Com rius en català?

Durant anys vaig utilitzar irreflexivament l'onomatopeia "ja, ja, ja" fins que un dia vaig caure en el compte que la jota castellana no existix en català. Després de pensar-ho vaig passar a utilitzar "ha, ha, ha" que em va semblar més coherent. Aquesta opció ha estat presa per molta gent, també de forma espontània, que compartia el mateixos dubtes. Però fa poc em vaig adonar que cap de les dues és correcta. La solució al problema em va vindre en recordar com un dia ma mare em parlava d'algú que s'havia rist i per a fer-ho utilitzava l'onomatopeia "ca, ca, ca" (o, si voleu "ka, ka, ka"). A continuació va afegir: "mira, encanada!". Aquesta paraula no apareix ni al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, ni al Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana (estem davant, segurament, d'un nou cas de principatcentrime lingüístic). Però al igual que passava amb "enxufar", si apareix al Diccionari Català-Valencià-Balear. Ara bé, a diferència d'aquell cas, el DCVB no esmenta cap etimologia. En canvi, si en el cas d'enxufar era discutible que vinguera de l'onomatopeia "xuf", en aquest cas sembla claríssim que ve de "ca, ca, ca", onomatopeia que moltes persones majors utilitzaven. Però la cosa no acaba aquí, ja que "encanar", que és clarament una paraula catalana, apareix al diccionari de la Real Academia Española com una paraula espanyola més. Es tracta, aquesta vegada segur, d'un catalanisme o, simplement, d'una apropiació, perquè cap castellà riu "ca, ca, ca". I de fet, en aquesta ocasió, no apareix cap etimologia basada en una onomatopeia, ja que el "ca, ca, ca" evidenciaria l'origen català del terme. El motiu pel que els catalanoparlants es riuen així és conegut. El fonema equivalent i més pròxim a la jota castellana és la ka catalana. La jota castellana era, de fet, impronunciable per als catalanoparlants que la convertien en "ka". Aquest fenòmen, que quasi ha desaparegut, era encara observable fins fa poc. Així Cucarella contava la cel·lebre anècdota del rector que dia "bakó el Padre, bakó el Hiko i bakó el Espiritu Santo" i la beata que pensava: "quines barbaritats diu este rector! mira que dir-li porc al nostre senyor!". També Pep Botifarra em contava, a propòsit del rodatge d'Illa de Xàtiva, que els llauradors li dien a la Casa Juezas, l'alqueria que eix al documental, Casa Kuesas, perquè no sabien pronunciar la jota. L'onomatopeia de la risa ha de ser, per força, "ca, ca, ca". I ho ha de ser també per coherència amb la paraula, ja existent, "encanar-se" i aquesta hauria de ser reclamada com a catalana i com un catalanisme present al castellà. I, finalment, la seua absència als diccionaris IEC i de l'Enciclopèdia hauria de ser subsanada per no caure en principatcentrisme lingüístic.

La foto l'he pres del bloc Saluted