Per una Assemblea Nacional de Diània II: Per a un empoderament de Diània

Proposta de senyera per a Diània de R.Carril (vectorial de A.Boix)

Vos confesse, per fi, que el desembre de 2014 un petit grup de persones vingudes d'arreu de Diània, es va reunir a Xàtiva per constituir una mena d'Assemblea Nacional de Diània.  Entre els convocats i les convocades (i no tots acudiren) hi havia gent afí a diferents partits, tot i que no venien en representació d'ells, com puga ser PSPV, Compromís, EUPV, ERPV i CUP.  La temptativa, avui, no ha arribat a quallar, però, tot i que és difícil de preveure, és de suposar que la notícia de tal reunió va ultrapassar, per diversos motius, àmpliament els allí reunits. Per tal de debatre, a banda del text de la primera part d'aquesta sèrie de dos entrades, vaig fer arribar als convocats la següent proposta. La senyera que acompanya a l'article és la proposta recentment, com a senyera de Diània, per R.Carril i plasmada vectorialment per A.Boix.



 Per un empoderament de Diània

"Es pot jugar a escacs sense la reina?"  Ludwig Wittgenstein

     Sense perdre de vista la necessitat d'un gran canvi global al món, aquesta proposta pretén la defensa i autoafirmació de Diània, un territori agredit cultural, mediambiental, social i econòmicament, amb la convicció, alhora, que el caràcter policèntric d'aquest territori, ben gestionat, el convertiria en un model social i econòmic més democràtic i respectuós mediambientalment exportable front al model de les grans ciutats metròpoli com València o Madrid (és a dir, la polis front a la metròpoli). Aquesta defensa i autoafirmació, però, no seran possibles si Diània no s'empodera i pot lluitar així, de forma pacífica, per la democràcia, la justícia social, la pròpia cultural i la defensa mediambiental del seu territori. Per aquest motiu, passe a explicar-vos les dues estratègies interconnectades d'empoderament que trobe es podria fer servir.

     En línies generals, al País Valencià, els partits polítics, sindicats, etc (llevat d'honroses excepcions) han perpetuat la divisió provincial imposada pel Regne d'Espanya i ara per ara no donen símptomes de voler canviar la situació. Però a diferència del que passava en els anys 90, en aquestos moments hi ha un procés de revisió del règim del 78 que a tot l'Estat està protagonitzant la societat civil. Aquest procés és encara més necessari en el cas de Diània, ja que manquem d'una demarcació electoral i, per tant, no serviria de res crear un partit polític diànic, ja que els seus resultats electorals quedarien diluïts entre les dues províncies per la Llei d'Hont. Descartada aquesta opció, queda la possibilitat de fer una associació que supere els límits imposats per l'Estat semblant a Òmnium, ACPV o Obra Cultural Balear de perfil més cultural, però que al mateix temps ho combine amb el caràcter polític de l'ANC. En realitat, en gran mesura, això ja està fet a Diània mitjançant diverses iniciatives (col·lectius, associacions, instituts comarcals, etc) però manca de coordinació. Del que es tractaria és canalitzar aquesta inquietud ciutadana ja preexistent en les nombroses entitats, associacions o empreses pro Comarques Centrals, junt amb l'actual procés de revisió del règim del 78 per tornar a posar sobre la taula el problema de Diània mitjançant un moviment ciutadà associatiu que actue coordinadament i que faça el que no han volgut fer els polítics. Aquesta reivindicació tindria una o dos fases, depenent dels resultats i de la voluntat dels associats.

A) Reivindicació provincial o necessària
     En aquesta fase es podrien assumir com a pròpies les reivindicacions històriques heretades, així com les sorgides amb el projecte de les Comarques Centrals o altres sorgides de nou com l'Arc Mediterrani. Tot això es podria combinar amb una reivindicació identitària dels trets distintius de Diània que comportarà un tracte diferencial (per exemple la immersió lingüística en català en educació). Però sobretot, el més destacable consistiria en promoure i demanar al Goven Espanyol, a la Generalitat Valenciana, així com als partits i sindicats valencians, entre d'altres, la creació d'una demarcació electoral diànica. Això portaria implicat la creació d'una província, una diputació, etc. Està clar que molts vorien aquest enfocament com alié a la proposta de les Comarques Centrals i, fins i tot, al País Valencià, i dirien que és erroni apostar per una nova divisió provincial en lloc de per aprofundir en la comarcalització. I aquí justament rau la novetat. La comarcalització no ens servix de res, perquè el País Valencià no és independent i, en conseqüència, sempre se li imposa la província i la circumscripció. Altra cosa seria que s'eliminaren les diputacions per corruptes i innecessàries a tot l'estat, però com de moment aquest no sembla ser el cas, mentre formem part d'Espanya haurem de fer-ho en igualtat de condicions i, per tant, necessitarem una província, ja que aquesta és l'única manera de tindre representants polítics, de tindre diputacions (que altres províncies no necessitaran, però nosaltres sí), de tindre denominacions d'origen, marques turístiques com “Costa Blanca”, etc, etc, etc, i, en definitiva, de ser visibles als mapes estatals i internacionals i, al mateix temps, tindre poder per gestionar de forma més justa, ecològica i democràtica els nostres propis recursos.

