Per una Contestània i una Edetània lliures (9)

HUITENA PART: Saitabi, 2500 anys (8)

Aquesta és la meua proposta: el País Valencià l'entendrem com dividit en dos gran territoris, l'Edetània al nord del Xúquer i la Contestània al sud. Aquestes expressions no són incompatibles amb la denominació panvalencianista "País Valencià" o altres de similars. De fet, hem d'assumir que ningú està lliure d'aquest i com que el tenim instal·lat a casa nostra, a les nostres ments i els nostres cors, no el podem desterrar de la nit al matí. Però si intentarem que agafen difussió i li prenguen l'espai a les denominacions panvalencianistes a poc a poc. Així parlarem per exemple de Contestània, de terres contestanes, o de Contestà o Edetà per referir-nos a la llengua. També és important que utilitzem procediments coadjuvants com parlar de Alcoià, Alacantí, Xativí, Castellonenc, i totes les que se vos ocurrisquen per referir-nos a la llengua. Ens cal utilitzar les seues estratègies: dividir per vèncer. De manera que quan més dividim i relativitzem el terme Valencià, més fragmentarem el panvalencianisme.

A part d'això cal buscar una estratègia per implantar i consolidar la Contestània i l'Edetània. L'Edetània s'hauria de dividir en Edetània Sud, amb capital simbòlica a Llíria (que coincidiria amb l'antiga Edetà) i que aniria des del Xúquer fins a l'actual província de Castelló aproximadament, i l'Edetània Nord que, tal vegada, podría tindre com a capital Castelló, la menys conflictiva de les capitals valencianes. Deixe oberta la possibilitat de buscar una altra divisió anomenant a l'actual província castellonense Ilercavònia Sud. Pel que fa a la Contestània si trobe una divisió ben clara. Entre el Xúquer i Xixona la Contestània Nord o Diània amb capital simbòlica a Xàtiva, Saitabi, i per davall de la línia Biar-Bussot, la Constestània Sud que possiblement podria tindre la capital simbòlica a Elx. De totes aquestes demarcacions, trobe que la més forta avui, és Diània, que coincidix amb el projecte de les Comarques Centrals. Per aquest motiu, les possibilitats de posar-les en marxa passen per la consolidació de la que té més possibilitats d'èxit. Diània podria servir així com a punta de llança per a la reestructuració política de l'actual País Valencià. Diània oferix, a més, un model vàlid per a tota la Contestània i l'Edetània. En lloc del model metropolità de València o Alacant, trobem les microciutats. En lloc del centre, la xarxa multinuclear. Per comptes del poder vertical, la possibilitat de la federació transversal. Caldria, això sí, la busqueda de la millora de les comunicacions, la descongestió de València ciutat, la redistribució de la població i un repart de les formes de producció i de les infraestructures sanitàries, educatives i culturals.

Pel que fa a les forces polítiques, aquestes hauríen d'abandonar progressivament el panvalencianisme. Així, per exemple, el Bloc Nacionalista Valencià hauria de passar a anomenar-se Bloc Nacionalista de la Contestània i l'Edetània. El mateix hauria de passar amb PSPV, EUPV, ERPV, IPV o la resta de formacions polítiques, sindicats, etc. Però el millor, segurament, seria crear un el Partit Nacionalista de la Contestània i l'Edetània dins del qual cabrien federats altres com el Partit Nacionalista Dianenc (el de les Comarques Centrals). La majoria dels partits polítics actuals estan saturats del que podríem anomenar polítics professionals, és a dir, polítics que careixen d'experiència laboral i que han viscut tota la seua vida del politiqueig. Són polítics immobilistes, apàtics, amb poques idees i poca ambició que han fet una carrera ràpida i que només estan preocupats per perpetuar-se. Exceptuant casos honrosos com Mònica Oltra, la majoria no pareixen tindre sang en les venes i recorden (vostés em disculparan) excessivament als ninots de falla. No debades, estan profundament impregnats del panvalencianisme (tot i ser sovint de les Comarques Centrals), i d'un dels efectes més nocius que provoca en els valencians (que no en les valentins): el messinfotisme! Per tant, el millor seria, partir de zero i crear un partit de concentració que tinguera per objectiu la reestructuració de l'actual País Valencià i la independència dels Països Catalans o Ibèria, i afavorir o cercar la fugina massiva de militants dels altres partits a aquest, fins deixar-los buits de contingut i funció.

Que tot açò és un desficaci? no menys que el que hi ha ara: o vos agrada i vos pareix més raonable "Comunidad Valenciana"? que tot açò és utòpic? i tant utòpic! és que la utopia servix justament per a això: per a criticar el que hi ha i oferir alternatives. I dit això, amb aquest escrit done per clausurada la meua aportació al Debat Blocaire sobre el País Valencià. Salut i fins la pròxima!

La imatge de la foto és un detall del mapa del Regne de València d'Abraham Ortelius que podeu trobar al Institut Cartogràfic Català i del qual es pot vore un fragment semblant al documental Illa de Xàtiva.

