dijous, 20 de gener de 2011

L'Home Corb




E
l cec ja arribat al poble. Tots els xiquets corren darrere d’ell. Alguns per a burlar-se. Altres perquè mai han vist un cec, i molts perquè el cec és guitarrista i acompanyat del seu intrument narra històries d’altres temps.

El cec cerca la plaça més concurrida del poble i monta la seua paradeta. El que canta són romanços de cec. Històries gràcioses, i altres verds, segons qui escolte i el que ell veu (que encara que és cego molt hi veu). Alguns xiquets més majors, que ja el coneixen d’altres anys, li demanen que conte les històries de 1707, històries de la història de la Xàtiva maulet. El cec normalment no li fa cas als xiquets perquè aquestos no donen diners. Però aquestes històries són les que més li agrada contar; no debades li diuen el “Cego Maulet”. Així que comença la seua cantinel·la monotona: “Escolten tots senyores i senyors, la història que vaig a contar a continuació, que no sé si és veritat o mentida, però, jo que sóc un pobre cego, he sentint dir als que tenen vista.”

Diu el cec que fa molts, molts anys, hi havia, al que hui és San Felipe, una antiga ciutat molt prospera anomenada Xàtiva. La ciutat, però, es revoltà contra el rei i feu seua la causa maulet. Molts maulets eren bracers i llauradors de poques terres que, farts de treballar tot el dia per als senyors i el rei, ja no volien ser oprimits i continuar pagant més abusius impostos. Cansats de l’explotació, s’uniren sota el comandament d’un misteriós militar. Un general de l’exercit austríac que havia vingut de l’estranger on havia participat en nombroses campanyes i guanyat moltes guerres. Que vestia elegants vestits militars, però que parlava la llengua del poble i dia ser de la Terra. Un home al que anomenaven Basset.

Amb Basset es feren forts els maulets a Xàtiva i altres ciutats i viles de l’antic Regne. Foren atacats per les tropes del rei el 1706, però dirigits per Basset, que, segons diuen, era un home de facultats prodigioses, feren fora als partidaris del reials. Però el 1707, quan Basset no es trobava a Xàtiva, un exercit més poderós, que venia de guanyar una gran batalla a Almansa, atacà Xàtiva i, després d’un dur setge de vora un mes, entrà en ella matant a tots els maulets que capturà. Era l’exercit del rei Felip Vé, que maleït siga, el qual venia de Castellà i de més enllà dels Pirineus, de França. Entraren els exercits francés i castellà a Xàtiva i mataren a dones i xiquets desarmats, profanaren les esglésies i no contents amb això se’n dugueren presonera a tota la població de la ciutat a Castellà. Per fi, quan ja estaven lluny els xativins, començaren a cremar tota la ciutat per ordre de Felip Vé, que maleït siga. Sí, com ho escolteu, repetia el cec maulet: cremaren tota la ciutat, totes les cases, carrers sancers s’abrasien sota les flames. Durant dies, que dic dies, setmanes o potser mesos, Xàtiva es convertí en una gran torxa de foc que anunciava a tots els valencians el mal augurí que els arribava.

Llavors el Cego Maulet, feia una pausa i tragava saliva i amb veu greu, pausada i cadenciosa confessava per a sorpresa de tothom: “Jo mateix ho vaig poder vorer, ja que aleshores si tenia ulls! Vaig estar a Xàtiva dies després de la crema. Encara fumejaven els carrers i tot era abandonat. Era un lloc al qual no era recomanable anar, doncs, quan una població queda abandonada, prompte acudixen a ella els lladres i gent de mal viure. Només uns pocs xativins havien quedat. Alguns perquè se’ls havia concedit per ser partidaris reials, i altres perquè se n'havien amagat. Però també hi havia una important guarnició de soldats del rei que tots els dies patrullaven els carrers desserts per assegurar-se que no hi havia maulets. Per contra, si veien algun lladre, no els feien res, doncs el seu general, un tal D’Asfeld, un home cruel i malvat, havia donat ordre que tots els habitants de les poblacions veïnes que ho desitjaren acudiren a Xàtiva a endur-se el que volgueren de les cases abandonades: així la ruïna de la ciutat seria total. Però també, entre els lladres i els soldats i els xativins realistes o amagats, prompte aparegué un ser misteriós que atemorí a tothom: L’Home Corb.