     Aquesta fase hauria de ser horitzontal, transversal i independent de la majoria dels projectes i per això l'anomene necessària. És a dir, hauria de ser compartida (deixeu-me simplificar) per dretes, esquerres, partidaris d'Espanya, federalistes o independentistes del País Valencià o dels Països Catalans, etc. Ja que, amb independència de si Diània resta a Espanya o passa a formar part d'un País Valencià o uns Països Catalans lliures, continuarà necessitant ser reconeguda com a vegueria, governació, regió o identitat regional o el que es vulga. De fet, recordem que el conflicte entre Diània i València ja existia abans que apareguera el conflicte amb Madrid.
     Ara bé, si aquesta fase no dóna resultats o no dóna els resultats esperats, seria lògic passar a una 2a fase més atrevida, malgrat que una part dels defensors del projecte es pogueren desmarcar, i, a la qual, per això, anomene opcional.

B) Reivindicació sobiranista o opcional
     Si, com s'ha dit dalt, la proposta no fora viable es podria fer valdre la nostra condició de territori històricament ocupat per la força de les armes i, com a hereus parcials de la Corona d'Aragó, demanar un referèndum d'autodeterminació. Això és podria fer conjuntament amb la resta del País Valencià, si existira aquesta demanda (i el reconeixement de Diània per València!), o per separat. Aquesta opció, per forassenyada que puga semblar ara per ara, no s'hauria de descartar. Per als unionistes, perquè serviria com a mesura de pressió perquè l'Estat atenguera les reivindicacions de Diània. I per als independentistes perquè si bé és plausible avui la independència de Catalunya (Principat), l'espanyolització tan forta que patix el País Valencià, entre d'altres factors, fa que siga necessari contemplar la possibilitat teòrica d'una futura independència fragmentària i no total del País Valencià. Si aquest fora el cas, per difícil que parega ara, Diània podria decidir entre mantindre's independent o unir-se o federar-se amb els altres territoris de la Confederació Catalanoaragonesa que recuperaren la independència, com poguera ser el cas de les Illes o, més probablement el Principat.
     Per acabar, abordaré breument el tema de la capitalitat, perquè segur se l'estareu plantejant. És evident que, si més no, com a província, “Espanya”, que és un estat centralista, ens exigiria un nom de província i, sobretot, una capital per a perpetuar el seu centralisme. Pel que fa al nom, no sembla que hi haja problema en que siga diferent al de la capital com ocurrix amb Àlaba i la seua capital Gasteiz, així que el nostre, si així es vol, podria ser Diània. Pel que fa a la capital hi ha estats com Bolívia o Sudàfrica que tenen més d'una capital, així que nosaltres també podríem reivindicar una cocapitalitat. Ara bé, si la mentalitat centralista d'Espanya no ens ho permet, podríem designar una capital nominal, però, en la pràctica fer servir una cocapitalitat. Pose dos exemples: 1) suposant que la capital siga Llombai (Vall de la Gallinera), la Universitat de Diània hauria de tindre les facultats repartides per, si més no, Gandia, Dénia, Xàtiva, Cocentaina, Ontinyent, Alcoi, La Vila. 2) Si hi ha convocatòries de manifestació a tot el País Valencià o a l'Estat, aquestes es farien de forma rotatòria així, si el 1 de maig ha hagut una manifestació sindical a la cocapital Dénia i el 10 de maig hi ha manifestacions de secundària, aquestes es convocarien en una altra cocapital. En definitiva, el que vos estic proposant és que juguem a escacs sense la reina, ja que, malgrat que puga ser difícil, la partida no sempre està perduda. És més, gairebé m'atreviria a dir, que el que vos estic proposant és que juguem a escacs sense el rei.

Xàtiva, desembre de 2014

Per a una Assemblea Nacional de Diània I

El passat 20 de novembre (es va triar la data a propòsit?) es va anunciar la creació d'un Consell Econòmic i Social de les Comarques Centrals Valencianes en un acte que va tindre lloc a Ontinyent amb el bateig i benedicció de Ximo Puig. Entre d'altres, estaven presents alcaldes, diputacions, universitats, la Caixa d'Ontinyent, Baleària, etc. Poca broma no? Aquest 23 de novembre a les 12 h, a més, tindrà també lloc una taula redona organitzada per la Universitat de València amb presència dels alcaldes d'Ontinyent, Gandia, Alcoi i Xàtiva. Aquestos esdeveniments que fa temps que esperàvem, m'han espenten a difondre que a finals de desembre de 2014 va tindre lloc una reunió a Xàtiva amb l'objectiu de posar en marxa una mena d'Assemblea Nacional de Diània. I tot que no li vam donar difusió si sospite que la notícia va córrer més enllà de la pròpia reunió ja que entre els assistents hi havia gent vinculada a diversos partits polítics i alguns periodistes. És cert que, de moment, tal assemblea no ha tirat endavant, però el simple fet de pensar-la ja és un desafiament, que els esdeveniments estan demostrant que és més necessari que mai. Amb aquest objectiu vos deixe amb l'escrit que vaig preparar aleshores. La fotografia que adjunte està extreta d'un cartell de la fira de Xàtiva del segle XIX. A diferència de la majoria dels cartells de l'època que estan signats, aquest és anònim. Què pretenia representar l'autor: Artemisa? Diana? una dona ibera? o potser una dona iberomusulmana? o tal vegada una Mare de Déu cristiana? diguem-li Diània.

