17 de juny de 1707, set anys d'un bloc, set anys d'una cançó

Imatge (sobre gravats i dibuixos antics) per al videoclip

Volíem fer una cançó sobre la crema de Xàtiva i, el 2006, després de diversos intents, per fi ens va caure a les mans i les orelles. Faltava poc per celebrar el 300 aniversari, així que, amb tota la nostra limitació de recursos, ens posarem a treballar. En una gravació improvisada amb cerveses, amics i amigues gravarem la majoria dels diàlegs que sonen. La resta els feren companys i companyes del treball atracats un matí de poca feina. El bloc Terradelfoc es va crear a propòsit el dia 17 de juny de 2007, just 300 anys després, i la seua primera entrada fou la cançó 17 de juny de 1707. Les fonts de la Guerra de Successió donàvem diferents dies per a la crema de Xàtiva. En algun lloc es parlava del 16 i en altres del 17 o el 19. Sembla clar que l'ordre va ser donada el 17, però possiblement no començà a executar-se fins dos dies després, el 19. En qualsevol cas, davant del dubte decidirem triar el 17 per raons estètiques: era una data més redona amb la repetició tres vegades del número 7. Una data, per tant, més fàcil de recordar, i, en conseqüència, més fàcil de comunicar i que proposàrem, un poc més avant, com a veritable diada, si més no, del País Valencià. El resultat de la cançó, tot i que modest, ens semblava mínimament digne, així que li donàrem la difusió que ens era possible aleshores. Entre altres anècdotes es pot afegir que el dia 17 de juny de 2007 era diumenge i pels carrers de Xàtiva es llançaren multituds de traques i masclets: el Madrid havia guanyat la lliga. La partitura i la lletra es van enregistrar la vespra del 12 d'octubre de 2007, a Sant Miquel dels Reis, al mateix temps que s'hi celebrava una convenció de la Policia Nacional. En la versió inicial es podia escoltar, suposadament, al Rus, comentant al final del tema: "eixos són més rojos que un titot!". Arribàrem a treballar en un videoclip (la imatge que acompanya l'entrada en formava part) però el resultat modest de la cançó i la lògica manca de repercussió que tingué no ens animaren a continuar. Finalment, la cançó si fou aprofitada per a acompanyar els títols de crèdit al final del documental Illa de Xàtiva. Era possible escoltar-la i descarregar-la a la xarxa, però des de feia tres o quatre anys la pàgina on estava allotjada s'havia esborrat. Així que, aprofitant l'adveniment de Felip VIé, ací la tingueu de nou.

Bilbeny no va ser el primer (i 3era Part): la llarga ombra de la censura als Països Catalans

Jordi Bilbeny (Viquipèdia)

Jordi Bilbeny (Arenys de Munt, 1962) s'ha fet famós pels seus polèmics escrits on defensa que la cultura catalana ha estat sotmesa a una llarga censura històrica que ha fet que llibres, fets històrics i noms de persones hagen estat destruits, substituïts o alterats amb l'objectiu de manipular la història dels Països Catalans en benefici de la construcció i legitimació de l'Estat Espanyol. Entre les tesis més xocants de Bilbeny, destaquen les següents: que el Quixot estava escrit en català i el seu autor era un escriptor de Xixona, en el límit sud de les Comarques Centrals del País Valencià; que el Lazarillo de Tormes seria en realitat el Llàtzer de Tormos (un poble de la Marina, també a les Comarques Centrals), estaria escrit en català i el seu autor seria Vives o Timoneda; que el que l'autor de La Celestina era del Regne de Valèntia i que estava ambientada a la seua capital i escrita en català; i la més polèmica i coneguda de totes: que Colom era català i que, entre d'altres coses, va sortir de Pals (al Principat) i no de Palos (Andalusia).

Bilbeny és un autor molt mediàtic, cosa que ha donat molt de ressó a les seues tesis. La realitat, però, és que moltes d'elles no són seues, sinó que han estat preses d'autors anteriors. Així, un professor de la UNED, Francisco Calero, és qui defensà primer que Vives era l'autor del Lazarillo. També José Guillermo García Valdecasas havia defensat en La ocultación de la Celestina (2000) que caldria situar a l'autor de La Celestina a la Corona d'Aragó i, probablement, a València. El cas més sorprenent, però, és el de Colom, ja que, molt abans que Bilbeny, el peruà Luís de Ulloa (Lima, 1869-Barcelona, 1936), ja defensà el 1927 que Colom era català. Aquesta tesi ha estat continuada per molts autors, té ampli reconeixement estranger i actualment el Centre d'Estudis Colombins, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya i l'Institut de Nova Història treballen sobre ella amb diferents matissos. Per si això fora poc, caldria afegir que, abans d'Ulloa, ja existia a Catalunya la tradició oral que dia que Colom era català, com ho prova, entre d'altres coses, l'estàtua que Barcelona li va dedicar a l'explorador el 1888. Per aquestos motius, els crítics catalans de Bilbeny l'han acusat sovint de manca d'originalitat. També els defensors de la catalanitat de Colom l'han acusat de manca de rigor. Finalment, els detractors castellanitzants, el tracten de boig que pretén que tots els autors i figures històriques castellanes siguen, en el fons catalanes. A aquesta caracterització de boig han contribuït també, segurament, els propis catalans que no li fan costat per la seua suposada manca de rigor. Però mal que li pese a molta gent, Bilbeny és el més conegut dels autors que han investigat la censura als Països Catalans i té el mèrit d'haver mobilitzat la sensibilitat sobre aquestos temes. Per això el que està en joc amb Bilbeny no és si té raó o no, sinó a qui li beneficia i a qui li perjudica la seua desqualificació social, moral i científica. Perquè com a punta de llança de la lluita contra la censura als Països Catalans, el desprestigi de Bilbeny és també el despretigi d'aquestos. El que m'interessa subratllar ací no és tant Bilbeny, sinó el fenòmen Bilbeny. No tant si Bilbeny té raó o no, com la reacció front a ell. No la seua lluita contra la censura, sinó la lluita de la censura contra ell. No la seua croada en defensa de les victimes de la censura, sinó la seua pròpia condició de victima de la censura i el que d'això se'n deriva. Per començar, cal reparar en que molts dels atacs contra Bilbeny són arguments ad hominem, és a dir, ataquen no tant a les seues tesis com a la seua persona. En segon lloc, un d'aquestos arguments, lluny de restar força al fenòmen Bilbeny, el que està és evidenciant la solidesa d'aquest. A saber, la suposada manca d'originalitat de Bilbeny, lluny de desqualificar-lo i deixar-lo en evidència com a un boig, una excepcionalitat, un cas aillat, el que demostra és tot just el contrari: hi ha una gran quantitat d'estudis previs investigant i denunciant el mateix que denuncia Bilbeny que, fins ara, havien restat alhora ells mateix ignorats, silenciats, censurats. La pregunta que hem de fer-nos, per tant, és: Quants Bilbenys ha hagut abans de Bilbeny?

I és per contestar la pregunta anterior que vull tornar de nou a Joan Antoni Maians. El 5 d'agost de 1783, en un passatge d'una carta enviada per Sentmenat a Joan Antoni Maians, aquell es queixava del maltracte que rebien els escrits en català, a la qual cosa li va contestar el segon, el 12 d'agost de 1783, que:

"Entre las instrucciones secretas que tenía el Governador Militar de Tarragona

que murió en Alicante, una de ellas era acabar el lenguaje del país. Lo mismo se

mandará en éste, aunque no es menester cuidado en practicarlo, porque los

valencianos saben arruinarse a sí i a sus cosas primorosamente".

Recordem que Joan Antoni va nàixer el 1721, només 6 anys despres d'acabada la guerra i que el seu germà Gregori havia nascut el 1699 i hagué de créixer amb ella. Joan Antoni Maians està parlant, per tant, d'un governador borbònic imposat sobre la nova colònia, el Principat català, derrotat pels borbònics. La notícia és fiable, ja que els germans Maians, en especial Gregori Maians, estaven ben relacionats. Aquest testimoni ens confirma que la persecució a la llengua no era manies ni ensomnis sinó real, encara que portada a la pràctica de forma discreta i secreta. A banda d'això, commou comprovar que no hem avançat molt i que, ja aleshores, els habitants de l'antic Regne de Valèntia feien el mateix que els habitants de la Contestània i l'Edetània modernes: "arruinarse a sí i a sus cosas primorosamente".

