Per què li agraden les camises a ratlles als polítics del PP?

No us haveu fixat? els encanten! Però no qualsevol camisa a ratlles, clar! i, sobretot, no qualsevol ratlla! Més exactament ratlles verticals. Sóc camises certament espantoses. No se m'acut una camisa més lletja que les camises dels militants del Partit Popular. Tenen, molt mal gust, com no podia ser d'altra manera. Però sabent-ho o, sense saber-ho, han triat la camisa que estèticament més d'adiu amb el seu pensament social i polític. I és que la verticalitat és també sinònim de jerarquia. I la jerarquia requerix un dalt i un baix. Que hi haja damunt i davall. Superioritat i inferioritat. Que hi haja classes i desigualtats que garantisquen la inferioritat d'uns elements i altres.

No obstant, també és cert que sovint utilitzen les camises de colors. Els colors expressen passió, sinceritat, especialment quan són colors vius (Raimon sol portar una camisa d'un roig intens en moltes de les seues actuacions des dels anys 90). Però els colors apagats, indefinits, no saturats, poden expressar també falsedat. Prometen un color que no acaba d'arribar, o es queden a meïtat camí entre un color i altre. Com a indefinits, són també colors poc compromesos.

Un cas especial és el de les camises blanques, també molt estimades pels militants del PP, sobretot quan arriba l'estiu i volen mostrar el seu bronzejat. El blanc, en la nostra cultura expressa puresa. Aquest valor va nàixer associat a la higiene dels homes religiosos que practicaven rituals de neteja, és a dir, de purificació. La brutícia és pròpia dels treballadors, dels obrers, dels mecànics, dels miners. A mes a més, com a presumptes hòmens religiosos, o, per ser més exactes, com bons beats, amb el blanc es troben força còmodes. Però el bronzejat amb la camisa blanca també implica hipocresia: una cosa per dins i altra distinta per fora. Claredat de façana, obscuritat interior. El bronzejat era propi de les classes treballadores. Però amb l'evolució dels costums la palidesa unflada del botifler passà a ser sinònim de malaltia. Els militants del PP volen transmetre, mitjançant el bronzejat, una imatge de salut i força, però darrere d'ella s'amaga una contradicció insalvable: l'aspecte saludable de l'obrer que treballa o del salvatge que viu lliure, junt amb el coll blanc de la camisa de l'home benestant que es manté allunyat de la vida salvatge a l'aire lliure i del brut treball manual. Repantigats amb la cadira, les cames creuades, no poden amagar les vergonyes.





Com a contrast vos enganxe tres fotos de tres guitarristes. Rosendo, cantant i guitarrista de Leño, porta una suèter a ratlles horitzontals. L'horitzontalitat és pròpia del pensament assembleari. L'horitzontalitat implica equilibri i justícia. Dike, la deessa de la justícia porta una bàscula a les seues mans que intenta mantindre en un equilibri horitzontal.

Kurt Cobain, cantant i guitarrista de Nirvana, porta una camissa a quadres. Les camises a quadres estaven de moda als anys 90. Estaven constituïdes per línies horitzontals i verticals creuades, així com per quadres de colors. Les línies entrecreuades poden implicar un conflicte. Les illes de color impliquen força, passió, però també inconstància, canvis d'humor. La veritat (els quadres de colors) es mescla amb les ratlles (quelcom potser amagat). Una persona amb una camisa a quadres no em sembla perillosa, a no ser que siga un llenyador i porte una destral a la mà (és broma!).

El darrer és Jimi Hendrix. Les seus camises de colors estridents mesclats impliquen passió i força desencadenades, energia que s'expandix. La mescla excessiva dels colors ens resulta caòtica, però el caos permet la innovació. El caos no respecta els camins. Les línies rectes i massa estretes recorden també les línies fèrries: camins de ferró amb un trajecte predeterminat. El viatge creatiu del caos no coneix vies i avança per les sendes més insospitades. Mentre que la racionalitat de la línia recta és instrumental i subsumidora, l'explosió de colors és llibertat en expansió. Ja coneguem el principi i el final de la línia recta. El camí, per contra, està per escriure en els colors.

