El Setabiense

A finals del segle XVIII i principis del XIX hi va haver un escriptor que feia servir sovint el pseudònim de “El Setabiense” per signar els seus escrits. Quasi tothom coincidix en que aquest escriptor era Nicolás Pérez, del qual uns dien que era doctor (no sabem en què) i altres teòleg. Entre aquestos es troba Vicent Boix, que és justament la font a través de la qual vaig saber del Setabiense. El poeta xativí i cronista oficial de València el cita, en la seua obra Xàtiva del 1857, en una llista de prohoms de Setabis (el nom de Xàtiva, en llatí). Boix desconeix la seua data de naixement, però si en dona la de defunció: 1828. Si bé el tracta de passada i fa la impressió que amb cert desdeny (“individuo miembro de la academia latina matritense” diu), coneix ben bé la seua obra i en dóna una llista dels seus escrits que possiblement siga la més exhaustiva que hi havia sobre el Setabiense fins ara. La llista és tan exhaustiva que en ella s’hi troben textos que avuí segurament ningú sap que són de Pérez. I no sols això, sinó que fins i tot, pot ser ja ni existixen. Ningú sap ja qui és Nicolás Pérez. Després de perdre una quantitat considerable d’hores fent recerques en la xarxa, em va quedar clar que l’obra d’aquest home, fora o no de Xàtiva, estava a punt de ser engolida en les tenebres del no res. Cap dels seus llibres s’havia reeditat des de feia més de 100 anys, i altres dels que menciona Boix de passada, no semblen ja existir. La resta estan desperdigats per les biblioteques de l’estat espanyol. Sols un està en València i no recorde cap biblioteca que en tinguera dos. La majoria, això sí, segons les descripcions que fa el Catàleg del Patrimoni Bibliogràfic Espanyol, estaven atacats per la humitat, l’òxid i els insectes.