Només l’havien vist alguns per la nit i ningú sabia exactament si era un home, un animal o un ser fantàstic, potser un dimoni. Només coincidien els testimonis en que tenia un llarg bec agut que enlluernava en la foscor. Un dia que l’avistaren vagant pels carrers cendrosos de la fantasmagòrica Xàtiva ocurrí un assassinat: trobaren mort a l’únic frare que havia quedat al convent dels Caputxins quasi en el barri del Raval. Llavors, tothom digué que havia estat l’home corb. Les setmanes següents es produïren una sèrie de morts misterioses. Aparegueren dos homes morts als carrers desserts de Xàtiva. Algú digué que eren lladres dels que entraven a les cases i que s'havien barallat per un botí. Però molts pensaren que era l'Home Corb. Altre dos homes aparegueren morts. A un se'l trobaren en una sèquia en mig dels camps abandonats i un darrer penjat en el camí de Castellà. Es dia que eren botiflers d'algun poble proper. "Seran ajustos de comptes"-dia un-"D'això res, és l'Home Corb". Els francesos se’n rien. Especialment se’n ria un dels caps de la guarnició, François Dubois, un dels homes de D’Asfeld. "No ho sabeu? Aprés de guega els febles se suisiden peg gemogdimens" solia dir Dubois als xativins borbònics i a continuació ria. Ell era qui capitanejava les patrulles de vigilància. Aquestes s’acostaven sovint a la Llosa, a Sorió, a Novetlè, al Genovés i altres indrets, vigilant que no hi haguera allí maulets amagats. Algunes partides de miquelets continuaven rondant per la serra i sovint atacaven els convois castellans o francesos. Per això, els francesos tractaven amb gran crueltat als llauradors d’aquestes poblacions, a vegades per obtindre informació, i altres, també, perquè els donaren menjar, vi, i coses de valor, si descobrien que en tenien. El més cruel de tots era Dubois. Per això corria també la veu que el causant de les misterioses morts no era l’Home Corb, sinó el despietat oficial.

Aquest, s’havia encapritxat d’una jove que vivia al barri de la ciutat. La jove era en realitat partidària de la causa maulet, però un oncle seu que era rector, i havia estat respectat pels borbònics, l’havia fet passar per serventa seua i així havia pogut evitat la deportació. La bellesa de la jove era encisadora i l’oficial francés la rondinejava constantment. La jove, de nom Mercé, havia estimat a un jove segador maulet anomenat Miquel. Aquest s’havia unit amb els revoltats, i, en arribar la guerra, havia lluitat defensant la ciutat. Era opinió general que el jove havia mort. Tot el món li ho dia, però ella confiava que havia escapat, que estava viu i que tornaria a buscar-la.


Un dia, a poqueta nit, la jove va eixir a per aigua a una de les fonts que, com a testimonis anònims, continuaven brollant a la semidessertica Xàtiva. No hi havia ningú a eixes hores per allí. La jove havia eixit massa tard. La imprudència la pagà ben cara. Al dia següent les campanes de l'antic minaret començaren a repicar a mort. Com els últims dies, sempre que hi havia hagut un decés, tots els pocs xativins que quedaven a la ciutat acudiren de seguida a la plaça de la Seu. Allí, conforme s’enteraven de la notícia, maleïen l’Home Corb. Però prompte la ràbia i l’ennuig per la mort de la jove Mercé, tan bella i tan innocent, es tornà pànic: “Aquest Home Corb acabarà matant-nos a tots!” –dia un, i de seguida afegia un altre: “És el càstig que estem patint per haver recolzat als borbònics.” En eixe moment sentiren algú que dia amb veu forta i profunda: “Ja n’hi ha prou, no digueu més bestieses!”. Era Antoni, l’oncle de la Mercé, que amb les llàgrimes als ulls continuà: “No vegeu que esteu dient desficacis? És de veres que és un càstig per haver ajudat els francesos, però l’Home Corb no ha sigut. Què no vegeu clarament que ha sigut François, el caporal francés que la rondava a totes hores, tot i que ella el rebutjava sempre? Que no enteneu que només l’han matada per a llevar-li la honra?” Tots callaren davant de les paraules dolorides d’Antoni el rector.