Assaig d'un decàleg del capitalisme...

Tenia aquest escrit emmagatzemat al bloc des de fa més de mig any. No m'acaba de convencer el seu estat actual, però aprofitant la difussió de la versió catalana del film de Cosima Dannoritzer Comprar, llençar, consumir aprofite l'avinentesa per difondre'ls tots plegats i deixar-los dialogar si s'escau. Esteu convidats a la reflexió: podeu fer esmenes, propostes o crítiques. Gràcies.

1. Tot allò que es consumix es destruix, per tant s'ha de consumir el que no és teu.

2. Tot allò que es destruix allibera poder, per tant, quan més consumixes més poder tens.

3. Consumir també consumix, per tant, el millor és que consumisquen per a tu.

4. Quan més gent consumisca per a tu més poder tindràs.

5. No sobreactues, si vols tindre molt de poder (energia), has de fer quan menys millor; per tant:

6. Les coses no s'han de fer bé, ja que aixó genera consum

7. Les institucions no han de funcionar bé, ja que això genera consum

8. La ignorància és la màxima garantia del consum: qui no sap què compra, sempre compra dos vegades.

9. Tampoc cal passar-se. Una democràcia que no funciona és millor que una dictadura, ja que... genera consum!

10. L'autoservei és el paradigma de la societat consumista: el client i el treballador són el mateix i tu cobres sense fer res.

11. Els diners han de surgir de la mala consciència, és a dir, dels deutes aliens, d'aquesta manera mai es perd res.

12. Les lleis i la polícia són necessàries per a obtindre l'obediència dels consumistes i dels consumits.

13. El lladres també són importants: el robatori genera consum i la por al robatori més consum. El lladre és, per tant, un paradigma humà del capitalisme.

14. Però les lleis han de ser elàstiques i s'han de modificar per comprar més barat o per comprar el que no es pot comprar, per aquest motiu, és millor una democràcia representativa.

15. Les crisis periòdiques són necessàries, ja que abaraten la mà d'obra i les matèries primes i legitimen els (re-)ajustos requerits, per tant l'atur també ho és.

16. No treballes, que ho facen els demés. No dimitisques, que dimitisquen els demés. No estudies, que estudien els demés. No faces res, això (et) consumix i et lleva energia: que ho facen els demés! En resum: sigues egoïsta, quan més millor.

17. El seu consum i la seua destrucció han de ser el teu capital.

Vos deixe amb el vídeo Comprar, llençar, consumir. També podeu llegir una entrevista a l'autora ací.

Comprar, llençar, comprar from Jordi el Boig on Vimeo.