Saitabi, 2500 anys (8)

SETENA PART: València, dispositiu polític (7)

Digam-ho ja d'una vegada clar: València és el problema. València ha estat el nostre quintacolumnista durant segles. Però el més imperdonable ha estat la seua actitud des de la transició fins a ací amb el foment intencionat del blaverisme, el conflicte lingüístic, el conflicte dels símbols, els noms oficials i tota la resta d'estratègies desplegades pel panvalencianisme imperialista al servei de la burgesia valenciana i dels seus amos espanyols. Durant tot aquest temps, les diferents formacions polítiques provalencianes (que no provalentines) han intentat acostaments i han cercat un consens. Cada vegada cedint un poc més fins al punt que elles mateix han esdevingut clarament panvalencianistes, com és el cas del Bloc Nacionalista Valencià. Però ni per eixes! El panvalencianisme no s'ha mogut ni un centímetre tot i que la denominació "País Valencià" ha estat gairebé procrista, el terme "valencià" s'ha oficialitzat filològicament i el pots de pintura blava s'han vessat a mansalva arreu de la terra. I mentrestant, la llengua i les senyes d'identitat han anat reculant. Podem equiparar el que ha passat a una partida d'escacs en la qual els valencianistes, que no el valentinistes, han intentat jugar sense el rei i amb les peces que els hi venien donades: les negres. A més d'enfrontar-se al problema de moure fitxa en segon lloc, s'han trobat amb un de més greu: que la seua peça clau jugava en contra seua i no sols no evitava l'escac sinó que el buscava. La pregunta és: podem jugar a escacs sense el rei? és que amb les cartes marcades i la partida amanyada es pot guanyar alguna vegada? Així les coses, la resposta no pot ser una altra que: sí, però prescindint del rei i canviant les regles de joc. Hem de prescindir de València. Aquesta i no altra trobe que és la solució. Però com podem ser sense València? Hi ha com una prohibició política, patriòtica i històrica, com un tabú que ens impedix d'anar més enllà dels mitjans del segle XIII. Podria paréixer que això es deu a una voluntat de no voler assumir el nostre passat musulmà. Però, si així fora, no dedicaríem un any a la celebració de l'expulsió dels moriscos, un documental i nombrosos llibres (entre d'ells un de Joan Francesc Mira). Acceptem els moriscos, perquè, malgrat que musulmans, els vegem com a valencians. Però més enllà del 1238 no hi vegem RES valencià. Altrament, allò que ens impedix mirar-nos en el passat és la fundació del Regne de València aquest any. Abans, és com si els que habitaven el País Valencià no existiren. Com si eixe any haguera significat una substitució dràstica i radical dels habitants, la llengua o llengües que parlaven, l'ordenació jurídica, etc. etc, etc. I, per força, no pogué ser així. No és més que un efecte de les ulleres panvalencianistes amb que mirem el passat. Xàtiva, per exemple ja existia. De fet sabem de la seua existència des de fa aproximadament uns 2500 anys o més, durant els quals sols ha estat despoblada (i no totalment) durant els anys posteriors a la seua crema el 1707. Estem parlant d'una continuïtat històrica de més de 25 segles. I tanmateix, el ser valencià ens obliga a posar un vel que torna terbola la nostra mirada històrica establint una discontinuïtat insalvable. Són més importants els 766 anys com a valencians que els 2500 anys com a xativins. El ser valencià i el ser xativí es tornen aquí irreconciliables, si no és a canvi de la renúncia a un dels dos. La meua proposta és traspassar aquest límit i anar més enllà del 1238 a cercar la identitat del País Valencià.

I aquesta, en el cas de Xàtiva és evident. Paraules com Saetabis, Saitabi, Sait, Saiti abunden en la ciutat i en totes elles reconeguem la nostra provinença inscrita en el seu nom: Ibèria. Els xativins, som habitants d'una ciutat ibera. Una de les poques ciutats iberes que ha mantigut la seua existència fins a l'actualitat. Ja al segle XVIII, els saitibins aportaven com una de les raons per reinstaurar la seu catedralícia de Xàtiva, que aquesta havia estat la capital de la Contestània. No és ara moment per discutir-ho, però són exemples que demostren que per davall de la crosta del Regne, hi ha una, o potser més d'una, identitats subjacents. De fet, els antics mapes, de tipus valencià anteriors al XVIII, solen incloure, junt amb el nom en llatí del Regne, els noms clàssics: Contestani, Edetani. L'explicació d'aquesta dualitat ve explicitada al mapa d'Abraham Ortelius, un dels més antics i que apareix al documental Illa de Xàtiva: Valentiae Regni olim Contestanorum si Ptolomeo, Edetanorum si Plinio credimus typus. És a dir, "Regne de València o Contestània si creguem a Ptolomeu o Edetània si creguem a Plini". Avui, però, l'explicació més acceptada, és que Edetània seria la part nord del Regne i Contestània, la part sud, justament dellà de Xúquer, que és també on comencen les Comarques Centrals del País Valencià, i on començava l'antiga Governació de Xàtiva. Així, a diferència del que ocurrix en altres zones d'Ibèria, al Regne de València sols tindríem dues zones partides pel riu Xúquer. I per tant sols dos noms. Una divisió ben senzilla i amb una toponimia la vigència de la qual tenim documentada durant la modernitat i que encara no és morta. De fet, a Llíria i el Camp del Turia, la denominació Edetània manté ús i vigor. Igualment ocurrix al Comtat, on Cocentaina té un origen clarament contestà i existixen institucions que reben el nom de contestanes. Tots sabem que amb el recurs del màrqueting modern, expandir aquestos noms des del seu actual nucli fins al seu espai històric no seria impossible, per no dir que seria fàcil (si es volguera).

