Durant anys vaig utilitzar irreflexivament l'onomatopeia "ja, ja, ja" fins que un dia vaig caure en el compte que la jota castellana no existix en català. Després de pensar-ho vaig passar a utilitzar "ha, ha, ha" que em va semblar més coherent. Aquesta opció ha estat presa per molta gent, també de forma espontània, que compartia el mateixos dubtes. Però fa poc em vaig adonar que cap de les dues és correcta. La solució al problema em va vindre en recordar com un dia ma mare em parlava d'algú que s'havia rist i per a fer-ho utilitzava l'onomatopeia "ca, ca, ca" (o, si voleu "ka, ka, ka"). A continuació va afegir: "mira, encanada!". Aquesta paraula no apareix ni al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, ni al Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana (estem davant, segurament, d'un nou cas de principatcentrime lingüístic). Però al igual que passava amb "enxufar", si apareix al Diccionari Català-Valencià-Balear. Ara bé, a diferència d'aquell cas, el DCVB no esmenta cap etimologia. En canvi, si en el cas d'enxufar era discutible que vinguera de l'onomatopeia "xuf", en aquest cas sembla claríssim que ve de "ca, ca, ca", onomatopeia que moltes persones majors utilitzaven. Però la cosa no acaba aquí, ja que "encanar", que és clarament una paraula catalana, apareix al diccionari de la Real Academia Española com una paraula espanyola més. Es tracta, aquesta vegada segur, d'un catalanisme o, simplement, d'una apropiació, perquè cap castellà riu "ca, ca, ca". I de fet, en aquesta ocasió, no apareix cap etimologia basada en una onomatopeia, ja que el "ca, ca, ca" evidenciaria l'origen català del terme. El motiu pel que els catalanoparlants es riuen així és conegut. El fonema equivalent i més pròxim a la jota castellana és la ka catalana. La jota castellana era, de fet, impronunciable per als catalanoparlants que la convertien en "ka". Aquest fenòmen, que quasi ha desaparegut, era encara observable fins fa poc. Així Cucarella contava la cel·lebre anècdota del rector que dia "bakó el Padre, bakó el Hiko i bakó el Espiritu Santo" i la beata que pensava: "quines barbaritats diu este rector! mira que dir-li porc al nostre senyor!". També Pep Botifarra em contava, a propòsit del rodatge d'Illa de Xàtiva, que els llauradors li dien a la Casa Juezas, l'alqueria que eix al documental, Casa Kuesas, perquè no sabien pronunciar la jota. L'onomatopeia de la risa ha de ser, per força, "ca, ca, ca". I ho ha de ser també per coherència amb la paraula, ja existent, "encanar-se" i aquesta hauria de ser reclamada com a catalana i com un catalanisme present al castellà. I, finalment, la seua absència als diccionaris IEC i de l'Enciclopèdia hauria de ser subsanada per no caure en principatcentrisme lingüístic.
La foto l'he pres del bloc Saluted
La foto l'he pres del bloc Saluted
13 comentaris:
només una qüestió, tenia entès que els catalans rèiem i prou no "ens rèiem", o és només cosa del Principat això de no fer servir el reflexiu?
És possible que sí. Ací es diria: "xe, ma que mos vam riure" on "ma" seria la contracció de "mira" i "mos" l'equivalent de "ens" en la parla oral. Els principatins soleu menjar-vos les esses i les erres a final de paraula i també alguns pronoms com "açò" (cosa molt enervant per a nosaltres, com ja es queixava Enric Valor) o altres febles com el "li".
Una pregunta, Clidice,havies sentit l'expressió "encanar-se"? o l'onomatopeia "ca, ca, ca" per a la risa?
encanar-se no ho sé, si de cas després ho pregunte als pares, i l'onomatopeia del riure només en castellà, a part del "hahaha" que faig servir jo, perquè em sembla menys estrany. Ara si, els brasilers fan servir "xaxaxa" i sempre m'ha semblat curiós.
doncs res, amb aquesta arrel només es feia servir "acanar", més enllà del significat del diccionari: "Amidar la llargària (d’una cosa, especialment d’un terreny) amb la cana i, per extensió, amb qualsevol altra mida. Cobrar (a algú) un preu que es considera excessiu en l’adquisició d’alguna cosa o a canvi d’algun servei." s'emprava per amenaçar en pegar a les criatures: "ja veuràs com t'acanaré si t'atrapo".
Sí, sí, això és! és el mateix verb, ja que nosaltres pronuncíem, en realitat, "ancanar". A més, també ho utilitzem quan un xiquet, al plorar, es queda sense aire: "està encanat" o "li va pegar i el va deixar encanat". És paregut a quan algú, al riure, es queda sense aire i d'aquí que s'utilitze per als dos casos, però el sentit originari pense que deu ser el de riure, perquè "ca, ca, ca" es pareix més a això que a plorar.
A la Vall d'Uixó s'utilitza "encanar" quan li falta aire algú de tant que riu Rafel... com tu bé has dit.
La vida va per davant dels gramàtics i acadèmies...
Xe, que curiós...jo sempre he gastat el "hahaha" perque tenía el mateix dubte. El "jajaja" Espagnolo em sonava com al ball "Cha-cha-cha". Però últimament acaberem per no utilitzar ni, "hahaha", "jajaja", "cacaca", "xaxaxa", ni res de res, només que un simple "xD". cacacacacaca
Del "Diccionario de la lengua española", "Encanarse: Pasmarse o quedarse envarado por la fuerza del llanto o de la risa".
Potser cap castellà riu ca, ca, ca, pero tenen el verb "encanarse" en el diccionari. Només ha de buscar on cal. Faça'ns un favor: deixe de jugar al filòleg ocorrent. I comence per deixar de pronominalitzar el verb riure; en això faça-li cas a Clidice. "Acanar" no pot ser el mateix verb que "Encanarse"! "Acanar" ve de "cana" que és una canya de huit pams. I "Encanarse" és un castellanisme. Quin sentit té inventar etimologies falses i creure-se-les o intentar fer-les creure?
I quin sentit té fer crítiques sense escoltar o llegir el que diuen els demés?
No em vaig a molestar en entrar en detalls, però no feia falta que buscares en el diccionari, la definició en castellà la tens a l'enllaç al DRAE de l'entrada.
Faig la crítica des d'un lloc que vosté se l'ha saltat a la torera en els dos últims posts: el sentit comú.
Molt bé Alietes, ja ha quedat constància. Moltes gràcies per l'aportació.
http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0175621
Ah,ja apareix al diccionari de l'Enciclopèdia? doncs millor! moltes gràcies sr/a Anònim!
Publica un comentari a l'entrada