Dona amb el símbol diànic del creixent horitzontal, cartell de la Fira de Xàtiva de 1893

Què és Diània?

Diània són les comarques del País Valencià situades al sud de la província de València i al nord de la d'Alacant, també conegudes com Comarques Centrals del País Valencià: L'Alcoià, la Vall d'Albaida, la Canal de Navarrés, el Comtat, la Costera, la Marina Alta, la Marina Baixa i la Safor les quals tenen una activitat econòmica diversa basada en el turisme, els serveis, l'agricultura i ramaderia i la indústria entre les que destaquen les del joguet, el tèxtil, el paper, el vi i els licors. A elles caldria afegir, entre d'altres, pobles històricament vinculats com Castelló de la Ribera (antigament Castelló de Xàtiva), Xixona (Alcantí) o Cabdet (província d'Albacete) situats actualment fora de les comarques esmentades.

Història de Diània

Diània és un territori muntanyós amb unes fronteres naturals (els rius Xúquer i Xixona, la Mediterrània i l'Altiplà Castellà) així com un paisatge, un clima, una flora i una fauna diferenciades arran dels quals les seues manifestacions culturals han tingut també trets distintius. Aquestes, políticament, han tingut la seua concreció en l'antiga Saitabi íbera i el Camp Setabità o territori que l'envoltava, així com també, en època islàmica, en la Taifa de Dénia, durant la qual el territori fou un estat independent, i finalment, en la Governació de Xàtiva (1305-1707) i la posterior i breu, Província de Xàtiva (1821-23).

Cultura diànica

Diània té una cultura diferenciada del País Valencià que té el seu origen en el substrat íber molt anterior al país i a la mateixa ciutat de València (aquesta és d'origen romà). Entre els seus trets culturals distintius està el fet de parlar, la major part de les comarques i la població, un català diferenciat anomenat valencià meridional o xativí, també la festa de moros i cristians, plats com la fideuà i l'arròs al forn, dolços com la monjàvena i la pansa, begudes com l'herberet i el café-licor, músiques i danses com la dansada, l'ú i l'ú i el dotze, el cant de batre i la versada i una forta activitat literària i musical que té referents clàssics com Joanot Martorell, Ausiàs March o Lluís del Milà i exemples actuals com l'escriptora Isabel Clara-Simó o els músics Raimon, Pep Botifarra o el desaparegut Ovidi Montllor.


Per què s'anomena Diània?

Com tots els íbers, els íbers de la Contestània nord o Diània veneraven a la Natura, així que feren seu el culte a la deesa grega dels animals i la fertilitat Àrtemis, la qual era anomenada pels romans Diana i fou substituïda, posteriorment, pels cristians per Maria. Aquesta tradició ha arribat fins als nostres dies a través dels nombrosos temples dedicats a la Mare de Déu, així com a través de les festes de Moros i Cristians, pròpies dels pobles de Diània com Alcoi, Bocairent, Ontinyent, Cocentaina, la Vila Joiosa, etc., que, inicialment, eren festes Marianes.

Origen de les reivindicacions diàniques

Aquestes ja existien en època del Regne de València i consistien en la millora de la situació fiscal i jurídica dels llauradors dianencs i de l'estatus polític de Xàtiva, capital dianenca i segona ciutat del regne, a la qual València veia com una rival. Aquestes disputes es plasmaren en dues guerres amb València i el rei conegudes com a Germanies, durant les quals L'Encobert es va proclamar rei a Xàtiva, a les que caldria afegir les revoltes morisques que també tingueren una especial incidència a Diània. El 1705, la revolta maulet, iniciada a Altea i liderada per Joan Baptista Basset, també va tindre el seu epicentre a Diània on, posteriorment, ciutats com Xàtiva, Ontinyent, Dénia o Alcoi continuaren lluitant contra la invasió castellana després de la batalla d'Almansa i de la rendició de València. 