És més, reivindicar aquestos noms i aquestos espais, és tant més urgent en quant que la dreta panvalencianista i, fins i tot, els grups neonazis ja ho estan fent. El que pretenen explicar així és el suposat origen milenari de la "llengua valenciana". Per evitar aquest panvalencianisme retroactiu cal desenmascarar-los deixant al descobert que València ciutat no era íbera. Igualment important, és recordar que la recerca de l'origen íber dels Països Catalans es remonta a Prat de la Riba i a Bosch Gimpera i que darrerament ha cobrat un nou impuls de la mà del filòsof i historiador Joan Cavaller. A Facebook hi podeu trobar també un grup on més d'un centenar de persones aposten per la denominació Ibèria com alternativa o equivalent a la de Països Catalans. No hi ha, per tant, cap renúncia, sinó un esclariment del termes. Ara bé, tot aquest camí no serà transitable si no podem desfer-nos de la tutela de València i viatjar 2500 anys enrere per mirar-nos en Saitabi.

La foto del bronze saitibí, que també apareix a Illa de Xàtiva, és de l'historiador Pere Pau Ripollès.

NOVENA PART: Per una Contestània i una Edetània lliures

València, dispositiu polític (7)

SISENA PART: València, ciutat-nació? (6)

El gentilici "valencià" (no en el sentit de "valentí") sols pot vindre de l'artifici polític del Regne, però no existia, històricament, abans, cap territori que poguerem anomenar "valencià". No existia, per tant, cap pàtria valenciana. Valèntia, la València romana, sols era un dispositiu estratègic (militar i polític, per tant) al servei de Roma. D'alguna forma, la idea del Regne de València, l'invent estratègic i polític ja naix ací. Les circumstàncies, especialment els castellans, al meu entendre, van fer que Jaume I, que era un rei llegit coneixedor dels clàssics, i un hàbil estratega, recuperara la idea.

Però València, com a ciutat-estat imperial, és un cas particular. El cas que més se li sembla és Porto, coneguda en castellà com Oporto, el nom del qual és resultat de la unió de l'article portugués amb el portugués Porto (port): O Porto. Aquesta ciutat no sols dóna nom al territori, sinó a la llengua. Ja dia Joan Francesc Mira, que a ell li agradaria ser com Portugal. Però ni València és Porto, ni el País Valencià és Portugal. I no ho és perquè Portugal es va formar a partir del Comtat de Portocale, l'únic territori independent de Galiza, que va ser el que va conquerir el sud de l'actual Portugal i va donar lloc a l'estat galaico-portugués. Per contra, el Regne de Valèntia és un cas atípic ja que no ha sigut capaç de generar cap expansió. La major part del territori sobre el que domina li va ser concedit, i no obstant això, reclama per a si el màxim domini polític.

L'especialitat de Valèntia és més aviat una altra: la transmissió del poder, o dit en altres paraules, la del sicari. Primer va ser Roma, després, amb Jaume I, Barcelona i, més tard, quan convenia, Madrid. La ciutat ho exhibix en el seu escut amb una doble ela que significa "doblement lleial". Els exemples d'aquest "lleialtat" són abundants. Amb les Germanies, València es va posar al capdavant, però, quan convenia li va passar el mort a Xàtiva que acabà sent la principal perjudicada. En la Guerra de Successió, quan Basset estava davant de les seues muralles es va rendir sense lluitar i es va posar al capdavant dels maulets, però quan les tornes canviaren i s'acostava Berwick, València es va tornar a rendir sense lluitar, mentre Xàtiva ja estava sent atacada. Constatat que l'època del Regne estava passada, València va crear eixe cant al botiflerisme que comença amb la famosa frase: "Per ofrenar, noves glòries a Espanya...". Arribada "la democràcia" València se'n va adonar que tot estava "atado y bien atado" i que Barcelona suposava un perill per als seus interessos, així que no va dubtar en posar-se en contra del seu propi poble. Aquesta és la lleialtat de València, la lleialtat al poder.