En la següent carta, 19 d'agost de 1783, Sentmenat li contesta a Maians que:

"Muchas veces he pensado lo que Vm. en orden a los progresos i su causa de los ExpulsosValencianos i Cathalanes, i quando comparo su corto número con el crecido de los individuos de todas las religiones que nos quedaron, i veo de una parte, con tanto estorvo como podemos figurarnos, tantas obras, i de otra, con tanta conveniencia i comodidad, ningún fruto literario, assegúrole que no sé qué pensarme. El Sr. Roda observó lo primero i atinaría sin duda la misma causa que nosotros."

Tot i l'estil enroscat hom pot adonar-se que els contertulis estan posant en relació l'escassesa de la producció literària en català amb la censura. ¿Com és que tot i el clima favorable, l'efervescència econòmica habitual i l'espontaneïtat creativa de catalans i valencians tots dos no han escrit gairebé res en la seua llengua en els últims segles? La sospita gravita sobre ells, però el pes de la censura la conjura. En una carta del 8 de febrer del mateix any a un altre correspondent habitual, Carles Andrés (1753-1820, filòsof, politic i jurista de Planes, Comarques Centrals del País Valencià), Joan Antoni Maians encara és més clar:

"Mui Sr. i favorecedor mío. Nuestros poetas lemosines por todas partes se van

aniquilando. El golpe que se ha dado al Retor de Vallfogona es fatal. Con

dificultad avría en Valencia media docena de egemplares. Los que sirven a la

Diosa de Chipre no militan en sus tropas por las persuassiones de Ovidio, Roig,

ni García, que nunca leyeron. Es cabalmente lo que Vmd. dice de la hoja, que

está suelta i encuadernada con Roig, es de Fenollar i Scrivá. I por si tiene Vmd.

a la mano esta obra, sírvase de dasatarme la duda de si la tengo entera. En la

última llana dice: Contemplació a la Sacratíssima Verge María tenint son fill en

Jesús en la falda devallat de la creu, ordenada per lo molt Reverent mestre

Mossen Corella."

Únic full conservat de la Bíblia Valenciana (Viquipèdia)

La frase de Maians no pot ser més explícita: "Nuestros poetas lemosines por todas partes se van aniquilando". Recordem que llemosins era el nom que es donava als escriptors catalans antics, o, no tan antics, ja que tot seguit Maians esmenta al Rector de Vallfogona, que és com es coneixia a Francesc Vicent Garcia (1579-1623), i del qual sembla que s'havien destruit uns llibres feia poc. Exactament Maians diu: "El golpe que se ha dado al Retor de Vallfogona es fatal". Com és possible això? però si es tracta d'un escriptor del segle anterior! estan desapareguent ja les seues obres? exageració o persecució real? Potser Maians sols volia dir que la majoria de llibreters, bibliotecaris, impressors i molts erúdits, ja no valoraven als poetes catalans i això tenia com a conseqüència que els seus llibres s'anaren perdent. No debades Maians havia dit, per exemple, que els valencians (habitants del Regne de Valèntia) són capaços d'arruïnar-se ells sols. Però no, en aquest cas tampoc són manies, ni l'autoodi valencià, sinó persecució real. La Santa Inquisició havia prohibit l'any anterior, el 1782, les obres de Francesc Vicent Garcia. És cert, que es tractava de poesia eròtica escrita per un rector, però també ho és que la poesia eròtica és una constant a la literatura catalana. A més, per a Maians no es tractava d'un cas aillat: "Nuestros poetas lemosines por todas partes se van aniquilando" (subratllat nostre). Poca broma, la paraula emprada, "aniquilando", és molt dura i implica una actitud activa i no una pèrdua per deixadesa. I en el cas de Vicent Garcia, se sap, a més, qui és la responsable: la Inquisició. No pareix Maians, per tant, estar parlant d'una destrucció accidental pel natural pas del temps, sinó d'una anihilació veritable, d'un extermini real i intencionat de la literatura (i, per tant, de la cultura) catalana. A més, tot seguit, Maians li demana informació sobre la darrera pàgina d'un llibre de Corella per vore si el té complet. En aquesta època, on el llibre era un luxe a l'abast de molt pocs, era habitual que els erúdits intercanviaren dades sobre errades en alguna pàgina o sobre algun full d'un llibre que s'havia perdut. Encara que, en aquestos casos, es tractava, la majoria de les vegades, de llibres en castellà o llatí. Però en aquesta carta, Maians i Carles Andrés també estan parlant, no d'un llibre al que li falta una pàgina, sinó, més aviat, el contrari, un pàgina a la que li manca tot el llibre. Exactament, també parlen d'un full solt que s'ha trobat Andrés enquadernat en el mateix llibre de Corella i al qual no correspon(!), i, pel que diuen, l'autoria de la qual és, possiblement, Bernat Fenollar, poeta de Penàguila, Diània (o Comarques Centrals), o, tal vegada, Jacme Scrivà, poeta del segle XIV del que gairebé no s'han conservat obres i que és tan desconegut avui, que tan sols la Viquipèdia en anglés té un article actualment sobre ell!!. Aquesta situació estranya, pareixia, per contra, allò habitual en català. Prova d'això, és que de la Biblia Valenciana, la primera bíblia impresa en català (quarta del món després de la llatina, l'alemanya i l'italiana) que es va imprimir al segle XV a Valèntia, sols quedaven 4 fulls solts al segle XVII, els quals li havien arribat, de forma clandestina, a Joan Baptista Civera que en donava testimoni a Annales de la presente casa de Porta-Coeli del 1646. El motiu rau en que la Inquisició (majoritàriament castellana ja al segle XV) havia ordenat la seua destrucció poc després d'acabar-se la impressió el 1478 (Jordi Ventura, La Bíblia Valenciana, Curial, Barcelona, 1993). La Inquisició s'havia fundat el mateix any i ja el 1482 inicià la persecució de la Bíblia Valenciana. Aquesta fou l'única institució comuna a la Confederació Catalanoaragonesa i a la Corona de Castella i Lleó durant els següents segles. Això i la forta presència de jutges castellans des de l'inici (Lluís Alcanyís i altres, Lluís Alcanyís, 500 anys, Ulleye, Xàtiva, 2006) la convertiren en la base per al construcció d'Espanya. La qual cosa demostra fins a quin punt Espanya se sustenta sobre la base de la ignorància. No sabem, a hores d'ara, si Maians coneixia el cas de la Bíblia Valenciana però si sabem per la carta del 26 d'agost de 1783 a Sentmenat (citada en l'entrada anterior) que feia responsable, 200 anys abans, a Felip II, abanderat de la contrareforma, d'haver ofegat l'erudició que representaven Vives i d'altres i haver imposat l'escolàstica, és a dir, la Fe front a la Raó. Aquesta acusació a Felip II també té el seu interés. Segons Lluís Maria Mandado, un investigador proper a Bilbeny, es podria considerar Carles I el darrer rei català. El seu fill Felip II és el rei de la contrareforma contra els protestants i també un governant fanatitzat religiosament que es tancarà al seu nou Palau de Jerusalem, l'Escorial, al mig de la meseta castellana. Felip II és també el rei que trasllada les Corts Castellanes de Toledo a Madrid. Però, el més important de tot, és que, mercé a la seua ascendència materna, esdevé rei de Portugal el 1580. Llavors, el que fins aleshores havia estat un concepte geogràfic, "Hispània" o "Espanya", es presta a un equívoc politic: els territoris sobre els que regna Felip II. Aquest equívoc esdevé prompte confusió gens inocent que serà aprofitat en època de Felip II per raptar, per primera vegada, el terme Espanya per a fer-lo passar per una única nació que incloïa també els portugesos. Possiblement la plasmació teòrica més clara, com explica Joan Cavaller, és la Història General de España de Juan de Mariana, primera gran història d'Espanya i clàssic de la historiografia pancastellanista. És així que durant el regnat de Felip II comença a construir-se, de forma gens casual, una Espanya unitària, que inclou també als portuguesos, com díem, però en la qual el predomini és exercit per l'èlit governant castellana, com ho demostra el fet que la residència de Felip II estiguera a Madrid. Que Joan Antoni Maians veja en aquest rei l'inici d'una censura que afectarà especialment als que ell considerava el caliu de l'erudició llavors, els "abates de provecho" llemosins o intel·lectuals catalans dels diferents Països Catalans, no és, per tant, una trivialitat, sinó una mostra més de la clara consciència del que havia passat que tenia Joan Antoni Maians. Però, potser, l'exemple més clar el trobarem en analitzar el que diu Maians sobre La Celestina, tot just, una de les obres que Bilbeny considera que, realment, és una obra escrita originalment en català.