El 1707, amb la derrota de la Corona d'Aragó per Castellà, al centralisme valencià (panvalencianisme) s'afegí el centralisme castellà (pancastellanisme) arran de l'Extermini de Xàtiva, que és com es coneix al genocidi perpetrat per tropes castellanes i franceses sobre l'antiga capital de Diània, amb la connivència de València que, com a capital del Regne hauria d'haver acudit en la seua ajuda, i que tingué la seua continuació amb l'assassinat de civils i l'execució dels soldats dianencs, sense judici previ, a tot el territori. L'incendi, destrucció de la ciutat, l'assassinat i la deportació d'habitants a Castellà, fou ordenat el 17 de juny de 1707 per Felip V i posat en pràctica el 19 de juny. El rei, intentà, a més, construir una nova ciutat poblada per colons castellans sobre la capital diànica a la que anomenà Nueva Colonia de San Felipe. Gràcies al dianenc Joaquim Llorenç Villanueva, durant el període liberal de principis del XIX, Xàtiva recuperà el seu nom i es creà la Província de Xàtiva, però el borbó Ferran VII, besnét de Felip V, abolí la demarcació jurídica. La posterior divisió territorial de Javier del Burgo dividí Diània, de forma artificial, Diània en dues províncies, Alacant i València, situació que ha propiciat l'espoli econòmic i cultural per part d'aquestes dues ciutats. En els anys 90 del segle XX sorgí la proposta, al voltant de l'Institut Alfons el Vell de Gandia, de recuperar l'espai diànic mitjançant el projecte de les Comarques Centrals del País Valencià i la creació del Consorci de les Comarques Centrals Valencianes, al capdavant del qual es va posar l'alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, i que va rebre subvencions europees, però que, una vegada esgotades aquestes, va quedar aparcat. Finalment, cal dir que l'actual cap de l'Estat Espanyol, el rei Felip VI, que fou proclamat el mateix dia de l'any que començà a executar-se l'incendi de Xàtiva,s'ha negat en dues ocasions a demanar disculpes en nom de la Casa Reial pel que va passar.

La situació actual del conflicte diànic

Actualment, a l'espoli fiscal que ja patia des de València, Diània ha hagut d'afegir l'espoli fiscal sobre el País Valencià per part del Regne d'Espanya. Aquest segons el col·lectiu L'Or delsValencians, és insòlit a la resta del primer món i, a més, inconstitucional. Però per a Diània es veu agreujat per la divisió en tres províncies, ja que al mancar d'una circumscripció electoral, no té veu ni vot al Congrés ni al Senat estatals. A això cal afegir que, per la manca d'una diputació, s'ha vist no sols discriminada, pel que fa a insfraestructures, sinó espoliada patrimonialment per València i Alacant. Exemples d'això són la denominació turística “Montañas de Alicante” per referir-se a les muntanyes diàniques o la ubicació del Guerrer de Moixent a València. D'aquesta rapinya per part de València i Alacant és una altra mostra l'espai universitari, que ha sigut colonitzat per extensions de les universitats d'aquestes dues ciutats, per tal d'evitar la creació d'una Universitat Diànica; o també el repart de la zona vitivinícola la Costera-Vall d'Albaida-Comtat-Marina Alta entre dues denominacions d'origen diferents Alacant i València, quan és evident que formen una continuïtat diferenciada; la submissió dels ports de Gandia o Dénia, entre d'altres, a les autoritats portuàries de València i Alacant i, per tant, als interessos econòmics d'aquestes ciutats; o la situació de mitjans de transport com l'agonitzant línia Xàtiva-Alcoi o la inexistent connexió ferroviària Gandia-Dénia, en les quals no s'inverstix perquè es prima la connexió AVE amb Madrid, de forma tal que quasi es tarda el mateix en anar de València a Madrid (1 h 38) que de Xàtiva a Alcoi (1h 12 en teoria!). A aquest problema caldria afegir els perjudicis que patix Diània, compartits amb altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó, per la manca d'inversions en l'Arc Mediterrani per part del Regne d'Espanya. Per a acabar, la situació de Diània és encara més injusta si se la compara amb altres territoris espanyols: així mentre que Diània té aproximadament 800.000 habitants i careix d'existència legal, de circumscripció electoral i de qualsevol institució pròpia, La Rioja o Cantàbria amb 323.000 i 593.000 habitants respectivament tenen Govern Autònom, Diputació provincial, Govern Civil, diputats al Congrés i el Senat estatals i el reconeixement com a Regió local d'Europa.

Sobre Toni Cucarella en roba de batalla

En dies com hui, que Serafín Castellanos, Governador Civil de València i conegut antivalencianista, ha estat detingut per la pròpia policia espanyola, és quan tire a faltar poder llegir el bloc de Toni Cucarella. Aquest bloc, que va rebre el premi al Millor bloc de les Comarques Centrals del País Valencià el 2008, va ser tancat pel seu autor, per Vilaweb, o per tots dos, farà poc més d'un any. El bloc havia estat actiu des que Vilaweb va obrir el seu servei de blocs, aproximadament en el 2004. Els anys d'activitat coincidiren amb els anys de domini absolut del PP i el bloc esdevingué un far en mig de la barbàrie. Una torre de guaita de la corrupció des d'on es dia pel seu nom, a tots els que ara són denunciats o passen a disposició policial. Per la memòria popular queda la cèlebre expressió "deficient cultural profund" amb que Toni va batejar a Alfonso Rus. Però també va ser una trinxera irreductible des de la qual es va disparar amb passió contra el PSOE, els blavers i les terceres vies de Joan Francesc Mira i altres. Tot amb un estil planer i accessible a tothom, però ple de dites i paraules rescatades de l'oblit. Perquè Toni és, en certa mesura, a la literatura, el que un altre xativí, Pep Botifarra, és a la música del País Valencià. I tot això, barata a res, i quan encara no existia facebook ni Whatsapp i a risc de que li palparen la cara o el denunciaren quan gairebé ningú dia res a Xàtiva o al País Valencià. Pel seu bloc desfilaren diferents il·lustres i doctes, a dir-li que no tenia raó en les seues crítiques a la moderació política, a les terceres vies, a l'Acadèmia Valenciana, a la poca ambició de les editorials barcelonines o al blaverisme del principatí (sí, tothom en rebia!). Però també va entrar molta gent a donar-li suport i hi va haver interessantíssimes discussions sobre Fuster, intrahistòria xativina, anècdotes sobre Don Gori, i fins i tot espai per a les Catalinetes, el torró de gat, la monjàvena i molts susoïts. Sens dubte, tant per als que estaven d'acord com per als que no, Toni Cucarella en roba de batalla va ser un referent moral i polític quan Xàtiva era més coneguda per l'ovni de la plaça de bous, Apache, i les brofegades del seu batle que per cap altra cosa. El bloc era una fita de les Comarques Centrals, i d'eixe País Valencià invisible del que s'ha parlat i que ara, de sobte i afortunadamen, però gràcies també a molt d'esforços anònims o que s'ha quedat pel camí, sembla que torna a ser visible. Per tot això li demanaria a Vilaweb que estiguen on estiguen els arxius del bloc, no els esborren. I també aprofitaria per dir-li a l'autor, ja que estic, i perquè em sembla que ningú ho ha dit, que...gràcies.