La imatge l'he treta d'Antiblavers

HUITENA PART: Saitabi, 2500 anys

València: la ciutat-nació? (6)

CINQUENA PART: Valentia: vigilar i castigar (5)

Com que no hi ha moltes altres voluntats de participar al debat i, a més, desfer-nos de la indeleble València és, no sols difícil, sinó agosarat, deixeu-me que insistisca pel camí enfilat per l'article anterior. Per començar, vos propose un cultisme per distingir els habitants de València ciutat dels habitants del regne o el país en aquells contextos en que no quede clar. Anomenarem Valèntia a València ciutat d'acord el seu origen romà i valentins als seus habitants. I utilitzarem València i valencians quan ens referim al país i als seus habitants (No pretenem aconseguir un ús generalitzat, només és una eina alternativa per explicitat el que es diu).

És clar que aquesta confusió entre els valentins i els valencians s'ha basat en gran mesura en l'existència del Regne de València. Com que parlàvem del Regne de València, aleshores pareixia que hi havia també una "pàtria" comuna i això s'ha interpretat modernament com una "nació". No és un cas aillat. Com bé assenyala Joan Cavaller al seu llibre Teoria de les Nacions, aquest tipus d'errades naix de la preeminència que atorguem a la política per damunt de la cultura des d'època grega. Pensem que n'hi ha un poble perquè hi ha una organització política. Però això és massa suposar. Abans de desfer-nos de la mentida d'Espanya, hem de desfer-nos de la mentida de Valèntia o no eixirem mai d'aquest grandiós embolic.

El cas de Valèntia, és el de les ciutats estat. D'aquestes en tenim exemples destacats a Grècia, però també al llarg de la història (Venècia). Moltes d'aquestes ciutats-estat han derivat en un imperi convertint-se elles mateix en metròpoli. Atenes i el seu imperi marítim són un exemple. També ho és Cartago. I sobretot ho és Roma, la ciutat-estat imperial per excel·lència. Però el que és insòlit, és aquesta mascarada de ciutat-nació que és dóna en València, a la qual, paradoxalment, sempre acaba renunciant davant Madrid. Valèntia, ni és ciutat-nació, com la seua retòrica pretén inscriure interessadament a les nostres complaents ments, ni vol ser-ho (per Madrid), ni pot ser-ho. En primer lloc, per l'esmentat poder irradiat des de Castellà, però també per què les ciutats són un punt (potser estratègic, però un punt). Mentre que la nació està més vinculada a un territori que li es previ i dins del qual es troba inserida. La ciutat era Roma, però la llengua, la cultura i el territori eren el llatí. En el cas dels atenienses, per exemple, aquestos sabien que eren de la poderosa ciutat d'Atenes, però per damunt d'això, sabien que eren grecs i que parlaven grec. Aquest no és el cas de molts valentins. Però el que és més sorprenent, és que tampoc és el cas de molts valencians (del País) que no sols neguen la llengua que parlen (català) sinó que, confonent els significats, es creuen valentins (és a dir, valencians com els habitants de la ciutat) quan en realitat són valencians (subdits de Valèntia). El cas seria semblant al molts ibers, gals, celtes, jueus, grecs, etc que acaben assimilant-se als romans i sentint-se romans. Però en aquestos casos, es pot explicar, sovint, per l'adquisició de la ciutadania romana. Altrament, en el cas valentià, s'ha de parlar d'una mena de servilisme o síndrome d'Estocolm col·lectiu. Com una part pot haver-se constituit en el tot? En dir-nos valencians (és a dir valentins), sense ser-ho, incorrem en un procediment retòric: la metonímia. Anomenem a una part del territori, Valèntia, com si fora el conjunt. I si recurrim al procediment retòric, que, com a tal, està dirigit a convencer i dominar, és perquè nosaltres, com a dominats, ja el tenim dins, interioritzat.

La foto l'he pres, de nou, de la Viquipèdia.

SETENA PART: València, dispositiu polític (7)

VALENTIA: Vigilar i castigar (5)