Això no obstant, entre els llibres publicats pel Setabiense hi havia, però, títols que em van semblar d’inici suggerents. Per exemple, el Setabiense, havia escrit un llibre titolat El anti-Quixote que la Inquisició pareixia haver segrestat. Altres llibres igualment peculiars eren Elogio de los ampurdaneses y diálogos de Mina (que entenc que són dos llibres diferents que la imprenta de Xàtiva Blai Bellver, on editava Boix, va unir erròniament) i Descripción de dos batallas del Bruch (1809) que gràcies a internet vaig saber que en realitat es dia Batallas que los catalanes han ganado a los franceses: batalla segunda del Bruc y Casa-Masana en 14 de junio de 1808. La meua exagerada ignorància em va fer pensar que potser es tractava d’un escriptor pro català i crític amb els mites de pro castellans, que la història posterior havia soterrat en l’oblit. Aquesta destarifada conclusió es va vore reforçada per la meua errònia interpretació d’un altre llibre del setabiense titolat segons Boix: El censor de la Historia de España, ó censura fundada de la historia crítica de España del abate Masdeu, y de las flores, Morales, Garivay, Ocampo, Mariana y otros escritores, ya nacionales, ya estrangeros, que jo, sense motiu, vaig pensar que era una crítica de la història d’Espanya. Però res més lluny de la realitat. Va ser prou fer unes quantes avariguacions internàutiques per trobar algunes dades més decebedores.
El llibre més antic que es coneix de Pérez és El filósofo arrepentido y el sabio penitente que cita Boix el 1857 i que diu que va ser publicat el 1789. Però és increible com tan sols un segle i mig devora les coses. Avui, 2007, no he pogut confirmar l’existència d’aquest llibre en l’Estat Espanyol. Ans al contrari, he trobat qui li atribuia el llibre a un tal Laureano Montes que va viure posteriorment. El més curiós de tot, és que si es conserva en la Biblioteca Valenciana, un llibre catalogat com a sàtira i titolat Mazas puestas con el nombre de glosas a la obra intitulada el Filósofo Arrepentido y el Sabio Penitente del Dr. D. Nicolás Pérez Martínez por Alonso Pérez Machuca, València, 1790 i que segons es diu seria en realitat de Joaquim Fusell i Gil. Gràcies a aquest llibre que fa burlesca del Setabiense podem deduir que aquest es dia Martínez de segon cognom. El fet que en les biblioteques es conserve la sàtira i no el llibre satiritzat pot tindre a vore amb els pressumptes problemes que amb la Inquisició va tindre Nicolás Pérez. En qualsevol cas, no molt després d’això, el 1798, Pérez va escriure el Catechismus romanus ad Parrochos ex decreto sacrosancti Concilii Tridenti, novisssimis perpolitus curis á Nicolao Perez Setabitano, llibre que cita també Boix i que també avui pareix haver desaparegut. La seua possible existència i el coneixement del llatí que pareix demostrar recolzaria les notícies que dóna Boix que es tractava d’un rector i que pertanyia a l’Acadèmia (Greco)Latina Matritense, acadèmia que va existir entre el 1755 i el 1849 i que segons segons diuen Pilar Hualde Pascual i Francisco García Jurado en el número 17 de 2004 de la revista filològica Minerva, va ser molt important. De fet, Boix indica que l’imprenta que el publica és “Matriti”. El següent llibre que, seguint de nou al cronista valencià, sabem que va publicar Pérez és el ja mencionat El censor de la Historia de España que va ser imprés aquesta vegada a Madrid el 1802. Una lectura atenta del seu títol, m’haguera estalviat perdre el temps amb indagacions possiblement vanes. En realitat, el llibre, pareix ser, a partir del títol, una defensa, un elogi, de la censura que havia patit un altre: la Historia crítica de España y de la cultura española de Joan Francesc Masdeu, escriptor nascut a Nàpols que va viure a València. Masdeu era un jesuita que va dedicar més de 15 anys de la seua vida a publicar aquesta història escrita en castellà i italià i que, tot i això (veges tu el que son les coses), sols arribà, fins al segle XI, és a dir, fins a l´època en que qualsevol de nosaltres, i fins i tot molts “espanyols” estarien d’acord en que no ha començat Espanya (per allò dels reis catòlics vull dir). El cas és que quan Masdeu, fent honor al seu nom, anava pel volum IX, X o l’XI o ves-te’n tu a saber, d’aquesta magna obra sobre tan delicat tema, li va caure al damunt la Santa Inquisició, amb tan mala sort, que, per si això no fora prou, li va caure també, uns anys després, el Setabiense! (perquè amb aquest afegitó al seu nom és com va signar el llibre Pérez). Masdeu es va vore obligat a contestar a la Santa en un escrit de 1793, titolat més o menys, Respuesta del autor de la Historia crítica de España…Francisco de Masdeu, á su erudito censo el…P.Traggia de las Escuelas Pías. Però mentre, sense descoratjar-se va continuar avant, com formigueta, fins arribar al voltant del 1800 al volum XX dedicat als musulmans. No sabem si aleshores la Santa li va impedir de totes totes seguir avant (vos podeu imaginar la gràcia li faria a Masdeu? Si l’arriben a avisar abans, igual ni comença!). Per tant, va ser amb terreny mullat i senda aplanada que va aparéixer Pérez per posar-li la puntilla a Masdeu:“censura fundada”-diu aquest Encobert de les lletres. I com que el meritori jesuita s’ho mereixia després d’aquest esforç infructuós en benifici de la consciència hispànica, el Setabiense va pensar que amb un volum per fundar la censura igual no hi havia prou i va avisar en el subtítol que el llibre que presentaba era el volum I. Però que se sapiga, no va publicar cap més. Aquesta tàctica (per dir-li d’alguna manera) la va utilitzar a partir d’aquí sistemàticament. El nostre Setabiense publicava primeres parts i no n’acabava cap. Però tornant al tema que ens ocupa: què seria el que va trobar fundat Pérez en la censura de Masdeu? Seria que Pérez es va enervar perquè Masdeu considerava que els romans i els musulmans eren españols quan aquestos ni en somnis, mai van entreveure tal entitat metafísica anomenada Espanya , perdó, volia dir “España”? O potser per tot el contrari. En qualsevol cas, el que estava clar és que el Setabiense era un “follonero” consumat i no content amb endinyar-li al pobre i pacienciós Masdeu, va decidir que també havia d’emprenyar un símbol espanyol (o potser no tant): El Quixot!. I va ser així que Pérez va publicar tres anys després, el 1805, a Madrid de nou, l’únic llibre pel qual, possiblement ha passat (no sabem si honrosament) a la història: '''El Anti-Quixote'''. I de nou, ves tu per on, va tornar a fer servir el pseudònim ''El setabiense'' per signar el llibre. Davant d’això, un no pot evitar preguntar-se: Però…sera precís fer servir el gentilici per reclamar l’autoria d’aquesta cosa? No podia haver-ho signat amb el seu nom sense involucrar-nos als demés? Què culpa teniem els demés que ell també fora de Xàtiva, si ho era?…o no ho era? El cas és que, segons ens diu Joaquín Álvarez Barrientos en el seu article Algunas ideas sobre teoría de la novela en el siglo XVIII en Inglaterra y España (Anales de Literatura Española, Nº 2,1983) en aquesta obra Pérez criticava la famosa novel·la de Cervantes i dia entre d'altres coses que en la novel·la hi havia errades cronològiques i geogràfiques, que era defectuosa d'estil i que s'havien introduit en ella històries falses, desproporcionades i personatges ridículs. Tal agosarada postura davant d’un llibre que ja era una mena de fetitxe literari hispànic sembla que va suscitar tot tipus de burles en l’època que han perdurat fins l’actualitat. Per descomptat, Pérez va advertir en el títol (igual que en El censor de la historia) que es tractava del primer volum, però, és clar, no es van molestar en aguardar a que escriguera el segon (i el que tampoc està mal: possiblement Pérez tampoc es va molestar en fer-ho!). Així se sap que un autor anònim va publicar la següent resposta: Examen critico del tomo primero de el anti-Quixote publicado por Nicolas Perez ... / por el tutor, curador y defensor de los Manes de Miguel de Cervantes Saavedra, contra todos los follones y malandrines, griegos, tirios y romanos, cimbrios, lombardos y godos, lemosines y castellanos, celtíberos y vascongados, que han osado y osaren, mancillar su honor literario., Imprenta de Sancha, Madrid, 1806. Com haveu pogut comprovar, a Pérez ja l’havien “calat” i tenia igual que els vinguera amb allò del Setabiense o el “volumen primero”, que els defensors de la pàtria i la tradició, ja sabien que era o “follonero” o “malandrín”, o “lemosín” o “castellano”, o “celtibero” o “vascongado”, vaja, en dos paraules (o tres): el tenien fitxat. No obstant aquesta defensa contra llemosins i demés (ja sabeu que per aquella època, a la llengua dels catalans i valencians se li dia llemosí) no obstant, dic, la defensa contra llemosins, aquest llibre s’atribuix, vés tu per on, a un valencià, Joan Antoni Pellicer i Safocada. Però aquest text, no és res comparat amb el que li va dedicar l’il·lustrat Juan Nicasio Gallego, que posteriorment seria diputat liberal a les Corts de Cadis. Nicasio (això és el degué pensar Pérez) li diu tot tipus de delicadeses al Setabiense en A l'autor del Anti-Quixote. Crec que val la pena que ho llegiu, perquè no té desperdici:

La voz sonora de un rocín gallego
que al Setabiense aclama noche y día
llegando al reino de la muerte fría
del buen Quijote perturbó el sosiego.

¡Hi de pu...!, dijo el paladín manchego,

¿ese follón amengua mi valía?
¡Sús! ¡Alto! ¡A castigar su demasía!
Ensilla, Sancho, a Rocinante luego.

Señor, ¿a Rocinante? Si se enfada
mi rucio solo acallará sus voces,
dejándole tendido en la estacada.

Harto se echa de ver que no conoces,
Sancho amigo, su fuerza denodada:
capaz es de matarte el rucio a coces.

Supose que s’haureu adonat que a banda de dir-li qui era sa mare li diu “ase” (i més que ase) en la darrera estrofa. En qualsevol cas, Pérez podia estar content, ja que si bé el pobre Masdeu (que prou tenia en anar escrivint volums de la història d’Espanya) no havia pogut ocupar-se de contestar-li, aquesta vegada si estava rebent l’atenció que es mereixia un guitza com ell. Clar, que aquesta vegada, el tir li va eixir per la culata i va provar la mateixa medicina que li havia endosat a Masdeu: La polèmica va arribar fins a la Santa Inquisició i aquesta li va segrestar el llibre. O això és el que pareix que es deriva de l’article de Barrientos i també d’un altre poema que li va escriure Juan Nicasio Gallego (déu, quina estima li tenia!). Llegiu si no, ''A la muerte del Anti-Quijote'' un altre poema de Nicasio aquesta vegada adobat amb una sutilesa mètrica que se n’eix:

En un sucio rincón doliente ya
el bien acuchillado Anti-Quijó
aborto del ingenio más idió
de cuantos a Madrid han apestá.

Gime el mísero padre su desgrá
y llora, y grita, y dice que es famó,
pero no es de extrañar que cielo hermó
a su negro polluelo llame el grá.