I ara, per a que a ningú se li n'isquen les llagrimetes, vos deixe amb aquesta bestiesa dels Premis Bloc de les Comarques Centrals del País Valencià on podeu vore a Toni Cucarella en persona, i, a més, en roba de batalla. Que Sant Toni de l'Hostal vos pille confessats! 

Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià 2008 from El Penjoll, Art de Paraula on Vimeo.

Per què 2014 és tan important? Fa 39 anys que fa 39 anys

La Guerra Civil el novembre de 1936, font Viquipèdia

A hores d'ara molts són conscients ja que es complix el 300 aniversari de la desfeta de la Corona d'Aragó (catalans, valencians, illencs i mallorquins) a Barcelona el 1714. En canvi poca gent sembla haver-se adonat de que fa 39 anys que fa 39 anys. Clar 300 anys és un nombre par i redó i 39 no. Però si vos fixeu fan 39 anys de la mort de Franco el 1975 i 39 més de l'inici de la Guerra Civil el 1936. És per això que nosaltres estem, com a mínim, en una relació temporal respecte a l'anomenada Transició a la que estaven els que visqueren la transició respecte de la Guerra Civil. La Transició és, per tant, la nostra Guerra Civil. En qualsevol cas, Transició i Guerra Civil, són dos processos constituents. No en el sentit jurídic del terme, però si en el filosòfic: el que va passar en aquestos processos va constituir el ser polític posterior. Cal tindre present que tots dos processos es van produir després d'una crisi econòmica d'abast mundial: el crac del 29 i la crisi del petroli de 1973. Al igual que aleshores (cal dir-ho?) nosaltres també acabem de patir una crisi d'abast mundial. Això, afegit a la crisi institucional del règim del 78, les protestes de moviments com el 15M, el sorgiment de nous partits com Podem, etc., fan pensar en un canvi de cicle. Però, per a nosaltres, els Països Catalans, els esdeveniments que semblen apuntar a un canvi de cicle sobtat, és a dir, a una revolució històrica són el proper 11 de setembre i la convocatòria el proper 9 de novembre de la consulta al Principat. Hom té la sensació, al igual que fa 39 anys o fa altres 39 anys més, o, fins i tot, fa 300 anys, que està vivint fets històrics i una oportunitat històrica en la qual es decidirà el seu futur i el dels seus fills. És casual? la història no és una ciència exacta i l'esdevenir històric no sembla regir-se matemàticament, però tampoc semblen ser completament atzarosos. En En torno a Galileo, Ortega i Gasset dia que les generacions es conformen cada 15 anys, una idea que em va semblar absurda en el seu moment. Si no recorde malament (parle de memòria) la generació jove, entre 15 i 30 és l'exclosa del poder mentre que les generació entre 30 i 45 ja hi participa però no detenta aquest que està en mans de la generació més madura (45-60). El conflicte es pot resoldre quan la generació jove assolix el poder 30 anys després. D'acord amb això, sinó cada 39, sí cada 30 anys es produirien canvis en la forma de viure. Així, si ens remuntem 39 anys abans de la Guerra Civil trobem la Guerra de Cuba (1895-1898) i, si només ho fem 30, quasi que anem a coincidir amb la Setmana Tràgica (1909) amb importants revoltes a Barcelona. Uns 30 abans de la Guerra de Cuba o 39 de la Setmana Tràgica trobem, la 3a Guerra Carlista (1872-1876) i la I República (1873-1874) amb dos presidents del govern espanyol catalans (sí, increïble!). Com és sabut, durant la I República, el 1873, es va proclamar l'Estat Català. Aquesta temptativa va fracassar, però, el carlisme, que tenia forta implantació a l'antiga Corona d'Aragó perquè estava compromés amb la recuperació dels Furs i, per tant, de l'autogovern, també reinstaurà un any després, el 1874, la Generalitat de Catalunya. Només 5 anys abans, el 1869, s'havia signat el Pacte de Tortosa a favor d'una república federal entre representats de Catalunya, València, Aragó i Mallorca (els que creien en el federalisme han sigut sempre els mateixos).  Si ara se n'anem 39 anys abans hi trobem la 1a Guerra Carlista (1833-1840) amb el transfons de nou, de la reivindicació dels Furs. Curiosament (o no), l'inici de la Guerra Carlista es produix el mateix any, 1833, que Bonaventura Carles Aribau publica L'Oda a la Pàtria, considerat el poema que dóna inici a la Renaixença, el corrent cultural que vol recuperar la llengua i la cultura dels Països Catalans. Encara ens remuntem 30 anys abans i ens trobem amb les Corts de Cadis, durant les quals el diputat valencià Joaquim Llorenç Villanueva va aconseguir que se li restituïra el nom de Xàtiva a la ciutat cremada i castigada per Felip V a dir-se Nueva Colonia de San Felipe. A partir d'aquí, la pista se m'esborra, però no vol dir que no hi estiga...


