Conclusió (El substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya, 12 de 12)

Pintada neonazi amb el nom iber abreviat de Xàtiva

Per acabar crec que podem dir que és possible fugir del panvalencianisme que beneficia al pancastellanisme i pensar el País Valencià sota altres categories històriques com l'Edetània i la Contestània. Dins d'aquesta darrera podríem distingir, a més, una identitat pròpia d'arrels íberes, Diània que pel perill que representa per a Espanya, València i més tardanament Alacant ha estat objecte d'especial censura i anulació històrica i social. Si Catalunya no vol renunciar a l'àmbit de la catalanitat, haurà de repensar els Països Catalans per evitar caure en panvalencianisme i fomentar així, de retruc, el pancastellanisme. Altrament, està abocada a un parany en la qual ella mateixa és presa i presonera. Per fer-ho cal que recupere el seu substrat ibèric i busque un punt d'unió amb els valencians. Si no ho fa, renunciarà a més de 1000 anys d'història deixant un camp obert als seus enemics perquè se l'apropien. Així a València, la ultradreta ja ha intentat cercar un antecedent de València en el regne islàmic de Balansiia i ha arribat a defensar que els moros valencians ja parlaven la llengua valenciana, fent coincidir l'origen d'aquesta amb els íbers valencians. Aquesta onada d'ultradreta ja ha arribat fins a Xàtiva (vegeu imatge). Altra opció no és recomanable, ja que renunciar a l'àmbit de la catalanitat implica perdre nombre parlants, el recolzament dels valencians catalanistes i transmetre un missatge internacional de falta de serietat amb el conflicte lingüístic entre catalans i valencians. El camí passa, per tant, per un viatge cap a Ibèria on Diània podria obtindre l'ajuda de Catalunya per recuperar la seua existència i Catalunya l'ajuda de Diània per redissenyar les relacions entre catalans i valencians i repensar els Països Catalans.

Guatzilet de panxeta

Voltaven per la casa a la vora del patí il·luminat pel ressol de la vesprada. Eren objecte de diversió per als meus jocs. Com que semblaven aranyes, inicialment vaig pensar que s'havien de matar. La crueltat infantil és innocent i en el seu imaginari les aranyes solen ser animals roïns. Un dia, però, que estava ocupat preparant el destí fatal d'una, ma mare se'n va adonar i em digué que no havia de matar eixes aranyes. Però com? si són aranyes! vaig pensar jo. Sí, ja, però és que aquestes són aranyes bones, que cuiden la casa i es mengen els insectes roïns. Caram, no sabia que feien això -vaig pensar mentre em mirava amb admiració aquella aranya que s'havia enfilat a la cortina del patí. La mare em va dir el seu nom, quelcom que jo vaig interpretar llavors com "uasilet de pancheta". Era un nom ben divertit, però difícil de recordar: "pancheta" era per la panxeta que tenien, però "uasilet" no sabia per què era. Ara ja feia molts anys que no havia tornat a vore'n fins que fa poc, menjant a El Ramallar (un restaurant recomanable), a prop del castell de Montesa, en vaig trobar una rondant una canal. Ma mare em va vindre al cap i, després de molts esforços, em va vindre també el nom de l'aranya. Però aquesta vegada em va retornar normativitzat (car en aquella època no s'ensenyava encara català a l'escola). I aquella essa ben sonora es va tornar una "tz" i la "ua" una "gua". I llavors vaig entendre que el "guatzilet" era un xicotet "guatzil" que vigilava la casa defensant-la i cuidant-la dels insectes danyins. "Guatzil" és una variant, que no apareix als diccionaris, de "algutzil". Sí trobem al Diccionari Català-Valencià-Balear les formes: "gutzil" i "alguatzir". El guatzilet de panxeta deu ser una denominació dialectal d'aqueste insecte del qual desconec el nom estàndar i el nom científic. El fet que se l'anomene "de panxeta" fa pensar que podia haver d'altres "més prims", però jo ho desconec. No els he vist mai a altres contrades, per la qual cosa, potser siga endèmic, però també ho desconec. A part de la panxeta, altres característiques distintives son els gran tentacles davanters de color clar que meneja molt sovint, el seus moviments ràpids, que no pica i que no fabrica tela d'aranya.

Si en sabeu més sobre el tema o voleu fer alguna crítica o puntualització, esteu convidats.