Carles Andrés li ha preguntat a Maians sobre La Celestina i sobre quina edició s'ha de considerar l'original i aquest li contesta el 8 de juliol de 1783 amb un llarg circuml·loqui:

En el año 1575, se hizo la edición corregida i enmendada de la Celestina en 

Valencia. Las ediciones anteriores sobre la dificultad del tiempo tienen la de la

prohibición.La edición de la Celestina de Valencia del año 1575, se deve mirar como

original después de levantada la prohibición. La de Sevilla está entera. Que

Palmireno en el año 1573 escriviesse de ella, como lo hizo, no ai que estrañar

por lo que vamos diciendo. Aviendo adelantado esto, me he ido a Murviedro, 

no a regalarme, aunque lo he estado en gran manera por la magnificencia del hospedage, 

sino a divertirme concibiendo ideas exactas de las cosas.
Hará Vm. bien en acudir a D. Thomás Sánchez para tener razón de la

Comedieta de Ponza del Marqués de Santillana, cuyo diminutivo avalencianado

me dio algún día golpe, como el Triunfete de Amor de la página XXXVII pero ya

se me avía passado de la memoria. Creo que aquí hará al caso lo que dice

Mossén Jaime Roig, fol. VIIII.

La forja sua,

stil, e balanç,

será en romanç,

noves rimades

comediades.

Forja, fábrica, forjar, invención, fabricar, balanç, inventar, bilancia, balanza,

romanç, la lengua valenciana, dicha también romanç, porque se origina de la

romana. Fuero 2 rúbrica 2 de sentencies, lib. 7 de los Fueros del Reino de

Valencia. Los jutges en romanç, diguen les sentencies que donarán.

Comediades, es bien singular i digna de advertencia, esta voz. ¿Cómo

discurrirá sobre ello el hermano de Vm.? ¿Dirá que avía comedias rimadas antes

de Torres Naharro en lemosín? El uso de la lengua francesa en este siglo ha

introducido el diminutivo historieta, i desterrado a historieja, que es el

diminutivo verdadero de historia.

Pero, ¿qué ai que estrañar en el Marqués de Santillana a vista del estudio que

puso en las composiciones de Mossén Jordi? pág. XXXIX.

Lluís Vives: La Celestina fou escrita en la nostra llengua (Viquipèdia)

Efectivament, el Marqués de Santillana (1398-1458) té una obra anomeda Comedieta de Ponza, el diminutiu de la qual recorda els característics diminutius valencians (Sobre aquest autor també s'hi ha fixat recentment Josep Maria Beatriu un investigador del cercle de Bilbeny). Però com el mateix Maians pareix apuntar, això no hauria d'estranyar-nos, ja que el Marqués de Santillana passà un temps a la cort d'Alfons el Magnànim durant la qual entrà en contacte amb els poetes catalans inclosos els del Regne de Valèntia. Ara bé, si suposem que l'obra es diu Comedieta per influència catalana, no hauríem de suposar que hi havia comèdies en català? Així pareix decantar-se Maians en citar un text de Jaume Roig (Valèntia, començaments segle XV-Benimàmet 1478) que sembla al·ludir a l'existència, en eixa època, de textos dramàtics en català. Però si això fora cert, hi hauria hagut comèdies catalanes abans de l'esclat del teatre castellà? Això és el que pareix suggerir-nos Maians quan diu: "¿Cómo discurrirá sobre ello el hermano de Vm.? ¿Dirá que avía comedias rimadas antes de Torres Naharro en lemosín?" Dues preguntes que no respon. Previament, com de passada, ens havia dit que havia fet un descans per anar a Sagunt per a "divertirme concibiendo ideas exactas de las cosas". Però després no ens diu de quines coses es tractava i què va concebre. Doble elipsi. La situació hipotètica a que ens emplacen les preguntes, no ens enfronta sols amb la resposta, sinó amb les conseqüències d'aquesta:

Traducció castellana: escrita en vulgar castellano (Viquipèdia)

"¿Dirá que avía comedias rimadas antes de Torres Naharro en lemosín?" Si ho fera, el prendrien per boig, com a Bilbeny, per això Maians tampoc ho fa. No almenys directament: "El uso de la lengua francesa en este siglo ha introducido el diminutivo historieta, i desterrado a historieja, que es el diminutivo verdadero de historia". Amb altres paraules: si la influència d'un idioma poderós pot desplaçar les paraules originals d'altre idioma, no podrà, el poder polític, amb major raó, desplaçar els llibres originals i substituir-los per altres? És a dir, el que ens està dient Maians és que, en època de Felip II (!), La Celestina en castellà de València, publicada el 1575, després de la prohibició per la Inquisició, "se debe mirar como original", doncs ha substituit de totes totes a la comedia rimada original catalana convertint-se ella ara en l'original.

Senyera de Sagunt

 Tot i que el gros d'aquesta sèrie de tres articles estava escrit feia gairebé dos anys. Hi havia alguns detalls que desfilats no m'han decidit a publicar-los fins avui. Hi ha especialment un. Des que vaig llegir per primera vegada la carta de Joan Antoni Maians a Carles Andrés el que més m'havia desconcertat era la frase: "Aviendo adelantado esto, me he ido a Murviedro, no a regalarme, aunque lo he estado en gran manera por la magnificencia del hospedage, sino a divertirme concibiendo ideas exactas de las cosas." A què venia aquesta frase? A primera vista semblava una excentricitat de Joan Antoni Maians. Què li importava a Carles Andrés on se n'haguera anat? La frase estava absolutament fora de lloc respecte del que antecedia i el que seguia. També Joan Antoni Maians boig? Però l'extraordinària erudició de Maians, la seua serietat i la seua concisió epistolar feien difícil pensar que la frase fora gratuïta. Però...què volia dir?! la resposta em va caure a les mans fa no molt a través d'un article de El Mercantil Valenciano. Bilbeny i Garcia Valdecasas s'havien decantat per la ubicació de l'obra a València, però en Manuel Civera, un historiador de Sagunt, ha divulgat recentment la seua investigació segons la qual la ubicació seria Sagunt (l'antiga Arse ibera) i l'autor Joanot Martorell (v.La Gaceta de Salamanca), el qual es basaria en un fet real ocorregut el 1427. Segons Civera la fesonomia dels espais descrits a l'obra coincidixen plenament amb els carrers i places de Sagunt i no pas amb Salamanca on tradicionalment se l'havia situat. La frase no era, per tant, casual, ni un caprici, ni una excentricitat i Joan Antoni Maians sabia perfectament el que dia i, possiblement, Carles Andrés també ho va entendre de totes totes.

Joan Antoni Maians, aleshores, més de 200 anys abans que Bilbeny, Valdecasas i Manuel Civera, ja sabia, entre d'altres coses, que La Celestina era una obra escrita en català, que transcorria a Sagunt, i que la seua censura i manipulació devia remontar-se, almenys, a l'època de Felip II. La consciència de la censura existia ja a Diània, l'antiga Governació de Xàtiva, territori maulet del País Valencià per excel·lència (i objecte també d'especial repressió i censura), com ho desmostren Joan Antoni Maians i Carles Andrés. Però també estava present al Principat, com ho demostra el cas de Sentmenat, i segurament a tota la Corona d'Aragó o Països Catalans o antiga Ibèria. És més, podríem preguntar-nos si no ha deixat d'existir mai, aquesta consciència. Si, encara que comunicada en àmbits privats i petit comité, se n'ha anat transmetent de generació a generació. Quants Bilbenys poden haver hagut des d'aleshores? Sota la conjura silenciosa de la marginació social, l'escarni públic i la desqualificació moral i psicològica, a quants hòmens han fet callar plens de raó? Ja fa més de 40 anys que el cantautor (justament de Xàtiva i també històriador) Raimon cantava allò de "t'adones company, que ja fa molts anys que ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells?". Així que no està de més preguntar-nos, tal qual míte de Sísif, quantes vegades s'ha repetit el mateix? quantes vegades hem estat condemnats a callar, a oblidar el que havíem aprés i a tornar a mamprendre l'ascenció alliberadora de la consciència de nou?

Joan Antoni Maians i els seus contemporanis, possiblement no pogueren fer més del que feren. L'autoodi sembrat que ja patia Gregori Maians ha arribat fins als nostres dies. Però en les nostres mans, aquesta vegada de debó, si està, que Jordi Bilbeny siga el darrer Jordi Bilbeny.

 Finalment, per acabar, permitiu-me una llicència amb una versió de la cançó esmentada a càrrec d'un grup desconegut.