Valentia, com ja apuntaven a El Panvalencianisme (4), era sols un campament romà que ens instal·laren al nostre territori, en mig de la planície, per dominar-nos. Un parany en mig d'aiguamolls on ningú volia viure, però des del qual, molt hàbilment, els romans imposaren el poder. Com ho feren? al meu entendre, mitjançant un plantejament panòptic. Des de les muntanyes de Xàtiva, era fàcilment visible Valentia i també fàcilment atacable. S'han equivocat els romans?-degueren preguntar-se els íbers. Però no, la planície era també un mitjà diàfan. Des d'ella es podia observar des de ben lluny qualsevol exèrcit que s'acostara al campament romà. Això impedia qualsevol atac per sorpresa. Aquesta intenció de talaia panòptica, encara està present a les construccions medievals com les altíssimes torres de Quart i de Serrans, així com al Micalet, des dels quals es podia vore gran part del centre del regne. El riu Turia i els aiguamolls de l'Albufera, ben utilitzats, podien servir per protegir-se també dels atacants. A més a més, Valentia estava al bell mig d'una extensa planície situada entre de les dues grans tribus íberes de la zona: edetans i contestans. Gràcies a això, amb un sol campament, els romans controlaven i vigilaven totes dues. L'origen de Valentia, com a campament romà, ja va ser, per tant, vigilar. Valèntia no ha sigut mai, des d'un punt de vista geopolític, cap "pàtria", sinó, més aviat, un punt estratègic per controlar l'extens territori que la circumdava, que per extensió va ser nomenat "valencià". Aquest idea va ser compresa també per Jaume I, un gran i hàbil estratega, creador del Regne de València. El regne ho és des de València, perquè controlant València es com s'exercix el poder. Els controlats, són valencians perquè són controlats des de València, però no perquè siguen valencians, de la ciutat de València. El poble extramurs (de Valentia) va pensar, ingènuament, que si eren del Regne de València, és perquè eren valencians, però no, ho eren per ser "dominats per València". Darrerament, alguns a la xarxa han volgut preguntar-se què era això de ser valencià. Curiosament, molts dels que se senten més valencians, no són de la ciutat de València. De fet aquesta, amb massa freqüència, ignora i menysprea als habitants dels pobles i la llengua i cultura que parlen i practiquen. Una bona resposta a aquella pregunta haguera estat: ser valencià és ser dominat per València (ciutat).

La fotografia l'he pres de la Viquipèdia.

SISENA PART: València-ciutat nació?

El Panvalencianisme (4)

TERCERA PART: NO MOS FAREU VALENCIANS!!! (3),

Arribem ara al punt més delicat dels que vull defensar: el Panvalencianisme. D'aquesta errada, intencionadament o no, han participat i participen molts, però pocs estan dispostos a acceptar-ho. El motiu d'aquest bloqueig mental és el pes de més de 700 anys de centralisme valencià. La forma política i el seu poder són les que han conformat el sentiment que ens té captius. Al igual que va nàixer la província d'Alacant i ara hi ha alacantins sorgits en menys de 200 anys, el Regne de València també va imprimir una identitat política que es va confondre amb la cultural.

Per això, de la mateixa forma que és més just i apropiat parlar de pancastellanisme, abans que de pancatalanisme, també ho és parlar de panvalencianisme. Però què és exactament el Panvalencianisme? amb aquesta expressió ens referirem a l'imperialisme polític de València així com a la tendència obsessiva o interessada a considerar com a valencianes coses que no ho són.

El Panvalencianisme té el seu origen a la ciutat de València però actualment té moltíssims partidaris a tot arreu de l'anomenat País Valencià. Com a postura teòrica podem distingir dues corrents. La primera seria el Panvalencianisme pur que consistiria en defensar que l'única capital del País Valencià és València, que la llengua pròpia del País Valencià és el valencià, que la senyera pròpia del País Valencià és la de València, que la data fundacional del País és la de la conquesta de València (el 9 d'octubre), que la nostra pàtria és la valenciana i, finalment, que el nom del territori és País Valencià o bé Regne de València o bé la Comunitat Valenciana. Entre els representants d'aquesta corrent podem trobar un ampli ventall que aniria des de Vicent Baydal a García Sentandreu. Com és fàcil deduir, com que aquesta postura no és molt sòlida, acaba derivant en posicions espanyolistes amb facilitat.

El segon corrent teòric seria el Panvalencianisme híbrid o catalanista. Aquest considera que el País Valencià hauria de formar part dels Països Catalans. Reconeix també que la llengua del País Valencià és el català i que el valencià és sols la nostra forma de denominar-lo. Utilitza indistintament tots dos, a vegades distingint entre àmbit acadèmic i àmbit popular. Es decanta per la denominació País Valencià, ja que sol ser republicà i esquerrà. El referent intel·lectual d'aquesta corrent seria Joan Fuster i el seu llibre clau: Nosaltres els valencians.

Aquestos són en línies generals els panvalencianistes. Es poden discutir els matissos, però, a grans trets, els dos corrents sobredimensionen València i abusen de l'adjectiu "valencià" recolzant-se en els usos populars. Amb el seu comportament es convertixen en servidors dels interessos econòmics i polítics de València i la seua burgesia, però els seus arguments són fàcilment rebutjables. El Panvalencianisme híbrid és avui sols una opció minoritària de cercles intel·lectuals que seria insostenible sense l'altra. Pel que fa al Pancatalanisme pur, val a dir que la llengua és el català, no pas el valencià que és com dir alcoià o barceloní. Voler que una llengua prenga el nom de la pròpia ciutat és d'un meliquisme pueblerí i absolutament ofensiú per a la resta de parlants. Respecte de la senyera, només cal recordar que l'ús popular de quatribarrades al sud del Xúquer és abundant i que molts ajuntaments la tenen com bandera pròpia. Respecte del nom del territori s'ha de dir que també s'ha denominat Edetània i Contestània i que durant molt de temps, València no va ser capital de tot ell. Així va ocòrrer, per exemple, a època musulmana, a època romana i a època íbera. La pàtria dels "valencians", per tant, no sempre va ser "València".