El dia de les ànimes, cançó

Ja estem en tots sants, temps de caquis, magranes i codonyats. El dia es torna breu i la llum és escassa. Ha arribat el fred i podeu acudir a visitar la Fira de Cocentaina, la millor fira de la tardor a Diània. Hui, a més, tocava cançó al bloc de Terradelfoc, però com que tothom està de pont vacacional, hem suspés la publicació fins el proper dia laborable, que és el 2 de novembre, dia de les ànimes. Aquest dia, avui, quasi oblidat, se celebrava junt amb el dia de tots els sants. El dia 31 d'octubre, per la nit, o el mateix dia 1 de novembre, se encenia un ciri pels sers estimats que ja no estaven o, simplement, pels morts. El mateix dia 1, els vius solien visitar als morts als cementeris. Però això ja ho sabeu massa bé. Menys conegut és el que ocurria el dia de les ànimes, que consistia, justament, en el contrari. Segons la tradició, aquest dia eren els morts, o, millor dir, les ànimes, les que visitaven als vius. Les ànimes vagaven per la ciutat de Xàtiva i acudien a les seues antigues cases on encara vivien els seus familiars. Per aquest motiu, calia deixar els llits ben fets ja que els avantpassats entraven a gitar-se durant el dia: xiquet! no desfaces el llit! que hui vindran les ànimes a dormir! Aixina ocurria a també a totes les poblacions de la Diània i a la resta de la Contestània i l'Edetània. Així que ja sabeu, enceneu els ciris, feu els llits i espereu a les ànimes... i la cançó de Terradelfoc!

La foto de la Viquipèdia

La presa de Tibi: la cançó dels Països Catalans

Als anys 70, Uc, el legendari grup folk de les Illes, va popularitzar la cançó tradicional La presó de Nàpols. Francesc Bellmunt els va enregistrar interpretant-la per al seu documental La Nova cançó (1975-76). La cançó contava la història d'una jove, filla de l'alcaide d'una presó, que s'enamorava d'un dels presoners. Per la mateixa època, Oriol Tramvia, pioner del rock en català, en el seu mític disc Bèstia (1976), va publicar una versió catalana, també tradicional i ben coneguda, de la mateixa cançó. La història era la mateixa, mentre que la música variava, però no tant per a no tindre cert aire de família. Ara bé, la màxima peculiaritat, era que se substituïa la ciutat de Nàpols per la de Lleida. No tan conegut és el següent. Als anys 80, Vicent Torrent, el cantant de Al Tall, va mamprendre l'enorme tasca de recopilar i classificar la música tradicional valenciana a través d'un treball de camp amb aportacions de testimonis orals als quals es gravava mentre cantaven o contaven romanços. El treball era oportú i urgent. Molts dels valencians i valencianes que participaren eren gent major que ens han anat deixant. Sense aquesta tasca, molta d'aquesta tradició oral s'haguera perdut, i, així i tot, a ben segur que se n'ha perdut molt. Aquestos materials constituiren una col·lecció coneguda com Fonoteca de materials que va quedar enregistrada en vinil amb el patrocini del govern valencià. El cas és que durant la recopilació, Vicent Torrent i el seu equip hi trobaren una dona que els va cantar una versió valenciana de La presó de Nàpols cosa que va causar prou sorpresa. Es tractava de La presó de Tibi, motiu pel qual caldria parlar, més exactament, d'una versió de les Comarques Centrals del País Valencià. L'anecdota la conta el mateix Vicent Torrent al seu llibre La música popular, Alfons el Magnànim, 1989, i també Alvar Monferrer i Monfort al seu llibre El romancer valencià, Bullent, 2004. Durant molts anys hem somiat amb escoltar aquesta versió valenciana, però desgraciàdament, la dificultat de trobar la gravació en vinil de la Fonoteca (i de reproduir-la!) ho ha fet impossible fins ara. Afortunadament, en els seus llibres, els dos autors citats si transcriuen la lletra. Aquesta és semblant a les anteriors. És cert que no es coneix cap presó a Tibi, però si se sap que a la famosa presa del segle XVII, hi treballaren presos en la seua construcció. D'acord amb tot això, ens ha semblat oportú recuperar aquesta versió de les Comarques Centrals del País Valencià, d'una cançó que podem considerar pròpia dels Països Catalans. El fet que a la versió illenca es mencione Nàpols, no fa sinó confirmar l'antiguitat d'aquesta cançó, ja que aquesta ciutat pertanyia a l'antiga Corona d'Aragó, antecedent històric dels actuals Països Catalans.