Jordi Bilbeny no va ser el primer (2a Part): Joan Antoni Maians i Siscar, l'erudit a l'ombra de la censura

"En el ano 1720 avia en Salamanca quatro valencianos notables: dos cathedráticos de Prima  Jurisprudencia Civil i Canónica, D. Josef Borrul i D.Mathias Chafreón; i dos estudiantes discípulos de ambos: D.Gregorio Mayans i D.Juan Bautista Cabrera, de cuyo sublime juicio verá Vmd. una pieza al principio de la Censura de Historias Fabulosas de  D.Nicolás Antonio. Los dos primeros siempre hablavan en castellano comunicando con los paisanos, porque avian perdido su uso. Los dos últimos, al contrario, hablavan en valenciano, i mi hermano i Sr. lo conservó de tal manera que lo último que pronunció fue decir a un amigo que le asistia: Cuidem vosté a Joan Antoni. Por último hizo en conservación de su lengua lo que pudo, recogiendo refranes i modismos, i hasta lo menudo pero esparcidamente, dejándome este ejemplo que imitar, entre otros muchos."

Joan Antoni Maians

Joan Antoni Maians i Siscar (1718-1801), molt més jove, que Gregori, va viure a l'ombra del seu germà, pel qual sentia una gran admiració. Era contemporani d'Immanuel Kant (1724-1804), de l'Sturm und Drang i dels germans Herder, dels qui, malauradament, no arribà a saber res. En 1733 va seguir a Gregori Maians a Madrid on aquest havia estat nomenat Bibliotecari Reial. Això va suposar que abandonara els seus estudis universitaris. La mançança d'una titulació universitaria el va limitar molt posteriorment. Per poder desenvolupar el seu treball intel·lectual, hagué de recorrer, sempre amb l'ajuda del seu germà, als beneficis eclesiàstics, una mena de càrrecs honorífics pels quals l'Església concedia una breu pensió. D'aquestos destaca la canongia de València i també la de Tortosa. Així i tot, aconseguí ser Rector de la Universitat de València durant un breu periode (1775). Un poc abans, els jesuites havien estat expulsats del Regne d'Espanya (és a dir, del Regne de Castilla). Gràcies a això, el tomisme, la filosofia de Sant Tomàs d'Aquino que subordina la Raó a la Fe, dominava el panorama intel·lectual. En aquest context fanàtic, Joan Antoni Maians es trobà amb una universitat hostil que el considerava anti-tomista i, per tant, gairebé jesuític. Professors, estudiants i arquebisbe es posaren en contra seua, de forma tal que prompte hagué d'abandonar el càrrec. Poc després, el 1781, va morir Gregori. Joan Antoni, però, mantingué la correspondència amb diferents intel·lectuals que escrivien el seu germà. Molts d'ells, després, consultaven Joan Antoni sobre els temes que abans consultaven Gregori. Els estudis més recents i la divulgació de la correspondència del germà ens permeten adonar-no-se'n que Joan Antoni era quelcom més que un simple continuador.

Partida de naixement, encara en català, de Joan Antoni Maians

Joan Antoni Maians, de caràcter tímid, i permanentment a l'ombra del germà, depenia de l'Església per desenvolupar el seu treball intel·lectual i es trobava insert en un ambient botifler al que no podia sostraure's. I quan dic botifler, no em referisc sols al control polític a que estaven sotmesos contestans i edetans a l'antic Regne de Valèntia. Sinó també a l'esmentat ambient de fanatisme catòlic, una constant que va començar amb l'arribada de la Inquisició amb Ferran el catòlic i que arriba fins als nostres dies amb el nacionalcatoliscisme franquista. En aquest context, Joan Antoni, al igual que Gregori, estava condemnat a un exili interior, però, a diferència del germà, no havia conegut la Guerra de Successió ni la cruel repressió immediatament posterior. Això i la seua manca de contacte amb càrrecs i responsabilitats estatals, el feen ser molt més crític en molts temes del que ho era el seu germà. I sobretot, el feen no caure en l'autorepressió, l'autocensura, i, en definitiva, en l'autoodi.

Per això vull repassar ací les seues opinions sobre la llengua i la cultura del Regne. Precissament el periode més interessant al respecte és el que seguix a la mort del germà. La majoria de les observacions es troben en la correspondència entre el principatí Josep de Vega i de Sentmenat (Cervera, 1754-1831) i el valencià Joan Antoni Maians. Així en carta del 2 de setembre de 1783, Sentmenat li pregunta per la diferència entre català i valencià ("la lengua de Vm" li diu). A la qual cosa li contesta Joan Antoni Maians el 9 de setembre de 1783:

"Los castellanos nada saben ni quieren saber del Lemosín (és el nom que se li donava en aquesta època al català antic), i assí no es mucho que Higuera en el falso Chronicón de Luitprando, Era 728, n.

163, de la edición de Ramírez de Prado, pusiesse por distintas la lengua

valenciana i cathalana, que no avía, i es tal vez el yerro menor que allí se

contiene. Los valencianos son colonos de los cathalanes, con mezcla de

aragoneses, pero la vecindad de Castilla ha corrompido más su modo de hablar."

Tot i aquestes afirmacions, uns mesos després, el 17 de febrer de 1784, Sentmenat li escriu a Joan Antoni Maians sobre la pròxima publicació d'un Diccionario cathalan de Féliu Amat, i també li parla sobre un llibre d'Antoni Canals :

"Estos días compró de un salitrero el Sr. Caresmar por una peseta un códice

apreciable en folio; es el Valerio Máximo, en valenciano, de fray Antonio Canals,

a quien D. Nicolás Antonio llamó equivocadamente Canales, assí como se

equivocó también, como lo nota el Ximeno, diciendo cathalán la versión que el

traductor confiessa ser en materna lengua valenciana; verdad es que confiesa

ser el preicador haverla ya en cathalán. No les faltará a Vms. aquella, aunque

haya escapado esse exemplar, que es apéndice de la fiesta de polvorosa, de que

hablamos en otra carta, pues aquel rústico confessó haver malbaratado otros

semejantes."

Com podeu observar el català Sentmenat, diferència entre llengua catalana i llengua valenciana (com si foren dues llengües diferents) possiblement amb ànim de no ofendre al seu interlocutor, però, uns dies després, el 29 de febrer, el valencià Joan Antoni Maians, li torna a deixar clar quina és la seua llengua:

"Con la publicación del Diccionario cathalán se adelanta más nuestro idioma en

dos años, que en todos los passados del siglo corriente."

Res, a vore, per tant, en la suposada imposició lingüística dels principatins sobre els valencians (habitants del Regne de Valèntia). Ja al segle XVIII és, el contestà Joan Antoni Maians qui ha d'aclarir-li a Sentmenat, que tots dos parlen la mateixa llengua. En aquest punt, en el fons, Joan Antoni Maians no feia més que recolzar el que havia defensat el seu germà que en Los origenes de la lengua española (1737) on havia afirmat que: "Los catalanes (...) ivan estendiendo sus conquistas i con ellas la Religión Christiana, i propia Lengua, que era la Lemosina" (pàg.54 vol.I).  I també que: "Los dialectos de la Lengua Lemosina son, la Catalana, Valenciana i Mallorquina."(pàg 58. Vol.I). Hi ha, però, un punt en el qual Joan Antoni va més enllà que seu germà i és que, a diferència del que pareix opinar aquest, Joan Antoni si troba que el català no és una llengua morta o en vies d'extinció. El que realment cal és treballar i desenvolupar eines que el posen a l'alçada del castellà i altres idiomes oficials ("se adelanta más nuestro idioma"). El català manca d'aquesta oficialitat, però, literàriament i cultural, si pot competir amb aquestos. Està apuntada ací, llavors, una nova estratègia que podríem anomenar estratègia cultural, la qual serà desenvolupada després per la Renaixença, i que consistix en centrar la lluita "nacional" (per dir-ho d'alguna manera) en l'àmbit cultural (en el sentit restringit del terme) ja que les institucions, controlades per la força de les armes, no poden ser sostretes al domini castellà.
Altre aspecte de la correspondència entre Vega Sentmenat i Joan Antoni Maians Siscar que paga la pena destacar és la valoració que fan de l'obra de Joan Francesc de Masdeu (Palerm, 1744- València, 1817). Aquest autor li resultarà familiar als lectors del bloc Terradelfoc, perquè va ser un dels objectius atacats pel nostre vell amic, el polèmic i terrible Setabiense, la singular història del qual exposàrem ací. Per altra banda, Masdeu ha estat estudiat i explicat, a més, per Joan Cavaller en diferents articles publicats a la pàgina web de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya. Masdeu, nascut a Sicília de família catalana, vingué a Barcelona ben jove i ingressà en la Companyia de Jesus, raó per la qual hagué de tornar a Itàlia, el 1767, en ser expulsada aquesta. La seu peculiar condició d'erúdit català en l'exili el convertí també en una veu lliure no sotmesa a la vigilància política i espiritual castellana. Fruit d'això és la seua Història crítica d'Espanya en 20 volums, escrita en italià i, com apunta Cavaller, sense l'adjetiu habitual de "general" en el seu títol i amb l 'insòlit de "crítica". Aquesta obra va suscitar la indignació general dels historiadors i erúdits espanyols (castellans) de l'època, entre d'ells el Setabiense, perquè criticava el concepte de celtíbers defensat per Juan de Mariana i s'enfrontava als seus epígons de la historiografia castellana com Mohedano. Front a ells, Masdeu defensava que catalans i castellans tenien provinences diferents uns en els ibers i altres en els celtes. A propòsit de Masdeu, Joan Antoni Maians li comenta per carta a Sentmenat el 26 d'agost de 1783:

"Gran gusto he tenido viendo en la Gaceta la idea del Abate Masdeu,

barcelonés, que arrinconará a los Mohedanos i Feijones. Por último, tenemos

otra prueva de que nuestros lemosines son los abates de provecho, que hacen

ver prácticamente cómo se instruían los españoles que florecieron en el siglo

décimo sexto en Italia, Francia i Países Altos i Bajos. Ocultamente se tira en la

Vida de Vives, a dar a conocer el manantial del saber, que Felipe II secó para

los españoles separándolos del mundo erudito, i colocando la Nación Española

en los intermundios Escolásticos."