Els xativins, per exemple, ho podem entendre molt bé a poc que ho pensem. Valentia era sols un campament romà, uns estrangers que ens vigilaven des del bell mig de la planície d'aiguamolls, quan Xàtiva ja feia segles que existia.

CINQUENA PART: Vigilar i castigar

Repercussió del Debat Blocaire sobre el País Valencià

Aquest matí una coneguda capçalera de premsa digital ens ha enviat un correu preguntant com anava el debat. Com que la participació ha sigut fins ara escassa, suposem, que, després de contestar el correu, la coneguda capçalera de premsa digital haurà decidit, de moment, abstenir-se d'informar sobre el tema.

Tot i això, vos deixem amb els enllaços que s'han generat fins ara. Ànim, encara estem a temps d'apagar Canal 9 i participar!

NOTÍCIES:

*Anna Notícies

*Valldigna Digital

*El Penjoll Morisc de La Costera

*Vilaweb
(S'ha fet ressó aprofitant les notícies sobre el 9 d'octubre, l'enllaç està a la dreta)

Convocatòria Facebook:

*Terradelfoc: Debat blocaire sobre el País Valencia


Escrits participants en el Debat fins ara:

*Refel-Es dia País Valencià i no era un somni

*Refel-El Pancatalanisme i el Pancastellanisme

*El descrèdit-Debat blocaire sobre el País Valencià

*Refel-NO MOS FAREU VALENCIANS!!!

*Refel-El Panvalencianisme

*Refel-Valentia: vigilar i castigar

*Refel-València: la ciutat-nació?

*Refel-València, dispositiu polític

*Refel-Saitabi, 2500 anys

*Refel-Per una Contestània i una Edetània lliures


Humor a propòsit del debat blocaire:

* Terenci Gil- Des (fent) País

*Terenci Gil-(Des) fent el pendó

NO MOS FAREU VALENCIANS!!! (3)

SEGONA PART: El Pancatalanisme i el Pancastellanisme (2)

A la base de l'anomenada Batalla de València hi havia un component econòmic que, pot ser, no ha estat suficientment valorat. Els valencianistes catalanistes confiaven en que al País Valencià sorgiria una dreta nacionalista, equivalent a la Convergència i Unió del Principat, que li menjaria el terreny a la dreta espanyolista. No sols no va ocòrrer això, sinó que l'esquerra nacionalista que pareixia molt forta als inicis de la transició va ser, a poc a poc, acorralada i neutralitzada per la dreta i el seu discurs anticatalanista. Durant els anys 80 Ricard Pérez Casado i Clementina Ròdenas encara mantingueren per al moderat PSOE l'alcaldia de València, però només iniciar els 90, l'anomenat "cap i casal" va caure en mans de la dreta fins a avui.

Com va estat possible això? com és que allò que hauria d'haver donat sentit al País Valencià li va estar negat? com és que València no sols no va voler ser capital del País sinó que no va voler ser País? i no ho va voler tot i que eixe país, paradoxalment, haguera estat el seu país, el País Valencià?

Habitualment, els valencianistes catalanistes ho han explicat apel·lant a la submissió de la castellanitzada burgesia valenciana al projecte espanyolista. Però hi ha un factor molt important i més barroer que, al meu parer, no s'ha atés prou. La dreta valenciana, en el fons, sabia perfectament que el valencià i el català eren la mateixa llengua. Sabien també perfectament que tots els símbols, institucions i organització de l'antic regne venien de Catalunya i que era gràcies a Catalunya que València havia arribat a ser un regne. Però és que hi havia una cosa més important que això per a ells: els diners!

De fet, fins a la famosa manifestació del 1977 a València per demanar l'autonomia, es pot dir que esquerra i dreta caminaven juntes. I entre els signants de la petició d'autonomia del 12 d'agost de 1976 s'hi trobava també l'alcalde franquista de València, Miguel Ramon Izquierdo. El problema va vindre quan l'esquerra va guanyar en vots al 1977, amb un ideari que barrejava il·lustració i romanticisme i que propiciava l'acostament a Catalunya. L'esquerra (especialment Joan Lerma), prompte va comprendre que la dreta no anava a tolerar eixe acostament. Però el que va costar més de vore, és que el que a la burgesia valenciana no li agradava, no era tant Catalunya, sinó, més concretament, Barcelona. Aquesta enemistat es remonta a segles i és, possiblement, mútua. L'origen és la lluita pel predomini dins de l'anomenada "Corona d'Aragó". Des del segle XV, València va aconseguir desplaçar a Barcelona i la seua puixança encara va perdurar uns tres segles aproximadament. València és i era, a més, la capital indiscutible del seu (antic) regne. Però el seu regne homònim, és també la seua presó. València difícilment seria reconeguda com a capital pels catalans, mentre que Barcelona pot aspirar, de forma quasi incontestable, a ser la capital dels Països Catalans. A finals dels 70, la burgesia valenciana temia la possibilitat, a més, que se li arrabassarà el tresor que, inesperadament, després de tres segles, i gràcies a l'ajuda de l'esquerra, havia recuperat: una autonomia amb un poder quasi ilimitat sobre la resta del País Valencià. Per això, quan Madrid i el nacionalisme castellà li van oferir el seu recolzament, València hi va acceptar de bon grat. El pacte feudal es va formular, més o menys així: València pot establir el seu propi centralisme (feu) a canvi de no aliar-se amb Barcelona i ser vasalla de Madrid. Les mesures que es prendrien per beneficiariar a rei i senyor feudal serien aquestes: Prohibició de la federació entre autonomies, dificultament d'un espai televisiu i radiofònic comú, no equiparament dels títols de valencià i català, inversions mínimes en la línia fèrria Barcelona-València i, sobretot, el foment de l'odi als catalans. Aquest darrer és un tret comú a tot l'Estat Espanyol i un dels trets identitaris el projecte espanyol, però en el cas valencià va prendre una forma genuïna: el foment de la por a una absorció per Catalunya que tenia en el crit "No mos fareu catalans" la seua màxima expressió. Un desficaci que ha trobat ja a la xarxa la seua resposta més lògica: "No mos fareu valencians!"