Durant la Guerra Civil, la major part dels Països Catalans defensaren la República i això no és casual, com vegeu, sinó resultat de processos històrics previs. Pot ser, i afortunadament, la història no siga matemàtica, però tampoc és completament atzarosa. Hi ha problemes recurrents als quals hom sembla condemnat a enfrontar-se i errades que sembla condemnat a repetir. Ignorar-los o desconèixer els antecedents no hi ajuda. Restar immòbil, sovint tampoc. Per això, ara que sabem que fa, no sols 300 anys, sinó també 39 que fa 39 i qui sap quants 39, en les hores prèvies a la gran mobilització del 11 de setembre, no vos limiteu contemplar, baixeu als carrer i participeu, aquesta vegada, diria jo,"no podran res davant d´un poble, unit, alegre i combatiu” (Vicent Andrés Estellés).

17 de juny de 1707, set anys d'un bloc, set anys d'una cançó

Imatge (sobre gravats i dibuixos antics) per al videoclip

Volíem fer una cançó sobre la crema de Xàtiva i, el 2006, després de diversos intents, per fi ens va caure a les mans i les orelles. Faltava poc per celebrar el 300 aniversari, així que, amb tota la nostra limitació de recursos, ens posarem a treballar. En una gravació improvisada amb cerveses, amics i amigues gravarem la majoria dels diàlegs que sonen. La resta els feren companys i companyes del treball atracats un matí de poca feina. El bloc Terradelfoc es va crear a propòsit el dia 17 de juny de 2007, just 300 anys després, i la seua primera entrada fou la cançó 17 de juny de 1707. Les fonts de la Guerra de Successió donàvem diferents dies per a la crema de Xàtiva. En algun lloc es parlava del 16 i en altres del 17 o el 19. Sembla clar que l'ordre va ser donada el 17, però possiblement no començà a executar-se fins dos dies després, el 19. En qualsevol cas, davant del dubte decidirem triar el 17 per raons estètiques: era una data més redona amb la repetició tres vegades del número 7. Una data, per tant, més fàcil de recordar, i, en conseqüència, més fàcil de comunicar i que proposàrem, un poc més avant, com a veritable diada, si més no, del País Valencià. El resultat de la cançó, tot i que modest, ens semblava mínimament digne, així que li donàrem la difusió que ens era possible aleshores. Entre altres anècdotes es pot afegir que el dia 17 de juny de 2007 era diumenge i pels carrers de Xàtiva es llançaren multituds de traques i masclets: el Madrid havia guanyat la lliga. La partitura i la lletra es van enregistrar la vespra del 12 d'octubre de 2007, a Sant Miquel dels Reis, al mateix temps que s'hi celebrava una convenció de la Policia Nacional. En la versió inicial es podia escoltar, suposadament, al Rus, comentant al final del tema: "eixos són més rojos que un titot!". Arribàrem a treballar en un videoclip (la imatge que acompanya l'entrada en formava part) però el resultat modest de la cançó i la lògica manca de repercussió que tingué no ens animaren a continuar. Finalment, la cançó si fou aprofitada per a acompanyar els títols de crèdit al final del documental Illa de Xàtiva. Era possible escoltar-la i descarregar-la a la xarxa, però des de feia tres o quatre anys la pàgina on estava allotjada s'havia esborrat. Així que, aprofitant l'adveniment de Felip VIé, ací la tingueu de nou.

Conclusió (El substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya, 12 de 12)