Confirmem en aquest text que el rebuig que els tomistes, escolàstics per excel·lència, tenien cap a Joan  Antoni Maians era, doncs, justificat, ja que ell tampoc se'ls estimava massa. Maians es reconeix hereu de la literatura catalana, inclós Vives (perseguit per la Inquisició). També descobrim que es reconeix adscrit a la Nació Espanyola, però, potser, no ens ha d'estranyar tenint en compte el context de colonització psicològica subtil i apegalosa en que, com el seu germà, vivia. Finalment, ens trobem que Joan Antoni Maians veia en Felip II el punt d'inflexió de la decadència catalana ("el mundo erúdito"), així com  que tenia per més espanyols del que hom poguera esperar habitants de Flandes, França o Itàlia, i, per acabar, i sobretot, crida l'atenció a Lluís Vives, precissament un escriptor valencià objecte de censura i persecució que hagué de marxar a l'estranger i morir, precissament, a Flandes. Tots aquestos punts, justament, han estat darrerament objecte d'especial investigació, entre d'altres, per Jordi Bilbeny i el seu cercle d'investigadors.

Jordi Bilbeny no va ser el primer (1era Part): Gregori Maians i la catedral de les Comarques Centrals

Gregori Maians (Oliva, 1699) és la figura més destacada del segle XVIII a la Contestània i, més concretament a Diània. Un segle marcat des del seu inici per la desfeta del 1707 i la conseqüent repressió a la qual es vegé sotmesa tota l'antiga Governació de Xàtiva. Son pare, Pasqual Maians, era un maulet que va seguir l'Arxiduc Carles a Barcelona. Aquest passat maulet marcà tota la vida de Gregori Maians, durant un periode en qual tots els anomenats valencians (habitants de l'antic regne) estigueren sota sospita. Possiblement per això, la seua trajectòria intel·lectual i vital s'acosta sovint a la d'un botifler. Entre les seus afirmacions conegudes a propòsit de la llengua catalana està aquella que dia:

"Considero que ya llegó su fin a la lengua valenciana. Pero su conocimiento será necesario por algunos siglos por razón de las leyes. I assí quiero hacer un Diccionario Valenciano" (carta a Andrés Marcos del 8 de juny de 1761)

És a dir, el coneixement de la llengua catalana era sols necessari per qüestions burocràtiques, ja que en el nou estat castellanoborbònic, constituit gràcies a la conquesta armada i a la colonització dels territoris catalans, encara restaven molts documents legals de l'antiga administració catalanoparlant que no havien pogut ser destruits o substituits per altres. L'objecte de l'estudi de la llengua catalana per a Maians tenia sentit mentre es completava el procés de substitució i colonització, que Maians estimava estaria finalitzat en dos segles. Mentrestant, per a que els esforços anorreadors de l'estat genocida borbònic foren més efectius, Maians treballava en la redacció d'un diccionari. A banda d'això, hi ha altra acció lamentable per als dianencs que Maians protagonitzà i que és poc coneguda. Es tracta d'un contrainforme  on rebatia les raons aportades per l'Església de Xàtiva per convertir-se en seu episcopal. Com és sabut, Xàtiva havia estat catedral des d'època visigòtica fins els inicis de l'època islàmica. La demarcació del Bisbat de Xàtiva junt amb el Bisbat de Dénia venia a coincidir amb Diània. Quasi des dels inicis del retorn del cristianisme de la mà dels conqueridors catalans, Xàtiva reivindicà la restauració d'aquesta seu episcopal. Però sempre es trobava amb l'oposició de Valèntia. Per superar l'oposició de l'antiga colònia romana començà a bastir el 1596 un enorme edifici catedralici, que encara és avui, el major temple de les Comarques Centrals. Encara que el moment més propici, però, sigué un poc abans, quan Alexandre VI, el segon papa borja xativí, pogué solucionar definitivament el problema. Roderic de Borja, no obstant, degué desestimar aquesta opció ja que comportava restar-li poder al Arquebisbe de València, que llavors no era altre que el seu fill Cèsar Borja. Fou un altre eclesiàstic xativí, el bisbe de Conca i hàbil polític liberal, Joaquím Llorenç Villanueva, qui, el 1811, aconseguí la restauració de la seu episcopal de Xàtiva durant un breu periode. Però d'això en parlarem en altra ocasió. Un poc abans, l'agost del 1760, Gregori Maians, que es trobava llavors a Oliva, també tingué, en part, en les seues mans el destí de la Seu de Xàtiva. Si haguera elevat llavors al arquebisbat un informe favorable a la creació d'aquesta seu, tal vegada la Governació de Xàtiva (Diània) haguera tingut més possibilitats de recobrar una seu pròpia que podria haver-li permés recuperar part de l'estructuració territorial que la repressió del 1707 li havia arrabassat fins fer-la desaparéixer. Però Maians, que probablement havia de demostrar públicament, sovint, que no era un maulet, obrà, potser, menat per autoodi i negacionisme. Maians va ser implacable amb l'església xativina (aleshores de San Felipe pel càstig de Felip V) i, en un llarg informe, va rebatre, punt per punt i detalladament, totes les raons aportades pels saetabitans:

"...pues todos los textos del cuerpo del derecho canónico, que alega la colegial de San Felipe, salvando la devida reverencia, están mal entendidos i peor aplicados. Todas las noticias historiales que ha citado para fortalecer o ilustrar su pretensión, o son falsas, o impertinentes."

Façana lateral de la Seu de Xàtiva, acaba el 1700

El text de Maians és extraordinari en erudició, respecte de la història, i pseudohistòria, de Xàtiva (i, a més, ens permet fer-nos una idea del text preparat pel saetabitans). Però, com és fàcil observat a la cita, és extraordinària l'animadversió que mostra contra ella. A més a més, moltes de les cotraargumentacions de Maians són, mal que li pesara a ell, altament qüestionables. D'aquestes, m'interessa subratllar un fet poc conegut: San Felipe aportava com a raó, per rebastir la seu episcopal, que Xàtiva havia estat la capital de la Contestània (v. 10-11), cosa a la qual va respondre Maians que eixa era una afirmació falsa i que a la Contestània també es trobava Cartagena i Il·lici (Elx), que bé podien atribuir-se la capitalitat. Respecte de Cartagena, val a dir, que aquesta, com el seu nom indica, era una colònia cartaginesa i, com Valèntia, una població estrangera en terra ibera, per molta influència que tinguera posteriorment per la força de les armes cartagineses. Pel que fa a Elx, aquesta línia apuntada per Maians, és una constant que s'ha mantingut fins als nostres dies, reforçada, encara més, pel descobriment de la Dama d'Elx. Això, i la persecució i censura al llarg dels anys sobre Xàtiva, així com la seua manca de pes polític actual, han fet que la ciutat estiga gairebé esborrada i condemnada a la perifèria de la història de la Contestània. Al nostre entendre, però, aquesta deslocalització del centre històric és perversa i intencionada i respon a interessos polítics gens inocents, tot i que a ella hagen contribuit la mandra dels xativins i contestans. Així, hi ha una raó, força òbvia per altra banda, que desarticula aquesta línia ja defensada per Maians. I és que la ceca ibera més important de tota la Contestània és la de Saitabi. És a dir, la major quantitat de monedes íberes contestanes que coneguem foren encunyades a Xàtiva. Algú pot imaginar-se que el major centre emissor de monedes romanes poguera ser altre que Roma? El poder econòmic està on està el poder polític i aquest és el que encunya les monedes, per tant, la metropoli contestana havia de ser Xàtiva. Inclús admitint que la societat ibera era una societat a la grega, açò és, policèntrica, és evident que el seu nucli polític contestà més influent devia ser Xàtiva.