Tots els camins conduixen a Madrid

Molt s'ha parlat de les legions romanes per explicar el poder de Roma, el seu esplendor i la pax romana. Però n'hi havia un requisit sense el qual tal poder no s'haguera donat. Un factor que haguera fet absolutament inútils les legions. Aquest factor no és altre que la xarxa de vies romanes. D'aquí la importància i la solidesa dels ponts i el paper reeixit dels enginyers. Qualsevol estratega ho sap. En una guerra, sense controlar les comunicacions no es controla el territori. El que suposaven les vies romanes era la possibilitat que la legió es desplaçara a qualsevol punt de l'imperi en un temps relativament breu. Un temps desconegut fins època romana. Perquè el poder implica la possibilitat de colpejar l'enemic. I no es pot colpejar allò que no està a l'abast. Per això entre el dominat i el dominant cal que hi haja un territori comú per poder colpejar. Comú, és a dir, com ú. Un espai on dominant i dominat es mesclen constituint un de sol. Si el dominant és, efectivament qui domina, la comunitat (com unitat) implica la subordinació per la violència del segon fins al límit que calga, fins i tot la ingesta, digestió i extermini (com ocurrix amb els depredadors a la natura). Però sense comunicació no es pot sotmetre. D'aquí que tots els camins conduiren a Roma. D'aquí també que els totalitarismes, els imperialismes i els capitalismes del segle XX s'interessaren ràpidament per les tele-comunicacions. Una forma més súbtil i "personalitzada" d'exercir el poder tot arribant fins a casa i els detalls més ínfims de la vida quotidiana. És cert que la comunicació té altres accepcions i que el camí pot ser, sovint, de doble recorregut. Així els vàndals també utilitzaren les vies romanes, com els virus les nostres arteries, per arribar fins a Roma i colpejar-la. I també els roders i els sabotejadors s'han aprofitat de la importància de les víes del poder per boicotejar-les o invertir el joc en benefici propi. Però l'exercici del poder té els seus mecanismes subsidiaris per garantir la unidireccionalitat del colp i la jerarquia comunicativa i social. Nostres poden ser les marrades, les dreceres, les travesses, les sendes esborrades i obscures, els camins de muntanya, on encara resta paisatge, i altres camins de maulets, però les vies, les autèntiques vies, els camins amples, els no-llocs on hom no pot aturar-se a contemplar, són de l'imperi. Un imperi decadent, a més, que no permetrà amb facilitat la constitució d'altre poder. A Diània mateix, posarà peatges (Autopista del Mediterrani), desconnectarà les xarxes (Gandia i Dénia), mantindrà sota mínims d'altres (Xàtiva-Alcoi), ignorarà o invisibilitzarà noves (Castelló-L'Ènova-Manuel) i més al nord, impedirà una bona connexió València-Barcelona i la connexió ferroviària amb Catalunya nord amb un ample de via no europeu. Altrament, per a la inauguració de la seua obstentació de poder, convocarà a tots els símbols i executors a la cerimònia, encapçalats pel Rei-Emperadoret, que viatjaran junts fins a Valèntia (la servil i doblement lleial al poder), per a que totes les telecom-unicacions unificadores puguen ventar frases com: "Ya se puede llegar a Levante en poco más de una hora, quién dijo que Madrid no tenía playa". Al final de l'exercici d'obstentació, als seus peus, no faltaran els lacais locals repetint eixe udol de gos que ja des de feia temps entonaven : Ave, Ave, Ave, Ave, Ave...Castilla, no em digues que ho escoltes? tus siervos te saludan!

Escrit el dia que es va inaugurar l'Ave Madrid-Valèntia

Més sobre la "Paret del Moro"

A l'excel·lent llibre, Manuel, geografia, història, patrimoni, d'Abel Soler, del qual vos donava notícies ací l'altre dia, també es parla sobre la Paret del Moro. Abel Soler, però, a diferència de Josep Lluís Cebrian, defensa que la torre a les que pertanyien aquestes restes, així anomenades, no era una torre de guaita musulmana, sinó una torre salinera que construïren els cristians al segle XIII, la funció de la qual no seria tant bèl·lica, com d'emmagatzematge i protecció de la sal provinent de les Salines de Manuel. La confusió provindria, probablement, de que, certament, la factura de la torre era musulmana, és a dir, la deveren construir obrers moriscos o es va contruir amb les tècniques que empraven aquestos, però va ser manada construir pels cristians que gestionaven les salines al segle XIII. Abel Soler diu que "No es tractava –com s’ha dit sovint– d’una torre edificada pels ‘moros’ per a controlar el territori o emetre senyals." (pàg 45). Però encara que siga així, la realitat és que la torre es trobava situada en un punt alt i que des de dalt d'ella, per damunt dels arbres propers, la visibilitat devia ser bona i la connexió visual amb El Puig, Santa Anna, els castells de Xàtiva i el castell de Castelló fàcil, i resulta difícil pensar que això no fora aprofitat.

En qualsevol cas, si no era així, què importa?

El que importa, és si nosaltres volem vore eixe teixit visual en el territori.