Pintada neonazi amb el nom iber abreviat de Xàtiva

Per acabar crec que podem dir que és possible fugir del panvalencianisme que beneficia al pancastellanisme i pensar el País Valencià sota altres categories històriques com l'Edetània i la Contestània. Dins d'aquesta darrera podríem distingir, a més, una identitat pròpia d'arrels íberes, Diània que pel perill que representa per a Espanya, València i més tardanament Alacant ha estat objecte d'especial censura i anulació històrica i social. Si Catalunya no vol renunciar a l'àmbit de la catalanitat, haurà de repensar els Països Catalans per evitar caure en panvalencianisme i fomentar així, de retruc, el pancastellanisme. Altrament, està abocada a un parany en la qual ella mateixa és presa i presonera. Per fer-ho cal que recupere el seu substrat ibèric i busque un punt d'unió amb els valencians. Si no ho fa, renunciarà a més de 1000 anys d'història deixant un camp obert als seus enemics perquè se l'apropien. Així a València, la ultradreta ja ha intentat cercar un antecedent de València en el regne islàmic de Balansiia i ha arribat a defensar que els moros valencians ja parlaven la llengua valenciana, fent coincidir l'origen d'aquesta amb els íbers valencians. Aquesta onada d'ultradreta ja ha arribat fins a Xàtiva (vegeu imatge). Altra opció no és recomanable, ja que renunciar a l'àmbit de la catalanitat implica perdre nombre parlants, el recolzament dels valencians catalanistes i transmetre un missatge internacional de falta de serietat amb el conflicte lingüístic entre catalans i valencians. El camí passa, per tant, per un viatge cap a Ibèria on Diània podria obtindre l'ajuda de Catalunya per recuperar la seua existència i Catalunya l'ajuda de Diània per redissenyar les relacions entre catalans i valencians i repensar els Països Catalans.

Diània o Saitibèria (11 de 12, El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya)

Hi manca la Marina Baixa (extret de Racó Català) 

     La Diània és una cas paradigmàtic d'una identitat històrica subjacent al País Valencià que ens obligaria a repensar els Països Catalans, i, per tant, Catalunya d'una altra manera. Com ja s'ha dit, representaria la zona nord de la Contestània i es correspon amb les anomenades Comarques Centrals del País Valencià, que són les que es troben al nord de València i al Sud d'Alacant (la Marina Baixa, la Marina Alta, la Safor, la Costera, la Vall d'Albaida, l'Alcoià, el Comtat, a banda d'altres poblacions territoris i poblacions com Castelló o Xixona que s'hi podrien incloure, però que es troben avui a altres comarques com la Ribera Alta o l'Alacantí). Segons Piqueras (1996) es tracta d'un territori amb una clara unitat geogràfica marcada pel caràcter mutanyós (el prebètic) emmarcat entre el riu Xúquer i el riu Xixona en la línea Biar-Bussot, que li conferix una climatologia pròpia. També gaudix d'un flora i fauna característiques. No de bades el nom de Diània el proposà el botànic Oriol de Bolòs (1980) per delimitar un dels territoris florístics diferenciats dels Països Catalans i el feu seu i el popularitzà Joan Pellicer.

     Diània, és a més, un territori amb una forta presència ibèrica. Hi trobem importants jaciments com la Serreta d'Alcoi i la Bastida de Moixent. D'aquest prové el famós Guerrer de Moixent, una de les peces més simbòliques de la cultura íbera.

     La seua capital històrica, és, a més, una ciutat ibèrica, Xàtiva, l'antiga Saitabi. Val a dir que tot i que avui hom tendix a identificar la Contestània amb Alacant i excloure Xàtiva que s'hi troba a la província de València, això no és més que una conseqüència de la divisió provincial del 1833. La realitat és que Xàtiva devia ser una de les ciutats més importants, sinó la més important de la Contestània. Per tres motius almenys: per ser la seua situació estratègica, per la importància de la seua fortalesa i per ser durant molt temps l'única ceca que encunyava moneda a la Contestània. En qualsevol cas, el seu predomini com a ciutat íbera a la Contestània nord és indiscutible. Ben probablement junt amb la propera colònia grega d'Hemeroskopeion, potser l'actual Dénia, de la qual rebria influència, devien de constituir un territori contestà diferenciat. De fet, l'historiador Enrique Díes identificava el 2007 el territori d'influència de Saitabi amb un territori molt semblant al de les Comarques Centrals (tal vegada una altra denominació adient seria Saitibèria). Això tingué una prolongació en època romana amb la creació del Bisbat de Saetabis i el Bisbat de Dianium (vigent el primer fins el segle IX). I també en època islàmica amb la Taifa de Dénia que ocupava tota la Contestània nord i tenia com segona ciutat a Xàtiva. En època cristiana aquest territori constituí l'anomenada Governació dellà de Xúquer o Governació de Xàtiva amb capital a la ciutat ibèrica. Vegem, per tant, que malgrat la romanització, islamització i recristianització, una certa unitat cultural i política del territori hi perviu i manté la seua identitat. De fet, la seua desaparició no és fruit d'una extinció natural, sinó de la força de les armes. Saitibèria, o Diània, havia estat seu de revoltes com la de Al Azarq, les dues Germanies i part de la revolta morisca. El 1707, també la revolta maulet prené cos a la marina, vora Dénia, justament on l'Arxiduc Carles fou proclamat rei, i s'estengué fins a Xàtiva. Mentre que València, sempre lleial al poder, es rendí sense lluitar després de la batalla d'Almansa, l'acarnissada resistència que mantingué Xàtiva defensada per les milícies de Diània ressolgué a Felip V i als espanyols a executar l'anomenat extermini de Xàtiva. Un cas quasi únic en la història d'Europa. Felip V i les seues tropes castellanes no sols cremaren la ciutat i deportaren als seus habitants, sinó que intentaren esborrar-la històricament i jurídica enderrocant la ciutat i construint una colonia nova anomenada San Felipe en honor del rei. La manca de pressupostos impedí la realització del pla i poc a poc una part del antics habitants que havien estat expulsats en retornaren barrejant-se amb els colons espanyols. Però la desaparició de Xàtiva comporta també la decapitació de l'antic territori íber. O almenys, la seua censura i invisibilització. Aquesta fou sortejada amb les Corts de Cadis i el retorn oficial del nom original a la ciutat, la restauració de la seu episcopal de Xàtiva i la creació de la província de Xàtiva, tot gràcies a l'hàbil polític xativí Joaquim Llorenç Villanueva, diputat, bisbe de Conca i representant del govern liberal davant el Vaticà. Però el retorn de Ferran VII al poder abolí tota la tasca de Cadis i la posterior del Trienni Liberal i propicià la divisió provincial del 1833 que ignorava l'antic territori íber. Actualment, la seua recuperació amb l'arribada de la democràcia mitjançant el Consorci de les Comarques Centrals, del qual és president l'alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, és encara molt feble, però també testimoni de la seua pervivència.