Revers d'un bronze de la ceca de Saitabi

Sí les seues raons no eren tan consistents, per què Maians es va mostrar tan rigurós amb Xàtiva? En benefici seu cal dir que a nosaltres ens és difícil poder imaginar l'ambient enrarit en que visqué. Maians no sols va renunciar de facte a la terra i a la causa maulet. També ho va fer de consciència convertint-se en un esclau intel·lectual de Castella i, sobretot, de la monarquia absolutista borbònica, una institució vergonyant. Maians pertanyia a una societat reprimida i vigilada. Com a intel·lectual valencià fill de maulets devia estar considerat un pesonatge sospitós, les accions i opinions del qual eren analitzades amb upa. Així que, ja que la seua estima no podia adreçar-se pública ni privadament, ni conscient ni incoscientment a la terra, la cultura i la llengua, s'adreça, llavors, a la raó, darrera barricada irreductible contra els intolerants. Maians i Siscar, jurista reputat entre d'altres coses, es trobà amb un estat reformat i refundat sota els principis de la barbàrie i en el qual els seus elements més moderns, la tradició pactista i parlamentarista catalanoaragonesa, havien sigut desplaçats en benefici del poder absolut i el fanatisme de la religió. Europa estava entrant en la Il·lustració i el Romanticisme encara estava per vindre. Intentar introduir la raó en el dret, la història i la filologia, i, intentar conservar i difondre les lletres, fou, tal vegada, tot quan pogué fer. Així i tot, malgrat la seua moderació, seny i esforç, les seues propostes de reforma legislativa del estat foren rebutjades. Llavors, Maians i Siscar abandonà Madrid, on havia arribat a ser bibliotecari real, i es refugià en un exili interior a Oliva des d'on bastí la Biblioteca Maiansiana i exercí, epistolarment, una tutoria sobre intectuals de l'època, molts dels quals poden considerar-se deixebles seus. Però, tal vegada, el seu més ferm seguidor va estar el seu propi germà, un intel·lectual de segona fila, avui poc conegut, anomenat Joan Antoni Maians i Siscar, el qual el considerava un defensor de la llengua i la cultura catalanes. És pel germà que coneguem les darreres paraules de Gregori Maians i Siscar (1781), les quals foren pronunciades en català: "Cuide'm vosté de Joan Antoni." (carta de Joan Antoni Maians a Joan Vega Sentmenat)

Cançons abandonades 2: Absurda voluntat

Us presente una nova entrega de les cançons abandonades. En aquesta ocasió es titola Absurda voluntat i ha estat doblement abandonada. Després de ser composada, escrita, gravada i abandonada en tan sols 2 h fa una setmana, ha es breument represa hui per millorar els cors durant poc més d'un hora. En total 3 h 20m d'abort (anem millorant). Com a curiositat vos dire que l'anterior entrega de Cançons abandonades, sols ha estat visitada per 25 persones, de les quals, cap ni una li ha donat al botó de "play". No crec que aquest nou extraviament tinga millor sort. Per què malgrat això continuar creant res? la resposta la dóna ja la mateixa cançó: Absurda voluntat!

Sant Valentí

Sant Valentí, el dia dels enamorats, podria ser perfectament el patró de Valèntia (València). Paradoxalment i en la pràctica ho ve a ser un altre dia dels enamorats: Sant Donis, 9 d'octubre. Tots dos competixen en artificialitat. Però Sant Valentí, guanya de carrer com a festa importada i consumista que és. Sant Valentí perfecta metàfora. L'amor com a festa al servei capitalista. Nosaltres teníem una cançó preparada. Però la nostra actuació als Premis Blocs ens va fer aparcar-la. A última hora ací vos la deixem caure. Com sempre, no abandona l'aproximació. Terradelfoc, perfecta i constant temptativa.

Ja fa un any!

I ara arriba la part més còmica del bloc: la secció de les cançons! Ara fa un any que vam començar a penjar-ne cada mes i, malgrat l'esforç mensual (que no menstrual!), no hem perdut ni la inspiració ni la veu. Aquesta vegada un constipat pretenia impedir-nos-ho. Però ni tan sols les adversitats bateriològiques ens desviaran d'assolir el nostre objectiu. Una vegada més el desafiament Terradelfoc continua endavant! No vos resistiu i uniu-vos-en a aquest immensa minoria!

Amb tots vosaltres, Volem ja, una nova cançó (constipat inclós) de Terradelfoc!

El dia de les ànimes, cançó

Ja estem en tots sants, temps de caquis, magranes i codonyats. El dia es torna breu i la llum és escassa. Ha arribat el fred i podeu acudir a visitar la Fira de Cocentaina, la millor fira de la tardor a Diània. Hui, a més, tocava cançó al bloc de Terradelfoc, però com que tothom està de pont vacacional, hem suspés la publicació fins el proper dia laborable, que és el 2 de novembre, dia de les ànimes. Aquest dia, avui, quasi oblidat, se celebrava junt amb el dia de tots els sants. El dia 31 d'octubre, per la nit, o el mateix dia 1 de novembre, se encenia un ciri pels sers estimats que ja no estaven o, simplement, pels morts. El mateix dia 1, els vius solien visitar als morts als cementeris. Però això ja ho sabeu massa bé. Menys conegut és el que ocurria el dia de les ànimes, que consistia, justament, en el contrari. Segons la tradició, aquest dia eren els morts, o, millor dir, les ànimes, les que visitaven als vius. Les ànimes vagaven per la ciutat de Xàtiva i acudien a les seues antigues cases on encara vivien els seus familiars. Per aquest motiu, calia deixar els llits ben fets ja que els avantpassats entraven a gitar-se durant el dia: xiquet! no desfaces el llit! que hui vindran les ànimes a dormir! Aixina ocurria a també a totes les poblacions de la Diània i a la resta de la Contestània i l'Edetània. Així que ja sabeu, enceneu els ciris, feu els llits i espereu a les ànimes... i la cançó de Terradelfoc!

La foto de la Viquipèdia

La presa de Tibi: la cançó dels Països Catalans

Als anys 70, Uc, el legendari grup folk de les Illes, va popularitzar la cançó tradicional La presó de Nàpols. Francesc Bellmunt els va enregistrar interpretant-la per al seu documental La Nova cançó (1975-76). La cançó contava la història d'una jove, filla de l'alcaide d'una presó, que s'enamorava d'un dels presoners. Per la mateixa època, Oriol Tramvia, pioner del rock en català, en el seu mític disc Bèstia (1976), va publicar una versió catalana, també tradicional i ben coneguda, de la mateixa cançó. La història era la mateixa, mentre que la música variava, però no tant per a no tindre cert aire de família. Ara bé, la màxima peculiaritat, era que se substituïa la ciutat de Nàpols per la de Lleida. No tan conegut és el següent. Als anys 80, Vicent Torrent, el cantant de Al Tall, va mamprendre l'enorme tasca de recopilar i classificar la música tradicional valenciana a través d'un treball de camp amb aportacions de testimonis orals als quals es gravava mentre cantaven o contaven romanços. El treball era oportú i urgent. Molts dels valencians i valencianes que participaren eren gent major que ens han anat deixant. Sense aquesta tasca, molta d'aquesta tradició oral s'haguera perdut, i, així i tot, a ben segur que se n'ha perdut molt. Aquestos materials constituiren una col·lecció coneguda com Fonoteca de materials que va quedar enregistrada en vinil amb el patrocini del govern valencià. El cas és que durant la recopilació, Vicent Torrent i el seu equip hi trobaren una dona que els va cantar una versió valenciana de La presó de Nàpols cosa que va causar prou sorpresa. Es tractava de La presó de Tibi, motiu pel qual caldria parlar, més exactament, d'una versió de les Comarques Centrals del País Valencià. L'anecdota la conta el mateix Vicent Torrent al seu llibre La música popular, Alfons el Magnànim, 1989, i també Alvar Monferrer i Monfort al seu llibre El romancer valencià, Bullent, 2004. Durant molts anys hem somiat amb escoltar aquesta versió valenciana, però desgraciàdament, la dificultat de trobar la gravació en vinil de la Fonoteca (i de reproduir-la!) ho ha fet impossible fins ara. Afortunadament, en els seus llibres, els dos autors citats si transcriuen la lletra. Aquesta és semblant a les anteriors. És cert que no es coneix cap presó a Tibi, però si se sap que a la famosa presa del segle XVII, hi treballaren presos en la seua construcció. D'acord amb tot això, ens ha semblat oportú recuperar aquesta versió de les Comarques Centrals del País Valencià, d'una cançó que podem considerar pròpia dels Països Catalans. El fet que a la versió illenca es mencione Nàpols, no fa sinó confirmar l'antiguitat d'aquesta cançó, ja que aquesta ciutat pertanyia a l'antiga Corona d'Aragó, antecedent històric dels actuals Països Catalans.