Els dies següents passaren amb el dolor i la tristesa del soterrar. Era agost i el vent polsegós de cendres accentuava l’aixofagor. Però el més dolorós de tot va ser que el francés passà diferents vegades per davant de casa d’Antoni i quan el veia a ell o a algun altre que el coneixia, sempre els dia: “haveu vist el que li ha passat a la Mercé? Si m’haguega fet un poc més de cas, això no li haguega passat" -dia amb mirada cínica, i després afegia: Jo l’haguega protegida de l’Home Cogb! ca, ca, ca!" Així anaven passant els dies amb les burles de Dubois i tothom tenia més clar que havia estat ell.

Un dia, però, el francés tornava d’emborratxar-se en la casa d’uns borbònics que vivien al camí de Novetlè. Es dirigia cap a la casa que ocupaven ell i els seus ordenances al carrer Montcada (un dels pocs on quedaven cases sense cremar) i en el seu trajecte va arribar fins als horts emmurats del raval de Sant Joan on els carrers són estrets i no hi ha cases. Llavors, en l’encreuament de la font de Sant Lluís li va eixir al pas una ombra vinguda del més enllà. El francés reconegué la silueta esmolada d’un bec punxegut i cargolat i una ombra negra al seu voltant. L’embriaguesa se li talla de cop i entengué ràpidament que era l’Home Corb. Agafà la seua espasa per defensar-se. Al seu davant, la lluna es reflexava en el bec de l’Home Corb i enlluernava com si fos un objecte metàl·lic. El francés estava molt sorprés ja que realment creïa que l’Home Corb era una història inventada pels estúpids xativins. Tant sorprés estava, que era incapaç de menejar-se, tot i que l’Home Corb avançava ràpid cap a ell. De sobte, ocurrí una cosa prodigiosa. El bec esmolat de l’home corb se separà d’ell com si es partira en dos pardals. Estava tan esgarrifat que no se n’adonà que el bec de l’Home Corb era la falç d’un segador maulet fins que aquesta xiulava en l’aire cap al seu cap.

Al dia següent se’l trobaren decapitat. Al seu costat hi havia una falç. Hi hagué qui lligà caps (però no el del francés, clar) i digué que possiblement el bec que hom havia vist era en realitat una falç de perfil, que algú portava nigada al costat del cap. En qualsevol cas, les morts cessaren i encara que molta gent pensa que l’Home Corb era Miquel el segador, que feu justícia a la seua estimada Mercé, hi ha també qui manté que l’Home Corb és un ser legendari que encara recorre els carrers i l’horta de Xàtiva disposat a castigar als qui propaguen la injustícia.

Un silenci ha envoltat als xiquets i xiquetes a mesura que el cego maulet avançava en la seua història. Quan el cec pronúncia les darreres paraules amb veu greu i impostada tots han restat petrificats. El cego maulet que no els veu, però se'l imagina, trenca el llarg silenci final amb un: "vos ha agradat? doncs aplaudiu! i qui no tire monedes que no menge perdiu! " Tothom riu i la reunió es desfà a poc a poc. Ja es fa tard i, lentament els xiquetes i xiquets tornen a les seues cases de portes obertes, com estaven les cases abans, en les èpoques que no hi havia guerra. Durant dies, pot ser mesos o tota la vida, perviurà en la seua memòria l'Home Corb. Quan vagen al camp o a l'horta de nit vigilaran. El respectaran i temeran, i se l'imaginaran fent justícia mentre recorre de nit els carrers i les hortes de la vella Xàtiva, la ciutat dels maulets, l'antiga capital perduda de Diània, el país muntanyenc.

Entrades populars