La versió que vos presentem, és força discreta i s'ha gravat en una breu estona. Ens haguera agradat fer-ne una de millor, però de moment no és possible. Val a dir, que es tracta d'una versió factícia, és a dir, artificial. Al desconéixer la música de la versió de les Comarques Centrals, hem optat per prendre la música de la versió catalana i afegir-li la lletra de la versió dianenca. També cal fer constar que hem alterat una mica la versió oferida per Torrent i per Monferrer, buscant una forma més lògica. Així hem canviat l'ordre d'algun vers i també hem afegit alguna frase de les altres versions que pareixia perduda en la nostra. Finalment hem optat per parlar de "presa" en lloc de "presó" ja que està documentada la primera i no la segon.

La foto de la presa de Tibi, l'hem agafada de la Viquipèdia.

Les Caterinetes i la dansa

Volia ampliar ací un punt que vaig tractar de passada en l'anterior penjoll: la dansa o ball de Les Caterinetes ("Les Catalinetes"). Alguna gent m'ha dit que no recordava que Les Caterinetes es ballaren, tot i que també he parlat amb una dona de 70 anys que afirmava que sí. Siga com siga jo tinc eixe record confús alimentat per la música que les acompanyava. Aquesta fa pauses com marcant un ritme de ball. Recorde, o em sembla recordar, que aquest ball es feia en rotgle amb xiquets i xiquetes agafades per les mans. Però el que m'és impossible visualitzar són les pases del ball. Per solucionar aquest misteri caldria parlar amb una persona experta i jo sé quina és l'apropiada. Però mentre això ocorre, el que ens hauria d'importar no és si es ballava o no, en absolut. El que ens hauria d'importar és que s'han de ballar. No perquè ocurrirà així en el passat, sinó perquè serien més divertides, perquè seria més educatiu (ensenyem ritme, ordre, armonia, coordinació) i serien més vistostoses estèticament. Serien, a més propedèutiques: un primer pas en les danses tradicionals per als xiquets i xiquetes. I una educació moral: podem ballar junts, és a dir, podem fer coses junts i no s'acaba el món. Si a més resulta que també es feia ací antigament, doncs millor encara, no?

Amb aquest objectiu: insuflar-li nova vida a Les Caterinetes, he fet alguna recerca a la xarxa i he trobat un exemple ben curiós: El Ball Rodó. Aquest és descrit a la pàgina de la Xtec que vos he enllaçat, com una mena de sardana acompanyada per un sac de gemecs, un instrument semblant a la gaita galega. El més curiós és que la coreografia que apareix a la Xtec parla més d'un ball per parelles. A la pàgina festes.org, de la qual ja parlàrem, ens aclarixen una mica les coses. Segons es diu, a l'Empordà i al Ripollés, el Ball Rodó es feia per parelles com la polca, la masurca o el vals. Però en canvi, al Camp de Tarragona, just una mica més amunt del nord de Castelló, on també hi trobarem les Caterinetes, el Ball Rodó és com un joc que ballen les xiquetes mentre canten el que seguix:

Ball rodó,
Catarineta, Catarineta
ball rodó
Catarineta Catarinó
¿Què has menjat?
Carnsaladeta, carnsaladeta
¿Què has menjat?
Carnsaladeta i pa torrat
¿Qui te l'ha dat?
La tieta, la tieta
¿Qui te l'ha dat?
La tieta del costat

Crec és evident que aquest Ball Rodó té alguna connexió amb el nostre ball de Les Caterinetes. Així ho indiquen detalls com que sols fora ballat per xiquetes o el joc de diminutius com en la lletra de Xàtiva (estrofa 1): Caterineta, caterinot. Eren Les Caterinetes alguna mena de sardana extraviada? O potser la lletra de Les Caterinetes va arribar fins al nord i es va convertir en un Ball Rodó? o senzillament van confluir? Siga com siga, el que importa és que el Ball Rodó ens pot ajudar a enfortir les coreografies o reinventar, si cal, per a Les Caterinetes a Xàtiva i a les Comarques Centrals del País Valencià. Per aquest motiu, ací vos deixe un parell de vídeos d'escoles del Principat on les xiquetes i els xiquets fan el Ball Rodó. Una d'elles la tinc identificada, és el Centre d'Educació Infantil i Primària Els Pins de Barcelona, que es correspon amb el primer vídeo.

