Molt s'ha parlat de les legions romanes per explicar el poder de Roma, el seu esplendor i la pax romana. Però n'hi havia un requisit sense el qual tal poder no s'haguera donat. Un factor que haguera fet absolutament inútils les legions. Aquest factor no és altre que la xarxa de vies romanes. D'aquí la importància i la solidesa dels ponts i el paper reeixit dels enginyers. Qualsevol estratega ho sap. En una guerra, sense controlar les comunicacions no es controla el territori. El que suposaven les vies romanes era la possibilitat que la legió es desplaçara a qualsevol punt de l'imperi en un temps relativament breu. Un temps desconegut fins època romana. Perquè el poder implica la possibilitat de colpejar l'enemic. I no es pot colpejar allò que no està a l'abast. Per això entre el dominat i el dominant cal que hi haja un territori comú per poder colpejar. Comú, és a dir, com ú. Un espai on dominant i dominat es mesclen constituint un de sol. Si el dominant és, efectivament qui domina, la comunitat (com unitat) implica la subordinació per la violència del segon fins al límit que calga, fins i tot la ingesta, digestió i extermini (com ocurrix amb els depredadors a la natura). Però sense comunicació no es pot sotmetre. D'aquí que tots els camins conduiren a Roma. D'aquí també que els totalitarismes, els imperialismes i els capitalismes del segle XX s'interessaren ràpidament per les tele-comunicacions. Una forma més súbtil i "personalitzada" d'exercir el poder tot arribant fins a casa i els detalls més ínfims de la vida quotidiana. És cert que la comunicació té altres accepcions i que el camí pot ser, sovint, de doble recorregut. Així els vàndals també utilitzaren les vies romanes, com els virus les nostres arteries, per arribar fins a Roma i colpejar-la. I també els roders i els sabotejadors s'han aprofitat de la importància de les víes del poder per boicotejar-les o invertir el joc en benefici propi. Però l'exercici del poder té els seus mecanismes subsidiaris per garantir la unidireccionalitat del colp i la jerarquia comunicativa i social. Nostres poden ser les marrades, les dreceres, les travesses, les sendes esborrades i obscures, els camins de muntanya, on encara resta paisatge, i altres camins de maulets, però les vies, les autèntiques vies, els camins amples, els no-llocs on hom no pot aturar-se a contemplar, són de l'imperi. Un imperi decadent, a més, que no permetrà amb facilitat la constitució d'altre poder. A Diània mateix, posarà peatges (Autopista del Mediterrani), desconnectarà les xarxes (Gandia i Dénia), mantindrà sota mínims d'altres (Xàtiva-Alcoi), ignorarà o invisibilitzarà noves (Castelló-L'Ènova-Manuel) i més al nord, impedirà una bona connexió València-Barcelona i la connexió ferroviària amb Catalunya nord amb un ample de via no europeu. Altrament, per a la inauguració de la seua obstentació de poder, convocarà a tots els símbols i executors a la cerimònia, encapçalats pel Rei-Emperadoret, que viatjaran junts fins a Valèntia (la servil i doblement lleial al poder), per a que totes les telecom-unicacions unificadores puguen ventar frases com: "Ya se puede llegar a Levante en poco más de una hora, quién dijo que Madrid no tenía playa". Al final de l'exercici d'obstentació, als seus peus, no faltaran els lacais locals repetint eixe udol de gos que ja des de feia temps entonaven : Ave, Ave, Ave, Ave, Ave...Castilla, no em digues que ho escoltes? tus siervos te saludan!
Escrit el dia que es va inaugurar l'Ave Madrid-Valèntia
Escrit el dia que es va inaugurar l'Ave Madrid-Valèntia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada