Un premi que no he guanyat

L'any 2008, amb l'objecte d'animar la literatura en català, però sobretot, de divertir, El Penjoll, art de Paraula, va iniciar una desficaciada campanya de premis. Entre d'altres, els Premis de microrelats, dels quals ja vaig penjar uns exemples ací. També uns singulars Premis de Biografies Fictícies, dels quals parlaré hui. Aquestos "premis" no van tindre una trajectòria afortunada des del seu inici. En la seua primera edició, hi va haver escassa participació i una polèmica, arran de la qual dues biografies es van retirar (tot i que després es tornaren a penjar). Això va provocar que el premi quedara dessert. La segona edició, celebrada enguany va tindré una mica més de participació, però també va quedar sense guanyador de la forma que ara explicaré. A aquesta edició vaig decidir presentar un relat sobre Jordi de Montmajor. Una narració epistolar que reinventava la vida de Jorge de Montemayor. Però mentre que el meu relat va ser triat guanyador, jo no vaig ser reconegut com autor. Potser el motiu va ser la confusió que va generar la forma epistolar de relat. Tampoc va ajudar que un dels autors ficticis de la carta, un tal Parry N'Dongo resultara ser un personatge real com ho demostra que va participar en un concurs literari de La lluna en un cove (mireu l'enllaç). O que jo mateix seguira la broma fent vore que la carta me l'havia enviada algú real (vegeu els comentaris a l'enllaç). Fora com fora, el més xocant de tot encara estava per arribar. Uns dies després de lliurat el premi, a la bústia del Penjoll es va rebre un correu ben singular. Algú de l'Institut Nova Història de Jordi Bilbeny els havia escrit preguntant pels documents en que es basava l'article per defensar l'existència de Jordi de Montmajor. Des del Penjoll desviaren als de l'Institut de Nova Història a la meua bústia, i jo, prou sorprés em vaig afanyar a aclarir-los que sols era una ficció juganesca, amb especulacions vàcües meues. I és aquí on arribà la sorpresa més gran, doncs després de felicitar-me pel relat, em van dir que era una llàstima, doncs la meua ficció no se n'anava molt de la realitat! En definitiva, que damunt que no he sigut reconegut com a autor, no seria d'estranyar que el meu relat siga desposeït del títol de guanyador, doncs: on s'ha vist un concurs de biografies fictícies que premie una biografia real!?

És per això que, abans que m'acusen de plagi, faig públic aquestos particulars, i, mentrestant, ací vos deixe amb el relat (ja no sé si real o no) de Jordi de Montmajor, per si voleu llegir-lo o rellegir-lo.


Jordi de Montmajor, escriptor xativí

Un tal Parry N'Dongo m'ha enviat aquesta carta per que la difonga al Penjoll. Hi manquen alguns fragments i sospite que algun nom és fals, però crec que paga la pena. Els enllaços són de N'Dongo, crec:
Estimat X:
La meua salut és delicada i, per si em passara alguna cosa, he de revelar-te una troballa que he fet.
(...)
L'estiu de 1976 vaig dinar a Xàtiva en companyia de Joan Fuster i Jordi Ventura. La conversa amable havia derivat cap a la literatura de la decadència. Ens penedíem de la manca d'escriptors quan algú preguntà: Com que és que sent Xàtiva la segona ciutat del Regne no es coneix aleshores gairebé cap escriptor destacat anterior a Joaquim i Jaume Villanueva? La conversa adquirí llavors intensitat. Ventura, que no era valencià, intervingué per advertir-nos que menysteníem el poder de la Inquisició.
Trenta anys després, el desembre de 2006, estava a ma casa del Raval quan uns amics vingueren a buscar-me per vore una conferència que un tal Jordi Bilbeny feia a Ontinyent. De sobte la discussió d'aquell estiu em retorna a la memòria. Segons Bilbeny, Cervantes es dia en realitat Miquel Sirvent i era de Xixona, vila que pertanyia a l'antiga Governació de Xàtiva. El Quixot el va escriure, vertaderament, en català, però la Inquisició forçà la traducció al castellà i amagà l'original. Això explicaria que Sirvent coneguerà també el Tirant lo Blanc, llibre que se salva de la foguera al capítol 6 del Quixot. (...)
Porte ja mesos investigant sobre el tema. No m'és possible revelar-te ara els documents en que em base, ja que podrien ser destruïts (...) Si Sirvent era de Xixona i va llegir Joanot Martorell, escriptor vinculat a Gandia, ben probable era que alguns dels altres llibres que s'hi salvaren de la foguera foren també xativins. Va ser així com vaig arribar a Jordi de Montmajor.
Jordi de Montmajor va nàixer a Xàtiva el 1520 poc abans de l’esclat de la revolta agermanada. Pertanyia a una família de jueus conversos provinents de Montmajor, Berguedà, que vivien vora Sant Jordi a l'antiga juderia xativí. Son pare hagué de fugir després del fracàs de la revolta i visqueren amagats al Comtat per després s'instal·lar-se a Ontinyent. Tot pareix indicar que prompte el jove Jordi de Montmajor començà a destacar com a poeta i músic. Sembla que feu diferents composicions que s'han perdut. Però la seua obra més destacada fou Els set llibres de Diana, reinvenció de poesia clàssica, publicada a València el 1558 sota el mecenatge de Joan Castellà de Vilanova, senyor de Bicorb i Quesa, amic de la familia Montmajor, i que tenia casal a Xàtiva. Per això, que Sirvent salvara de la foguera el llibre de Montmajor, no sigué casualitat. La primera edició de la Diana fou segrestada per la Inquisició i no es conserva, i Montmajor detingut sota sospita de judaisme. Se salvà, però, gràcies al seu amic Joan Castellà que intercedí per ell. La Inquisició acceptà alliberar-lo a canvi que fera una versió castellana del llibre i una altra dels poemes de l'escriptor de Gandia, Ausiàs March. Montmajor acceptà, però no contents amb això, els inquisidors alteraren l'obra de Montmajor traslladant l'acció de Xàtiva a Lleó, tot i que es mantingueren les referències a Àngela de Borja i altres dames de la noblesa catalana. Els inquisidors, també modificaren el nom de Montmajor, traduint-lo al castellà amb el nom de Jorge de Montemayor. Per esborrar el seu origen xativí, també anglosaxosinaren el seu nom en algunes edicions com a George de Monte Mayor i li atribuïren un suposat origen portugués en la vila de Montemor o Velho. Curiosament, la viquipèdia portuguesa no té cap article de Montemayor. Sospite també que Joan Castellà de Vilanova li posà el seu nom a una montanya situada prop de Bicorb.
En qualsevol cas, Montmajor, és un dels escriptors xativins més important de tots els temps (...) Si jo no puc, difon tu aquesta informació.
Sempre teu, J. Papallona