dilluns, 13 de juny de 2011

Per què li agraden les camises a ratlles als polítics del PP?



No us haveu fixat? els encanten! Però no qualsevol camisa a ratlles, clar! i, sobretot, no qualsevol ratlla! Més exactament ratlles verticals. Sóc camises certament espantoses. No se m'acut una camisa més lletja que les camises dels militants del Partit Popular. Tenen, molt mal gust, com no podia ser d'altra manera. Però sabent-ho o, sense saber-ho, han triat la camisa que estèticament més d'adiu amb el seu pensament social i polític. I és que la verticalitat és també sinònim de jerarquia. I la jerarquia requerix un dalt i un baix. Que hi haja damunt i davall. Superioritat i inferioritat. Que hi haja classes i desigualtats que garantisquen la inferioritat d'uns elements i altres.

No obstant, també és cert que sovint utilitzen les camises de colors. Els colors expressen passió, sinceritat, especialment quan són colors vius (Raimon sol portar una camisa d'un roig intens en moltes de les seues actuacions des dels anys 90). Però els colors apagats, indefinits, no saturats, poden expressar també falsedat. Prometen un color que no acaba d'arribar, o es queden a meïtat camí entre un color i altre. Com a indefinits, són també colors poc compromesos.

Un cas especial és el de les camises blanques, també molt estimades pels militants del PP, sobretot quan arriba l'estiu i volen mostrar el seu bronzejat. El blanc, en la nostra cultura expressa puresa. Aquest valor va nàixer associat a la higiene dels homes religiosos que practicaven rituals de neteja, és a dir, de purificació. La brutícia és pròpia dels treballadors, dels obrers, dels mecànics, dels miners. A mes a més, com a presumptes hòmens religiosos, o, per ser més exactes, com bons beats, amb el blanc es troben força còmodes. Però el bronzejat amb la camisa blanca també implica hipocresia: una cosa per dins i altra distinta per fora. Claredat de façana, obscuritat interior. El bronzejat era propi de les classes treballadores. Però amb l'evolució dels costums la palidesa unflada del botifler passà a ser sinònim de malaltia. Els militants del PP volen transmetre, mitjançant el bronzejat, una imatge de salut i força, però darrere d'ella s'amaga una contradicció insalvable: l'aspecte saludable de l'obrer que treballa o del salvatge que viu lliure, junt amb el coll blanc de la camisa de l'home benestant que es manté allunyat de la vida salvatge a l'aire lliure i del brut treball manual. Repantigats amb la cadira, les cames creuades, no poden amagar les vergonyes.





Com a contrast vos enganxe tres fotos de tres guitarristes. Rosendo, cantant i guitarrista de Leño, porta una suèter a ratlles horitzontals. L'horitzontalitat és pròpia del pensament assembleari. L'horitzontalitat implica equilibri i justícia. Dike, la deessa de la justícia porta una bàscula a les seues mans que intenta mantindre en un equilibri horitzontal.





Kurt Cobain, cantant i guitarrista de Nirvana, porta una camissa a quadres. Les camises a quadres estaven de moda als anys 90. Estaven constituïdes per línies horitzontals i verticals creuades, així com per quadres de colors. Les línies entrecreuades poden implicar un conflicte. Les illes de color impliquen força, passió, però també inconstància, canvis d'humor. La veritat (els quadres de colors) es mescla amb les ratlles (quelcom potser amagat). Una persona amb una camisa a quadres no em sembla perillosa, a no ser que siga un llenyador i porte una destral a la mà (és broma!).


El darrer és Jimi Hendrix. Les seus camises de colors estridents mesclats impliquen passió i força desencadenades, energia que s'expandix. La mescla excessiva dels colors ens resulta caòtica, però el caos permet la innovació. El caos no respecta els camins. Les línies rectes i massa estretes recorden també les línies fèrries: camins de ferró amb un trajecte predeterminat. El viatge creatiu del caos no coneix vies i avança per les sendes més insospitades. Mentre que la racionalitat de la línia recta és instrumental i subsumidora, l'explosió de colors és llibertat en expansió. Ja coneguem el principi i el final de la línia recta. El camí, per contra, està per escriure en els colors.



6 comentaris:

Refel ha dit...

Caram, una camisa no és el timó d'un aladre! ja he corregit la falta ortogràfica, vostés disculparan.

Anònim ha dit...

Ni Agatha Ruiz de la Prada!

Anònim ha dit...

Epi: ratlles horitzontals
Blas: ratlles verticals

Anònim ha dit...

És molt interessant el que dius...Però podries fer el mateix amb algú, famós o no, però del que no tingues cap prejudici? (es a dir cap judici previ)

Refel ha dit...

Calla, no m'ho digues!

Eres socialista i t'agraden les camises a ratlles...ai, ai, ai! Però no veus que judici previ i prejudici no són el mateix? perquè si hi ha judici, encara que siga previ, no pot haver prejudici. El prejudici és el que està abans de tot judici. Que tampoc hi ha que confondre amb judici vist per a sentència, ho veus?

Fes-li cas a l'altre anònim que eixe sí que és un mestre. Epi i Blas, què bo!!! això sí que és ser sintètic i parlar clar i ras!

Refel ha dit...

Ah, i disculpa, contestant a la teua pregunta. Sí, es pot fer. Sobre gustos hi ha molt escrit.

Espere que no t'haja molestat el to de broma.

Entrades populars