La versió que vos presentem, és força discreta i s'ha gravat en una breu estona. Ens haguera agradat fer-ne una de millor, però de moment no és possible. Val a dir, que es tracta d'una versió factícia, és a dir, artificial. Al desconéixer la música de la versió de les Comarques Centrals, hem optat per prendre la música de la versió catalana i afegir-li la lletra de la versió dianenca. També cal fer constar que hem alterat una mica la versió oferida per Torrent i per Monferrer, buscant una forma més lògica. Així hem canviat l'ordre d'algun vers i també hem afegit alguna frase de les altres versions que pareixia perduda en la nostra. Finalment hem optat per parlar de "presa" en lloc de "presó" ja que està documentada la primera i no la segon.

La foto de la presa de Tibi, l'hem agafada de la Viquipèdia.

Reinventant Les Caterinetes

(Versió actualitzada a partir dels comentaris 27-XI-09)

Les Caterinetes a Xàtiva

Les Caterinetes és una festivitat tradicional a Xàtiva d'origen incert i remot. Es diu Les Caterinetes, perquè té lloc en la tardor, el dia de Santa Caterina d'Alexandria, el 25 de novembre, considerada patrona dels escolars, els filòsofs i les xiquetes (i d'aquí el diminutiu). Val a dir que de l'existència de Caterina d'Alexandria s'ha dubtat per considerar-la una invenció religiosa que fera de contrapés a la filòsofa pagana Hipàtia d'Alexandria. A la segona ciutat del Regne es coneix la festa popularment amb el nom castellanitzat de Les Catalinetes i consistix en que els xiquets i xiquetes més menuts (preescolar o els antics pàrvuls) no fan classe i eixen al camp d'excursió amb els mestres. Normalment s'acudix a un lloc proper. A les escoles situades a ponent l'excursió se solia fer per la zona de Les Eretes, avui quasi desaparegudes, al Calvari Baixet, pel Camí la Bola o als inicis del camí del Portet. A les escoles de llevant predominava l'excursió al camí de Sant Antoni o al Calvari Alt. Els xiquets menjàvem el pa de catalinetes i el torró de gat, que es feien especialment per a eixe dia. El pa de catalinetes és un pa menut, tamany entrepà, amb llavoretes d'anis, i el torró de gat, un torró fet amb sucre caramelitzat i atmetles. També feien jocs i, sobretot, cantaven la cançó de Les Catalinetes. Normalment, això es feia en rotgle, agafats de les mans i girant. La millor recopilació sobre el tema és la de Toni Cucarella al seu bloc. Allí hi podeu trobar no sols anècdotes sinó també la lletra de la cançó de Les Catalinetes amb variacions. Respecte de la música, el professor de dolçaina Xavier Ricart, en el seu llibre de tocates de dolçaina, transcriu la versió tradicional de Xàtiva.

Pel que fa a la lletra, com podeu comprovar a l'article de Cucarella, n'hi ha moltes variants. No obstant això, tots en Xàtiva coincidixen en aquesta estrofa 1:

“Les catalinetes juguen a boletes
i els catalinots juguen a bolots.
Tu, catalineta,
tu, que vas i véns,
dis-li a ta mare
que vinga correguents”.

Aquesta és la que jo també recorde, encara que també em sona la que anomenaré estrofa 2:

“Les catalinetes roden pel molí,
Una coca bamba i un barral de vi”.

Una estrofa que, en canvi, desconeixia és aquesta, que Toni també ubica a Xàtiva, la 3:

“Que els pardals són grossos,
se n’ixen del niu
i a la matinada faran xiu-xiu”.

De fet, Pep Gimeno Botifarra en va gravar una versió on hi podeu trobar la primera estrofa i aquesta. La versió de Botifarra està a la interessant pàgina Musiquetes.cat on també podeu descarregar-la. Finalment, Cucarella també hi dóna notícies d'una altra estrofa 4 a Xàtiva:

"Les catalinetes mengen culleretes

i els catalinots mengen cullerots”.

Les Caterinetes a la resta del País Valencià

Tot i que l'article de la Viquipèdia se centra en Xàtiva, sembla que la tradició també la podem trobar a diferents llocs de les Comarques Centrals del País Valencià, com Canals, L'Alcúdia de Crespins (Josep Manel Vidal en dóna testimoni al seu bloc Filant Prim), La Llosa de Ranes, Castalla o Ibi. Sobre aquest poble hi ha dos interessants enllaços. El primer enllaç sobre Ibi és un article de Juan Luis Román del Cerro publicat el 2004 al diari d'Alacant Información on s'informa sobre els costums de la festa, que són semblants als de Xàtiva, i d'una versió de la lletra amb algunes variacions. Per exemple, enlloc de rodar pel molí hi pugen (segons m'aclarix Antonio als comentaris, segurament perquè es tracta d'algun molí de la zona anomenada el barranc dels molins que es troba en alt). El segon sobre Ibi és una proposta didàctica de María Ángeles García Bernabeu i José Manuel Carmona Concha gràcies a la qual ens assabentem que a Ibi els xiquets mengen saginosa (una coca de sagí, suposem) i pericana. Gràcies de nou a Antonio, sabem que es tracta d'un plat semblant al que ací a La Costera s'anomena esguellada, pericana a la de la Vall d'Albaida (amb seba), espencat al nord del Xúquer i escalivada al Principat. Finalment, val a dir que Antonio també hi va escriure un article sobre el tema el mateix dia que es publica a aquest al seu bloc Deformación profesional. també hi va escriure un article el mateix dia que nosaltres, ací teniu l'enllaç. Per acabar amb les Comarques Centrals, Cucarella també ens informa de la seua existència a La Canal de Navarrés. La presència de Les Catalinetes no acaba ací i també les hi trobem, fora de les Comarques Centrals, a Sueca gràcies a Natàlia de la Falla Verge de Sales, sabem ara que allí tenien un caire més religiós, a jutjar per la lletra. Finalment, també corren les notícies a la xarxa sobre la presència deLes Calinetes al nord del País Valencià, sobretot al Baix Maestrat, amb el mateix caràcter infantívol, però amb elements diferents com el catxirulo (aquí teniu un enllaç interessant al respecte de la pàgina festes.org). Un cas a part és el de Vinarós, on trobem un enfocament prou diferent, pel que fa a la cançó, molt més religiós a vegades, i altres obscé, i amb uns versos i unes estructures en les estrofes que no s'assemblen a les cançons de les altres poblacions. Així i tot, la festa de Vinarós manté elements comuns amb les del Baix Maestrat, com el catxirulo. Més semblant és, en canvi, la versió de la cançó de Les Caterinetes a la que es coneix a les Comarques Centrals i que s'arreplega a un article de María Ángeles Arazo a Las Províncias sobre la festa a Xert, també Baix Maestrat, on encara es conserva el nom propiament català: Les Caterinetes. Això sí, allí a la cançó li diuen lloa (de lloança). A l'article d'Arazo, al igual que l'article de festes.org, es distingieix les xiquetes, que són les caterinetes, dels xiquets, que són anomenats nicolauets, per Sant Nicolau. Aquesta tradició també està present a Ibi on els xiquets són anomenats colauets, diminutiu de nicolauets. En la pàgina de festes.org s'explica que, fins i tot, se celebrava la festa en dies diferents, les xiquetes el 25 de novembre, Santa Caterina i els xiquets el 6 de desembre, Sant Nicolau o Sant Claus (contracció de l'anterior). A Xàtiva o es va perdre aquesta tradició o no va existir.