Reinventant Les Caterinetes

(Versió actualitzada a partir dels comentaris 27-XI-09)

Les Caterinetes a Xàtiva

Les Caterinetes és una festivitat tradicional a Xàtiva d'origen incert i remot. Es diu Les Caterinetes, perquè té lloc en la tardor, el dia de Santa Caterina d'Alexandria, el 25 de novembre, considerada patrona dels escolars, els filòsofs i les xiquetes (i d'aquí el diminutiu). Val a dir que de l'existència de Caterina d'Alexandria s'ha dubtat per considerar-la una invenció religiosa que fera de contrapés a la filòsofa pagana Hipàtia d'Alexandria. A la segona ciutat del Regne es coneix la festa popularment amb el nom castellanitzat de Les Catalinetes i consistix en que els xiquets i xiquetes més menuts (preescolar o els antics pàrvuls) no fan classe i eixen al camp d'excursió amb els mestres. Normalment s'acudix a un lloc proper. A les escoles situades a ponent l'excursió se solia fer per la zona de Les Eretes, avui quasi desaparegudes, al Calvari Baixet, pel Camí la Bola o als inicis del camí del Portet. A les escoles de llevant predominava l'excursió al camí de Sant Antoni o al Calvari Alt. Els xiquets menjàvem el pa de catalinetes i el torró de gat, que es feien especialment per a eixe dia. El pa de catalinetes és un pa menut, tamany entrepà, amb llavoretes d'anis, i el torró de gat, un torró fet amb sucre caramelitzat i atmetles. També feien jocs i, sobretot, cantaven la cançó de Les Catalinetes. Normalment, això es feia en rotgle, agafats de les mans i girant. La millor recopilació sobre el tema és la de Toni Cucarella al seu bloc. Allí hi podeu trobar no sols anècdotes sinó també la lletra de la cançó de Les Catalinetes amb variacions. Respecte de la música, el professor de dolçaina Xavier Ricart, en el seu llibre de tocates de dolçaina, transcriu la versió tradicional de Xàtiva.

Pel que fa a la lletra, com podeu comprovar a l'article de Cucarella, n'hi ha moltes variants. No obstant això, tots en Xàtiva coincidixen en aquesta estrofa 1:

“Les catalinetes juguen a boletes
i els catalinots juguen a bolots.
Tu, catalineta,
tu, que vas i véns,
dis-li a ta mare
que vinga correguents”.

Aquesta és la que jo també recorde, encara que també em sona la que anomenaré estrofa 2:

“Les catalinetes roden pel molí,
Una coca bamba i un barral de vi”.

Una estrofa que, en canvi, desconeixia és aquesta, que Toni també ubica a Xàtiva, la 3:

“Que els pardals són grossos,
se n’ixen del niu
i a la matinada faran xiu-xiu”.

De fet, Pep Gimeno Botifarra en va gravar una versió on hi podeu trobar la primera estrofa i aquesta. La versió de Botifarra està a la interessant pàgina Musiquetes.cat on també podeu descarregar-la. Finalment, Cucarella també hi dóna notícies d'una altra estrofa 4 a Xàtiva:

"Les catalinetes mengen culleretes

i els catalinots mengen cullerots”.