QUARTA PART: El Panvalencianisme (4)

El Pancatalanisme i el Pancastellanisme (2)

Si haveu vist el documental Del roig al blau, com vos proposavem en Es dia País Valencià i no era un somni (1), se n'haureu adonat que el principal argument de la dreta valenciana i espanyola és el pancatalanisme: els catalans volen apropiar-se de València i hem d'impedir-ho. Per a aconseguir-ho el terme País Valencià ha de ser desterrat, perquè remet als Països Catalans. Aquest argument no té cap solidesa, ja que, per començar, l'expressió País Valencià està documentada des de finals del XVII (al google llibres en trobareu més exemples com en el 2º paràgraf d'aquest llibre de 1738). i, en canvi, l'expressió Països Catalans aparegué a finals del XIX, i, a més, de la ploma d'un "valencià": Benvingut Oliver. Però, no obstant això, l'argument hi va triomfar. Per aquest motiu, crec que paga la pena fer un parèntesi en tota reflexió sobre el País Valencià i plantejar-se què és això del Pancatalanisme.

El terme pancatalanisme ha estat aplicat de forma despectiva per desprestigiar a aquells que defensen els Països Catalans. No obstant això, els mateixos defensors dels Països Catalans s'han autoanomenat, sovint, pancatalanistes i l'expressió ha estat acceptada en l'àmbit acadèmic. Un exemple reeixit el trobem al llibre La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939) d'Arnau Gonzàlez i Vilalta. Des del meu punt de vista, però, aquesta denominació és una greu errada. L'expressió pancatalanisme és anàlega a l'expressió "pangermanisme" molt vinculada al nazisme, i, podríem dir, que encara guarda la impromta de l' època en que es va consolidar. Aquesta similitud i concomitància històrica és fàcilment explotada per la dreta secessionista per intoxicar i atacar als per ells anomenats "panques". Al respecte, només cal pegar-li una vista a l'article Pancatalanisme de la Uiquipèdia, l'enciclopèdia de la dreta secessionista que imita a la Viquipèdia. En realitat, i gràcies en part a la dreta, el pancatalanisme ha vingut a significar hui en dia una espècie de mània persecutòria i malaltisa per considerar català coses que, suposadament, no ho són, és a dir, el País Valencià, les Illes, la Franja, Andorra o L'Alguer. Aquesta accepció ha estat molt perjudicial per al pancatalanisme actual ja que és una interpretació interessada i pervertida del que ell és. Per aquest motiu, seria millor que renunciara a ella, ja que, a més, no afegix massa al terme "catalanisme" i aquest seria suficient per expressar el que es vol dir.


Tenint en compte tot açò, el que vos vull proposar és que posem en marxa un terme que, en primer lloc, contrarreste la perversió que acompanya a "pancatalanisme", i, en segon lloc, desenmascare a aquells als quals en beneficia. Aquest terme que vos propose no és altre que "pancastellanisme" (el qual no sóc el primer en utilitzar i ja té una certa difusió en la xarxa). Aquest es podria entendre com seguix: la mània per considerar castellanes coses que no ho són com el Principat, el País Valencià, Euskalerria, etc. La difusió del terme hauria d'aprofitar-se del canals que pròpicia l'èxit de "pancatalanisme" i el seu poder de comunicació. Com a responsables d'aquest pancastellanisme, caldria assenyalar als ultranacionalistes castellans, que no haurien de ser confosos amb el poble castellà, el qual també és víctima de la jerarquia ultranacionalista i pancastellanista. A aquesta jerarquia se li hauria de retraure i responsabilitzar de la fal·làcia històrica d'haver creat i perpetuat una Nació Espanyola, que no existix culturalment, i que equival a uns delirants i falsos Països Castellans. Aquest terme estaria infinitament més ajustats als fets que el desafortunat "pancatalanisme" que el catalanisme s'empassa avui ingènuament.