     L'existència d'aquesta censura de tres segles, ha impedit que prengam consciència d'ella. La seua recuperació no sols no interessa a l'Estat Espanyol, sinó que és vista com un perill per València i Alacant per la limitació del seu poder que comportaria. La vinculació amb els Països Catalans continua activa amb via fèrria directa a Barcelona des de Xàtiva i ferries a les Illes des de Dénia. A més el conflicte del blau a la senyera no té la vigència que a València, ja que la senyera tradicional nua continua molt arrelada a les festes populars i de forma oficial a molts ajuntaments com Alcoi, Ontinyent, la Vila Joiosa o Castelló de la Ribera (antic Castelló de Xàtiva). Diània no té sols una història diferenciada sinó un conjunt de trets que la diferencien de la resta del territori "valencià". Així, la llengua està molt viva i es considera una parla diferenciada anomenada meridional o xativí¹ . També les seues tradicions tenen trets diferencials. Front a les falles de València, hi trobem els moros i cristians d'Alcoi, que es poden considerar originaris de Diània. Front a la paella, l'arròs al forn. L'herberet de la Mariola, el café licor d'Alcoi, la mistela de la Marina són també característics. Es tracta, a més, d'una zona vitivinícola unitària formada per la Costera i la Vall d'Albaida a València i el Comtat, l'Alcoià i la Marina a Alacant, que haurien pogut constituir la denominació d'origen Xàtiva o Diània, si es vol, i que la censura pancastellana i els interessos de València i Alacant han dividit incomprensiblement en dues. Pel que fa a la música, tant els balls tradicionals com el cant tenen trets distintius que han estat arreplegats pel xativí Pep Botifarra entre d'altres. Destacats músics com Raimon, Ovidi Montllor, Feliu Ventura, La Gossa Sorda són dianencs. També importants escriptors comtemporanis com Enric Valor, Josep Piera, Clara-Simó, Francesc Bodí, Toni Cucarella, Joan Olivares, Xavier Aliaga, Elies Barberà, Maria Josep Escrivà, entre d'altres (i, perdó, que em deixe molts). Però no sols això, la recuperació de l'antic territori íber comportaria reubicar i repensar tota la història de la literatura suposadament valenciana i, per extensió catalana. Així, Joanot Martorell i Ausiàs March han estat considerats escriptors de Gandia i Beniarjó. A ells caldria afegir altres en castellà com els Germans Maians (Oliva) o els Germans Villanueva (Xàtiva). Més encara, si Jordi Bilbeny tinguera raó i l'autor del Quixot fora un tal Miquel de Sirvent natural de Xixona, tindríem que el Quixot i el Tirant són llibres dianencs. No sols la història de la literatura catalana hauria de refer-se, sinó la història de la literatura universal. Raons importants no en falten, per tant, perquè Diània continue sense existir i la censura que començà fa tres segles se li continue aplicant. Així Diània manca d'infraestructures bàsiques com una universitat pròpia o la unió ferroviaria de Gandia i Dénia, així com d'inversions en la deteriorada línia Xàtiva-Alcoi. I no perquè es tracte d'un territori menor. 

     Així, si atenem al que era l'antic territori de la Governació de Xàtiva, incloent les poblacions (avui en altres comarques no considerades centrals) com Antella, Biar, Cofrents o Cabdet, segregat a Albacete després de la Guerra de Successió, la població total, segons les dades del INE, seria de 911.544 h. Molt més que la Catalunya Nord (440.885) i que comunitats autònomes espanyoles com Cantabria (568.091), amb aeroport propi i mediàtic president, La Rioja (308.566), Navarra (638.038) i equiparable a les comunitats iberes de Illes (1.094.972), Aragó (1.277.471), Múrcia (1.370.306), i altres comunitats espanyoles com Extremadura (1.097.744) o Astúries (1.076.896). Poca broma.

1. 1A diferència del que passa amb el lleidetà, el tortosí o l'alacantí, el dialecte de les Comarques Centrals és predominantment anomenat “valencià meridional”, la qual cosa és un altre exemple de panvalencianisme i una forma d'invisibilitzar Diània.