Més enllà, a la resta dels Països Catalans, també hi podem trobar presència de la feta a Porreres (Mallorca), segons informa festes.org, on els alumnes fan de mestres eixe dia i els mestres d'alumnes, i també, segons Cucarella, a La Noguera, on actualment estaria extingida des de principis del segle XX:

Dos enfocaments diferents de la festa de Les Caterinetes

A hores d'ara, i a falta de més informació, crec que es podria dir que la festa de Les Caterinetes no es troba sols localitzada a Xàtiva i que, gràcies a la xarxa, en tenim ja documentats dos enfocaments diferents al País Valencià. Per una banda estarien Xàtiva i les Comarques Centrals (l'antiga Governació de Xàtiva) i per altra el Baix Maestrat.
En el primer nucli tindríem a Xàtiva, Canals, La Llosa de Ranes i L'Alcúdia de Crespins al centre amb característiques quasi idèntiques en costums i música; Ibi i Castalla en la frontera sud, d'on tenim notícies d'Ibi i podem suposar que el cas de Castalla serà semblant per proximitat; i finalment, el cas de Sueca, que tot i no pertànyer a les Comarques Centrals, es troba tot just a la vora de la seua frontera nord, el riu Xúquer i, per tant, la hi podem incloure per proximitat. En aquest grup, els costum són semblants i les lletres que coneguem són paregudes o tenen una estructura similar que fa pensar que la música també s'hi semblarà. Una altra característica d'aquesta zona, és que el caràcter religiós cristià de la festivitat no és tan acusat, ja que si bé està present en una estrofa de Canals i L'Alcúdia i en la lletra de Sueca, no ho està ni a Xàtiva, ni a La Llosa, ni a Ibi.
En el segon nucli, molt més homogeni, tindríem les poblacions del nord de Castelló, especialment del Baix Maestrat, que pel que fa als costums, es caracteritzen, sobretot, per incorporar altres elements com el catxirulo i major nombre elements religiosos, com vegem a l'exemple de Xert on els xiquets passegen la imatge Sant Nicolau i les xiquetes la imatge de Santa Caterina. Pel que fa a la música, aquest grup incorporaria lletres semblants, però també altres completament diferents, com les de Vinarós, que per la seua estructura, també semblen ser diferents en la música. Finalment, altra característica a destacar, és que l'excursió al camp no sol ser tan habitual com a l'altre grup.

Evidentment, l'única forma d'eixir de dubtes respecte de la música i les tradicions que les acompanyen seria ampliar el nostre coneixemen i conéixer gravacions d'aquestos i altres pobles , que segur existiran, però que desconeguem actualment, per la qual cosa anime als lectors i als cibernautes de la catosfera, a que pugen a la xarxa les versions d'on viuen.

Els valors educatius de Les Caterinetes

M'és impossible ara entrar a analitzar els diferents enfocaments de la festa escolar de Le Caterinetes al nord de Castelló i més encara al conjunt dels Països Catalans. Entre d'altres coses, perquè em falta informació i perquè seria un treballa excessiu, però si voldria subratllar alguns aspectes a Xàtiva i, per extensió, a les Comarques Centrals del País Valencià. Hi ha uns valors estètics i morals que es transmetien mitjançant la cançó i el ball com ordre, harmonia, exercici, sociabilitat. Hi ha, però, un altres valors que vull destacar. Un dels trets distintius que he esmentat és el paper de l'excursió al camp. A les Comarques Centrals, sembla que aquesta té una major importància com es testimonia en el cas d'Ibi i el de Sueca. A Xàtiva sense cap mena de dubte. La importància que tenien tals excursions era posar en contacte amb la natura els xiquets i xiquetes. Traure'ls de les aules o de les ciutats o pobles i educar-los també enmig de la natura i amb la natura. Els valors que hi descobrien eren també estètics i morals, com per exemple: la bellesa, el goig per la contemplació del paisatge. Malauradament, aquest valor s'ha perdut. Com apuntava l'any passat Peguie a El Penjoll, els xiquets ja no fan aquest tipus d'excursions. Ara fan viatges organitzats al Bioparc de València. Una altre exemple el tingueu a l'excursió del Col·legi Martínez Bellver de Xàtiva a Camelot, una espècie de sala de joc infantil plena de joguets gegants de plàstic. Un paisatge artificial que al vídeo s'ambienta, no amb la cançó de Les Caterinetes, sinó amb cançons d'indis americans amb acompanyaments artificials generats per ordinador.

Reinventar Les Caterinetes: un problema ecològic

La decadència de Les Caterinetes és un problema també ecològic i no sols folclòric o cultural. Les Caterinetes decauen o es degraden, entre d'altres coses, perquè ja no n'hi ha tants llocs per fer excursions, i perquè, els que hi ha, no són segurs. Els xiquets eixen d'excursió en trenet o en cotxe. Això ens retrotrau al problema de la sobreurbanització de la superfície valenciana i planetària i a la sobrevaloració de la velocitat, que està lligada a l'equació temps=diners, i que és, per tant, un problema capitalista. La lentitud, anar caminant als llocs ja no es contempla. Molts pares acosten els fills a escola amb cotxe. També ens porta al rebuig de l'home occidental per la natura com a lloc inhòspit i poc segur que ja no és atractiu visitar. Els mestres, la figura dels quals també s'ha degradat, no poden arriscar-se a que un xiquet es caiga i un pare el denuncie. En canvi, el consum implica seguretat, perquè allò consumit està exhaurit, vençut, dominat: és natura domesticada, sotmesa, subsumida. Consumim, per tant, mitjançant els autobusos (gasolina) i les ludoteques (el lloguer que fa rendible el petroli dels joguets) i el que calga.
Però, no ens enganyem, per altra banda, Les Caterinetes també s'enfonsen perquè, com a tradició, no pot romandre com un fòssil aillat. Els havem convertit en peixos fora de l'aigua i els demanem que sobrevisquen. La meua proposta és vore la coimplicació. Donem-li vida a Les Caterinetes i farem ecologia. Fem ecologia, i Les Caterinetes cobraran nova vida.

Capitalism is dead (rigueu-se, per favor)

S’ha acabat. Ja no podem continuar considerant l'acumulació de grans fortunes com un fet normal. La Declaració Universal dels Drets Humans (1948) resulta ambigua al respecte. Empara a l'article 17 el dret a la propietat, però quina propietat? No són el mateix les propietats personals que les grans acumulacions de propietats que sobrepassen àmpliament les possibilitats d’un sol ésser humà. El gran propietari ha estat venerat i idolatrat. Més encara en la nostra societat consumista. Tothom voldria ser com ell. Molts que es dien socialistes l’han imitat. Se’l considera intel·ligent. Els defensors del lliure mercat el veuen com el gestor eficient. Es diu, a més, que genera llocs de treball i progrés. És el vell ideal d’Adam Smith: amb el lliure mercat advindrà la riquesa de les nacions. Però els fets han demostrat àmpliament que allò que aplega és la devastació del planeta. Avui es parla amb preocupació de la crisi econòmica, però la gran crisi, és l’ecològica. Les grans esglésies i les seues jerarquies, amb les seues promeses ultramundanes, es fan còmplices dels acumuladors (què importa el que passe ací si ens espera un paradís). Aquesta dèria acumuladora és ja inacceptable. Els recursos planetaris són finits i l’espècie humana ha de posar fi a la seua voracitat. L’ínfim paradís que es disfruta al primer món, és una xarxa de clavegueram a la resta de països. Amb la nostra complicitat, prompte eixa serà l’única herència que deixarem als nostres fills: un planeta consumit. En aquestes circumstàncies, l’acumulador de capital ha de ser vist com el que és: un desviat social. Algú que no respecta les normes mínimes de convivència. Les seues accions han de ser contemplades com atemptats contra els drets humans. Les conseqüències dels seus actes han entendre’s com terrorisme per control remot. No sols ha de ser delinqüent, sinó criminal. És important que tothom veja a les clares els motius dels seus actes: és un pobre home (perquè normalment és home!) víctima de la seua ambició irrefrenable. També, per tant, haurà de ser vist com com un malalt. D’acord amb això, se li donarà la teràpia apropiada per reintegrar-lo en la societat. Depén de nosaltres fer-li entendre que les seues necessitats de comprar, amprar, posseir, destacar, competir i oprimir, són absolutament vergonyoses i fruit del malestar que sent dins de si a causa de la pobresa vital que l’assola. I a més hem de mostrar-li el camí sense ofendre’l, sense provocar la seua reacció, sense declarar-li la guerra, ja que aquesta és el seu entorn preferit on amb més facilitat invertix els papers i es presenta com el que no és: un ser poderós i superior. Però això no és cert, el capitalista és el pobre per excel·lència; ja ho diu el poble: "no és més pobre qui més té, sinó qui menys necessita". Mai hem de caure en aquest parany i, ben al contrari, hem de deixar que siga ell qui vinga a nosaltres i diga: “M’he equivocat, el capitalisme és roí. M’he portat mal amb la Terra i els seus habitants. Els he utilitzat per satisfer els meus afanys egòlatres i banals de manera capriciosa i innecessària. Ha estat un acte vergonyós que mai hauria d’haver passat i del qual em penedisc. Us demane disculpes.” Si no comprenem açò, les clavegueres continuarant creixent arreu del nostre món.

El Capitalisme és mort, què feu encara adorant-lo?