No llores, Setabiense, por el hí,
pues salvarás la vida por fortú
en ungüentos y drogas de botí,

que si alcanzara el tiempo del buen cú
que hizo en la Mancha el célebre escrutí
no se librara el tiste de hacer hú.

Bé, deixant a banda i sense comentaris la fortuna literària de Nicasio (això degué pensar Pérez), val a dir, que en aquesta època era freqüent que aquesta institució religiosa de la Santa Inquisició investigara i prohibirà llibres que anaven contra costums establertes. Caldria, sens dubte llegir el llibre de Pérez (què dimonis diria aquest sant home per a que es posaren així?), però que jo sapiga, sols hi ha dos exemplars disponibles públicament a tot l’estat, i, mira tu per on, estan els dos en dos centres religiosos situats en Zamora i el Santuari de Loyola, als quals, la veritat, no tinc ganes d’acudir, de manera que no podem més que formular simples hipòtesis a l’espera que algun erudit voluntariós tinga ganes d’acudir ens traga de dubtes.
El que si que sembla clar, pel que diu Nicasio, és que Pérez, lluny de traure la conclusió de que “a qui es burla el dimoni li furga”, estava la mar de content i, fins i tot pensava que la intervenció de la Santa Inquisició li havia reputat fama. Fora per confirmar que, efectivament, era xativí, i resistiria fins les darreres conseqüències o fora que els “follons” el posaven, el Setabiense, protegit pel seu pseudònim encobridor, això sí, va dedicar els següents escrits a un d’aquestos temes que qualsevol amb dos dits de front que no vulga crear-se problemes, no toca mai: els catalans!.Ah, i no per dir que eren el pitjor d’Espanya que hi havia, cosa lògica, i que li haguera reputat un respecte immediat. No, en absolut, més aviat per fer un elogi dels ampurdanesos, qualificar de “generosos” als manresans (a qui se li pot ocorrer dir “generós” a un català? No mane déu, per favor!) i damunt descriure les batalles que havien guanyat als francesos els catalans. Això és el que va fer en una sèrie de fulletons escrits el 1808 i titolats: Elogio de los ampurdaneses por la heroica acción de haber hecho prisionero el Principe de Saint-Kilberg (Imprés per Felipe Tolosa, Vich, 2), La paz entre la España e Inglaterra: à los generosos manresanos, 1808 (Ignacio Abadal, Impresor del gobierno, Manresa) i el ja citat, Batallas que los catalanes han ganado a los franceses: batalla segunda del Bruc y Casa-Masana en 14 de junio de 1808 (Imprés per Tolosa). El primer i el tercer els cita Boix, no així el segon. El més curiós de tot, és que el primer diu Boix que el va publicar el 1824 i l’unix als “Diálogos de Mina” dels quals res pareixen saber en el Catàleg del Patrimoni Bibliogràfic Espanyol. Més encara, per no saber, no saben ni que el primer llibre, el Elogio de los ampurdaneses, és obra del Setabiense, i el tenen per anònim, tot i que és evident que ho és, no sols perquè ho diu Boix, sinó perquè està imprés per Tolosa al igual que Batalles…i, damunt, el mateix any.
Però…què feia Pérez a Vich imprimint pamflets? Com veieu, l’hem localitzat a València, a Madrid i ara a Vich. Bé, doncs això no és res, ja que el següent lloc on va publicar va ser a…Sevilla! Concretament el 1814, i el que és encara millor, ara tenia la seua pròpia imprenta, anomenada, clar està, Imprenta del Setabiense (ja veus tu, quina culpa tindrem). Ara, però, sembla que allò dels exèrcits li havia agradat i no pensava deixar el tema. El cas, és que sota el pseudònim de nou de Setabiense va publicar un pamflet que ni tan sols coneixia Boix, anomenat: Biografia del Mariscal de Campo de los ejercitos españoles D.Juan Downie/alcayde de los Reales Alcazares de Sevilla/ por el Setabiense. El tal Juan Downie va ser un militar anglés que va organitzar el seu propi regiment per combatre als francesos mitjançant voluntaris extremenys, la qual cosa no queda tan pomposa com “Mariscal de Campo”, però és més honesta i meritòria. En qualsevol cas, que feia el Setabiense en Sevilla? Eren coses de la guerra? O és que, si realment era rector, l’anaven canviant de destí? Cap la possibilitat que sota aquest pseudònim s’hagueren acostumat a publicar diversos autors (total com els de Xàtiva no diuen res)?
En qualsevol cas, després d’aquest estrany gir, no tornem a saber res del Setabiense fins els anys vint d’aquell segle. I és aleshores quan ve la sorpresa majúscula. O no. Per aquella època van tindre lloc les noves corts liberals, el que s’anomena “trienni liberal”. Va ser durant aquest trienni, que es va confirmar de nou el retorn del nom de Xàtiva a la ciutat maulet i la retirada de l’ignominiós nom de San Felipe, i, a més, es va crear la província de Xàtiva. Ferran VIIé, però, gràcies a l’ajut francés dels “100.000 Hijos de San Luis”, com li van dir a l’exércit que va enviar el restaurat rei de França per restaurar Ferran VIIé, va dissoldre les corts liberals i va derogar tota la seua tasca legislativa, inclosa la província de Xàtiva. Tot i això amb el nom de Nicolás Pérez, el Setabiense (xe tu, sense tallar-se un pèl) va publicar el 1825, a Madrid, el llibre: La soberania real del Señor Don Fernando Séptimo vindicada contra los jacobinos revolucionarios de las últimas Cortes de España, o conferencias políticas entre un eclesiástico, un diputado a Cortes extraordinarias de Cádiz y un gefe de realistas. Aquest llibre, però, amb tota seguretat devia ser d’ell, ja que ens avisa, per a variar, que es tracta del primer quadern. Com és sabut, per aquesta època es va discutir en les corts qui devia tindre la sobirania. Els “realistes”, que era com s’anomenava als monàrquics, van dir que, evidentement pertanyia al rei, però els liberals, en la línia de Rousseau i la revolució francesa, defensaven una sobirania popular, que ells idenficaven amb la Nació. La sobirania, per tant, pertanyia a la Nació, encara que l’exercia el govern. Perquè al Setabiense això no li agradava? Serà perquè intuia que eixa Nació era Espanya, perdó, España i abans que això preferia tindre un rei i que li retornaren “lo Regne de Valensia”. Xe tu, seria un gir blaver!? No crec. A més, no va ser l’únic pamflet que va publicar per aquesta època (aquest home sembla que anava a tandades). L’altre que va publicar, era un dels seus “anti”, exactament una resposta polemitzant amb una altre article que, segons es diu, l’expresident liberal, Agustín Argüelles havia publicat des de Filadelfia (a Argüelles se’l suposava en l’exili d’Anglaterra, però Filadelfia era la terra on primer s’havien aplicat les idees il·lustrades en independitzar-se les colònies del Regne Unit i anomenar-se després Estats Units). El text del Setabiense s’anomenava Catilinaria que injustamente contra los reyes, papas, obispos y frailes...se imprimió en Filadelfia…en julio de 1824 por Agustín Argüelles…/refutada por Nicolás Pérez el Setabiense, Madrid, 1825 (Imprés per Francisco Dávila). Ja veus tu què coses, a l’home que havia dirigit les Corts que havien fet capital de província a Xàtiva restaurant-li el seu antic pes específic, anava el Setabiense…i el refutava! .

