre, Girona, la Bisbal) i la tota Mediterrània. És, a més, un cant conscient que ens recorda l'autoodi valencià i assenyala, valent, als que ens humilien: els castellans. És, a més, el cant d'un home enamorat, de la seua dona, de sa mare i de la feminitat. No oblida tampoc els exiliats, ni els perdedors de la Guerra Civil. I sobretot, sobretot, canta a la gent anònima del camp i a aquells que, com Joan Pellicer, els han atés. Finalment, els Cants Truncats són cants contra la guerra i el rebuig a la immigració, ja que tots som emigrants ("...ací no cabríem si ara en tornaren!"). Cants contra la desmemòria i la ignorància, per recordar com eren nosaltres no fa tant. És la paraula senzilla i clara d’una veu autèntica i esgarrada pel treball honest que parla des de l’esforç i l’experiència. Els seus versos no miren floritures de mètrica. Tenen la sensibilitat, el ritme i la rima de la poesia popular valenciana i la força d'un crit que ni al flamenc enveja. És un cant que naix de la terra i l’aigua, del carrer i la plaça. Poesia des del poble per al poble. Poesia de cor, sentiment i esforç, al marge de circuits comercials i intel·lectuals. Però poesia compromesa i conscient que lluita per un món millor. Una lectura recomanable per a tots els que vivim entre la Serra Grossa i l’Albufera. Josep Didac ha fet, a més, algunes exposicions en col·laboració amb Miquel R.Martí, artista que mira d'il·lustrar la seua paraula pregona. Ací vos deixe amb una poema i un muntatge audiovisual sobre dues cançons de Didac i unes imatges de la seua web que han realitzat, gentilment, els xics de El Penjoll TV. A la seua web, Cants Truncats, trobareu més cançons i informació. Anime també a la Mitja Galta, associació cultural de Manuel, i a Toni de l’Hostal (cantautor a carro i haca) i al seu amic Pau Alabajos, a que compten amb Josep Didac (si ell vol), en un d’eixos concerts a diferents veus tan divertits que fan, doncs considere que és una veu que paga la pena divulgar. Salut amigues i amics, i fins el pròxim Músiques al vent.

Les Riberes

De la Ribera Alta van a la Baixa
Terme de Sueca i Cullera
Vi de marraixa.

D’Almussafes a Sollana
Per carretera de pols
Sequers de rajola massissa
i trilladores als molls.

Graners al mig de les finques
Els seus molins
La muntanyeta dels Sants
Fita i desigs.

De veure la nostra terra
Verda i daurada
Utopia sí, de saber-la
Alliberada.

Lliure de tant de cacic
Que ve de fora
Menyspreant el que és d’ací
Quina mala hora.
Abaixen els castellans
I són els amos
Mai no parlen com nosaltres
I ens diuen “malos”.

Els hem donat a menjar
Obrint-los les portes
Ara ells fan i desfan
Mireu les hortes
Quin és el preu de l’arròs
I el de les taronges!!!"

Publicació original a El Penjoll, art de paraula, el 22 de setembre de 2008