Les Caterinetes a la resta del País Valencià

Tot i que l'article de la Viquipèdia se centra en Xàtiva, sembla que la tradició també la podem trobar a diferents llocs de les Comarques Centrals del País Valencià, com Canals, L'Alcúdia de Crespins (Josep Manel Vidal en dóna testimoni al seu bloc Filant Prim), La Llosa de Ranes, Castalla o Ibi. Sobre aquest poble hi ha dos interessants enllaços. El primer enllaç sobre Ibi és un article de Juan Luis Román del Cerro publicat el 2004 al diari d'Alacant Información on s'informa sobre els costums de la festa, que són semblants als de Xàtiva, i d'una versió de la lletra amb algunes variacions. Per exemple, enlloc de rodar pel molí hi pugen (segons m'aclarix Antonio als comentaris, segurament perquè es tracta d'algun molí de la zona anomenada el barranc dels molins que es troba en alt). El segon sobre Ibi és una proposta didàctica de María Ángeles García Bernabeu i José Manuel Carmona Concha gràcies a la qual ens assabentem que a Ibi els xiquets mengen saginosa (una coca de sagí, suposem) i pericana. Gràcies de nou a Antonio, sabem que es tracta d'un plat semblant al que ací a La Costera s'anomena esguellada, pericana a la de la Vall d'Albaida (amb seba), espencat al nord del Xúquer i escalivada al Principat. Finalment, val a dir que Antonio també hi va escriure un article sobre el tema el mateix dia que es publica a aquest al seu bloc Deformación profesional. també hi va escriure un article el mateix dia que nosaltres, ací teniu l'enllaç. Per acabar amb les Comarques Centrals, Cucarella també ens informa de la seua existència a La Canal de Navarrés. La presència de Les Catalinetes no acaba ací i també les hi trobem, fora de les Comarques Centrals, a Sueca gràcies a Natàlia de la Falla Verge de Sales, sabem ara que allí tenien un caire més religiós, a jutjar per la lletra. Finalment, també corren les notícies a la xarxa sobre la presència deLes Calinetes al nord del País Valencià, sobretot al Baix Maestrat, amb el mateix caràcter infantívol, però amb elements diferents com el catxirulo (aquí teniu un enllaç interessant al respecte de la pàgina festes.org). Un cas a part és el de Vinarós, on trobem un enfocament prou diferent, pel que fa a la cançó, molt més religiós a vegades, i altres obscé, i amb uns versos i unes estructures en les estrofes que no s'assemblen a les cançons de les altres poblacions. Així i tot, la festa de Vinarós manté elements comuns amb les del Baix Maestrat, com el catxirulo. Més semblant és, en canvi, la versió de la cançó de Les Caterinetes a la que es coneix a les Comarques Centrals i que s'arreplega a un article de María Ángeles Arazo a Las Províncias sobre la festa a Xert, també Baix Maestrat, on encara es conserva el nom propiament català: Les Caterinetes. Això sí, allí a la cançó li diuen lloa (de lloança). A l'article d'Arazo, al igual que l'article de festes.org, es distingieix les xiquetes, que són les caterinetes, dels xiquets, que són anomenats nicolauets, per Sant Nicolau. Aquesta tradició també està present a Ibi on els xiquets són anomenats colauets, diminutiu de nicolauets. En la pàgina de festes.org s'explica que, fins i tot, se celebrava la festa en dies diferents, les xiquetes el 25 de novembre, Santa Caterina i els xiquets el 6 de desembre, Sant Nicolau o Sant Claus (contracció de l'anterior). A Xàtiva o es va perdre aquesta tradició o no va existir.

Més enllà, a la resta dels Països Catalans, també hi podem trobar presència de la feta a Porreres (Mallorca), segons informa festes.org, on els alumnes fan de mestres eixe dia i els mestres d'alumnes, i també, segons Cucarella, a La Noguera, on actualment estaria extingida des de principis del segle XX:

Dos enfocaments diferents de la festa de Les Caterinetes

A hores d'ara, i a falta de més informació, crec que es podria dir que la festa de Les Caterinetes no es troba sols localitzada a Xàtiva i que, gràcies a la xarxa, en tenim ja documentats dos enfocaments diferents al País Valencià. Per una banda estarien Xàtiva i les Comarques Centrals (l'antiga Governació de Xàtiva) i per altra el Baix Maestrat.
En el primer nucli tindríem a Xàtiva, Canals, La Llosa de Ranes i L'Alcúdia de Crespins al centre amb característiques quasi idèntiques en costums i música; Ibi i Castalla en la frontera sud, d'on tenim notícies d'Ibi i podem suposar que el cas de Castalla serà semblant per proximitat; i finalment, el cas de Sueca, que tot i no pertànyer a les Comarques Centrals, es troba tot just a la vora de la seua frontera nord, el riu Xúquer i, per tant, la hi podem incloure per proximitat. En aquest grup, els costum són semblants i les lletres que coneguem són paregudes o tenen una estructura similar que fa pensar que la música també s'hi semblarà. Una altra característica d'aquesta zona, és que el caràcter religiós cristià de la festivitat no és tan acusat, ja que si bé està present en una estrofa de Canals i L'Alcúdia i en la lletra de Sueca, no ho està ni a Xàtiva, ni a La Llosa, ni a Ibi.
En el segon nucli, molt més homogeni, tindríem les poblacions del nord de Castelló, especialment del Baix Maestrat, que pel que fa als costums, es caracteritzen, sobretot, per incorporar altres elements com el catxirulo i major nombre elements religiosos, com vegem a l'exemple de Xert on els xiquets passegen la imatge Sant Nicolau i les xiquetes la imatge de Santa Caterina. Pel que fa a la música, aquest grup incorporaria lletres semblants, però també altres completament diferents, com les de Vinarós, que per la seua estructura, també semblen ser diferents en la música. Finalment, altra característica a destacar, és que l'excursió al camp no sol ser tan habitual com a l'altre grup.