Què té tot açò a vore amb el País Valencià? és clar que alguna cosa, però també alguna més de la que en penseu. Vos ho contaré en la pròxima entrega. Salut.

TERCERA PART: NO MOS FAREU VALENCIANS!!!

Es dia País Valencià i no era un somni (1)

Durant anys, potser dècades, vaig arribar a dubtar de la seua existència. Tant, que vaig arribar a pensar que havia estat un somni, imaginacions meues o, pitjor encara, simple deliri. Un dia, rossegat per la curiositat, vaig pujar a les golfes i vaig escarbar per entre les velles caixes amb llibres de l'EGB i allí estava. Si més no, en un dels llibres de "Ciencias Sociales" de l'editorial Santillana. I ho posava ben clar: País Valenciano. El llibre s'havia escrit el 1979 i portava el vist-i-plau del Ministerio de Educación. El nom era, per tant, l'oficial. La nostra autonomia s'havia dit, des de les acaballes dels setanta fins principis dels 80 País Valencià. I jo pertanyia a la generació que es va educar sota aquesta convicció, almenys durant uns anys. Havia sigut, aleshores com ho recordava i no imaginacions: de primeres li díem Región Valenciana, i, en quedar consolidada la democràcia començarem a dir-li País Valenciano. Només dos territoris es dien així al mapa de l'Estat Espanyol: el País Valenciano i el País Vasco. I encara moltes comunitats es dien "región" (el café para todos estava per arribar). En la meua inocència de xiquet, em sentia ben pagat de pertanyer a un territori que es dia País i no regió. Però l'autoestima prompte se n'anà per terra. Un any aparegué als mapes dels llibres de socials el País com a "Comunidad Valenciana". Algú li va preguntar al professor què havia passat. Aquest digué que l'havien canviat els polítics. Jo no entenia res. Aquells polítics no devien tindre ni idea, perquè , primer, li havien posat un nom incomprensible (què era això de "comunidad"?) i , segon, era lleig. Per a què havien canviat el nom per a posar-li un de pitjor? Jo volia ser d'un País, no d'una comunitat! Al País Basc. en canvi, no el van tocar. Igual que no s'atreviren a posar-li una central nuclear, tampoc s'atreviren a convertir-lo en "Comunidad". Va ser molts anys després quan vaig entendre, amb indignació, què havia passat. I només d'un temps ençà estic en condicions de mirar-m'ho amb distància i, sense apassionaments reflexionar sobre el tema. Sobre tot això voldria parlar en els propers dies.

Però, abans de continuar, crec que estaria bé posar una base per al debat. Per això vos propose que li feu una ullada a l'article de Toni de l'Hostal que em sembla un bon compendi sobre el tema (sense entrar ara al problema del blau). També trobe molt oportú revisitar o vore, si no ho haveu fet ja, l'excel·lent documental de Llorenç Soler, Del Roig al Blau. Vos enllace el primer capítol. Vosaltres podeu trobar la resta al You Tube.

SEGONA PART: El Pancatalanisme i el Pancastellanisme (2)

DEBAT BLOCAIRE SOBRE EL PAÍS VALENCIÀ

S'acosta el 9 d'Octubre i la TVV ens tornarà a bombardejar amb els habituals tòpics. Lluny de romandre callats com a convidats de pedra, vos proposem que encetem una iniciativa que, si cal, podríem repetir en anys futurs: Un debat públic a la catosfera sobre el País Valencià.

Els requisits per participar són fer-ho almenys una vegada, en català, durant les dates indicades i afegint com a etiqueta, títol o subtítol "Debat blocaire sobre el País Valencià".

A mesura que feu les vostres aportacions les anirem recollint ací. Per facilitar la tasca podeu fer-nos un comentari o enviar un correu a terradelfoc@gmail.com.

Salut!

NOTÍCIES:

*Anna Notícies

*Valldigna Digital

*El Penjoll Morisc de La Costera

*Vilaweb
(S'ha fet ressó aprofitant les notícies sobre el 9 d'octubre, l'enllaç està a la dreta)

Convocatòria Facebook:

*Terradelfoc: Debat blocaire sobre el País Valencia


Escrits participants en el Debat fins ara:

*Refel-Es dia País Valencià i no era un somni

*Refel-El Pancatalanisme i el Pancastellanisme

*El descrèdit-Debat blocaire sobre el País Valencià

*Refel-NO MOS FAREU VALENCIANS!!!

*Refel-El Panvalencianisme

*Refel-Valentia: vigilar i castigar

*Refel-València: la ciutat-nació?

*Refel-València, dispositiu polític

*Refel-Saitabi, 2500 anys

*Refel-Per una Contestània i una Edetània lliures


Humor a propòsit del debat blocaire:

* Terenci Gil- Des (fent) País

*Terenci Gil-(Des) fent el pendó