dimarts, 5 d’octubre de 2010

NO MOS FAREU VALENCIANS!!! (3)

SEGONA PART: El Pancatalanisme i el Pancastellanisme (2)

A la base de l'anomenada Batalla de València hi havia un component econòmic que, pot ser, no ha estat suficientment valorat. Els valencianistes catalanistes confiaven en que al País Valencià sorgiria una dreta nacionalista, equivalent a la Convergència i Unió del Principat, que li menjaria el terreny a la dreta espanyolista. No sols no va ocòrrer això, sinó que l'esquerra nacionalista que pareixia molt forta als inicis de la transició va ser, a poc a poc, acorralada i neutralitzada per la dreta i el seu discurs anticatalanista. Durant els anys 80 Ricard Pérez Casado i Clementina Ròdenas encara mantingueren per al moderat PSOE l'alcaldia de València, però només iniciar els 90, l'anomenat "cap i casal" va caure en mans de la dreta fins a avui.

Com va estat possible això? com és que allò que hauria d'haver donat sentit al País Valencià li va estar negat? com és que València no sols no va voler ser capital del País sinó que no va voler ser País? i no ho va voler tot i que eixe país, paradoxalment, haguera estat el seu país, el País Valencià?

Habitualment, els valencianistes catalanistes ho han explicat apel·lant a la submissió de la castellanitzada burgesia valenciana al projecte espanyolista. Però hi ha un factor molt important i més barroer que, al meu parer, no s'ha atés prou. La dreta valenciana, en el fons, sabia perfectament que el valencià i el català eren la mateixa llengua. Sabien també perfectament que tots els símbols, institucions i organització de l'antic regne venien de Catalunya i que era gràcies a Catalunya que València havia arribat a ser un regne. Però és que hi havia una cosa més important que això per a ells: els diners!

De fet, fins a la famosa manifestació del 1977 a València per demanar l'autonomia, es pot dir que esquerra i dreta caminaven juntes. I entre els signants de la petició d'autonomia del 12 d'agost de 1976 s'hi trobava també l'alcalde franquista de València, Miguel Ramon Izquierdo. El problema va vindre quan l'esquerra va guanyar en vots al 1977, amb un ideari que barrejava il·lustració i romanticisme i que propiciava l'acostament a Catalunya. L'esquerra (especialment Joan Lerma), prompte va comprendre que la dreta no anava a tolerar eixe acostament. Però el que va costar més de vore, és que el que a la burgesia valenciana no li agradava, no era tant Catalunya, sinó, més concretament, Barcelona. Aquesta enemistat es remonta a segles i és, possiblement, mútua. L'origen és la lluita pel predomini dins de l'anomenada "Corona d'Aragó". Des del segle XV, València va aconseguir desplaçar a Barcelona i la seua puixança encara va perdurar uns tres segles aproximadament. València és i era, a més, la capital indiscutible del seu (antic) regne. Però el seu regne homònim, és també la seua presó. València difícilment seria reconeguda com a capital pels catalans, mentre que Barcelona pot aspirar, de forma quasi incontestable, a ser la capital dels Països Catalans. A finals dels 70, la burgesia valenciana temia la possibilitat, a més, que se li arrabassarà el tresor que, inesperadament, després de tres segles, i gràcies a l'ajuda de l'esquerra, havia recuperat: una autonomia amb un poder quasi ilimitat sobre la resta del País Valencià. Per això, quan Madrid i el nacionalisme castellà li van oferir el seu recolzament, València hi va acceptar de bon grat. El pacte feudal es va formular, més o menys així: València pot establir el seu propi centralisme (feu) a canvi de no aliar-se amb Barcelona i ser vasalla de Madrid. Les mesures que es prendrien per beneficiariar a rei i senyor feudal serien aquestes: Prohibició de la federació entre autonomies, dificultament d'un espai televisiu i radiofònic comú, no equiparament dels títols de valencià i català, inversions mínimes en la línia fèrria Barcelona-València i, sobretot, el foment de l'odi als catalans. Aquest darrer és un tret comú a tot l'Estat Espanyol i un dels trets identitaris el projecte espanyol, però en el cas valencià va prendre una forma genuïna: el foment de la por a una absorció per Catalunya que tenia en el crit "No mos fareu catalans" la seua màxima expressió. Un desficaci que ha trobat ja a la xarxa la seua resposta més lògica: "No mos fareu valencians!"

QUARTA PART: El Panvalencianisme (4)

3 comentaris:

Refel ha dit...

A la base de l'anomenada Batalla de València hi havia un component econòmic que, pot ser, no ha estat suficientment valorat. Els valencianistes catalanistes confiaven en que al País Valencià sorgiria una dreta nacionalista, equivalent a la Convergència i Unió del Principat, que li menjaria el terreny a la dreta espanyolista. No sols no va ocòrrer això, sinó que l'esquerra nacionalista que pareixia molt forta als inicis de la transició va ser, a poc a poc, acorralada i neutralitzada per la dreta i el seu discurs anticatalanista. Durant els anys 80 Ricard Pérez Casado i Clementina Ròdenas encara mantingueren per al moderat PSOE l'alcaldia de València, però només iniciar els 90, l'anomenat "cap i casal" va caure en mans de la dreta fins a avui.......

El descrèdit ha dit...

En ocasions em dóna la impressió que que els catalanistes valencians ho van ser més que els propis catalans. Hem de trobar la nostra pròpia via i això passa, ens agrade més o menys, per un partit centrat amb capacitat de menjar-li terreny al PP i al PSOE i amb aspiracions de govern. Veig intents, però ho estan en minoria dintre del Bloc o no compten amb implantació (Units x València). Mentre estiguem en mans de espanyoles -mai hem estat en mans catalanes, tampoc ens donen cap importància- seguirem com fins ara.

Refel ha dit...

Des del meu punt de vista, els nostres partits ja estan massa centrats, uns a Madrid, i altres a València. Justament, el que em sembla que necessitem són partits descentrats.

Entrades populars