Evidentment, l'única forma d'eixir de dubtes respecte de la música i les tradicions que les acompanyen seria ampliar el nostre coneixemen i conéixer gravacions d'aquestos i altres pobles , que segur existiran, però que desconeguem actualment, per la qual cosa anime als lectors i als cibernautes de la catosfera, a que pugen a la xarxa les versions d'on viuen.

Els valors educatius de Les Caterinetes

M'és impossible ara entrar a analitzar els diferents enfocaments de la festa escolar de Le Caterinetes al nord de Castelló i més encara al conjunt dels Països Catalans. Entre d'altres coses, perquè em falta informació i perquè seria un treballa excessiu, però si voldria subratllar alguns aspectes a Xàtiva i, per extensió, a les Comarques Centrals del País Valencià. Hi ha uns valors estètics i morals que es transmetien mitjançant la cançó i el ball com ordre, harmonia, exercici, sociabilitat. Hi ha, però, un altres valors que vull destacar. Un dels trets distintius que he esmentat és el paper de l'excursió al camp. A les Comarques Centrals, sembla que aquesta té una major importància com es testimonia en el cas d'Ibi i el de Sueca. A Xàtiva sense cap mena de dubte. La importància que tenien tals excursions era posar en contacte amb la natura els xiquets i xiquetes. Traure'ls de les aules o de les ciutats o pobles i educar-los també enmig de la natura i amb la natura. Els valors que hi descobrien eren també estètics i morals, com per exemple: la bellesa, el goig per la contemplació del paisatge. Malauradament, aquest valor s'ha perdut. Com apuntava l'any passat Peguie a El Penjoll, els xiquets ja no fan aquest tipus d'excursions. Ara fan viatges organitzats al Bioparc de València. Una altre exemple el tingueu a l'excursió del Col·legi Martínez Bellver de Xàtiva a Camelot, una espècie de sala de joc infantil plena de joguets gegants de plàstic. Un paisatge artificial que al vídeo s'ambienta, no amb la cançó de Les Caterinetes, sinó amb cançons d'indis americans amb acompanyaments artificials generats per ordinador.

Reinventar Les Caterinetes: un problema ecològic

La decadència de Les Caterinetes és un problema també ecològic i no sols folclòric o cultural. Les Caterinetes decauen o es degraden, entre d'altres coses, perquè ja no n'hi ha tants llocs per fer excursions, i perquè, els que hi ha, no són segurs. Els xiquets eixen d'excursió en trenet o en cotxe. Això ens retrotrau al problema de la sobreurbanització de la superfície valenciana i planetària i a la sobrevaloració de la velocitat, que està lligada a l'equació temps=diners, i que és, per tant, un problema capitalista. La lentitud, anar caminant als llocs ja no es contempla. Molts pares acosten els fills a escola amb cotxe. També ens porta al rebuig de l'home occidental per la natura com a lloc inhòspit i poc segur que ja no és atractiu visitar. Els mestres, la figura dels quals també s'ha degradat, no poden arriscar-se a que un xiquet es caiga i un pare el denuncie. En canvi, el consum implica seguretat, perquè allò consumit està exhaurit, vençut, dominat: és natura domesticada, sotmesa, subsumida. Consumim, per tant, mitjançant els autobusos (gasolina) i les ludoteques (el lloguer que fa rendible el petroli dels joguets) i el que calga.
Però, no ens enganyem, per altra banda, Les Caterinetes també s'enfonsen perquè, com a tradició, no pot romandre com un fòssil aillat. Els havem convertit en peixos fora de l'aigua i els demanem que sobrevisquen. La meua proposta és vore la coimplicació. Donem-li vida a Les Caterinetes i farem ecologia. Fem ecologia, i Les Caterinetes cobraran nova vida.