Aquest fet, va ser la troballa definitiva que em va fer dubtar que El Setabiense es diguera setabiense per ser de Saetabis. Igual es dia així perquè menjava molts bolets o ves-te’n tu a saber. De fet, mai més l’he trobat en cap llista de prohoms xativins. I sobretot no l’he trobada en la més autoritzada (tot i que d’ella feia sorna Joan Fuster) de Ventura Pasqual: …. El que està clar, és que el Setabiense devia ser un autor més polèmic que productiu, més regit per la reacció i la crítica, que per l’afirmació. Un autor que, al igual que la seua obra, plena d’erudició, però mancada d’originalitat, ha restat perdut en el temps, encobert pel pseudonimat que ell mateix apadrinà. Com una broma incansable que es perllongara en els anys hi hagué altres Nicolás Pérez. Un d’ells escrigué posteriorment, a les acaballes del segle XIX. Algun autor fins i tot el confundix amb el Setabiense, i el fa viure, així, més de 100 anys. Qui sap, potser va fer un pacte fàustic: que s’obliden les meues obres a canvi de la meua vida eterna. Així que ja sabeu, hui, en algun lloc de les recòndites biblioteques de l’Estat Espanyol, les arnes i els fongs i altra fauna paperera continuen el seu procés lent però constant d’ingesta dels llibres del Setabiense, però, potser, en algún lloc, ell viu, per fi, una vida feliç al marge de les lletres i les polèmiques.

Xàtiva, 2007