És la paraula "enxufe" un catalanisme?

Durant anys la paraula "enxufe" ens ha semblat sospitosa. Es tractava, per la seua semblança amb l'equivalent espanyol, d'un castellanisme que calia purgar. Front a aquesta els llibres ens oferien l'autòctona "endoll". Però endoll és una paraula estranya a la llengua del carrer. De fet, l'analogia en que es basa és poc clara i artificiosa. Prové de dolla que segons el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) significa: "Part tubular del ferro d'una eina, dins la qual va fixada l'extremitat del mànec". En la pràctica, la majoria dels edetans i contestans, però també els principatins i els illencs, fan servir la paraula "enxufe" tant per l'estri, com per l'expressió "tindre enxufe".

Però realment és un castellanisme? la paraula enxufe sols pareix usar-se en castellà i català. En anglés parlem de plugs and sockets, en francés de prise électrique, en italià de spina elettrica, en portugués de tomada eléctrica i en alemany steckdose, així que la paraula enxufe no és un tecnicisme provinent d'un país proper o que estava tecnològicament més desenvolupat. I tampoc prové del llatí. L'explicació que dóna el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española (DRAE) és, com a mínim, curiosa. Segons la RAE, enchufe ve de l'onomatopeia chuf. Hom no pot evitar preguntar-se com s'ho han fet per descobrir açò. Quan connectes un enxufe no pareix sonar "xuf". Però és que, a més, la paraula "enchufar" està documentada en castellà a principis del segle XIX i en algun cas al XVIII. En aquesta època, sobretot al XIX, feia referència a introduir una canonada dins el forat d'altra. Cosa que encara pareix sonar menys a "xuf". (ja Vicente García se'n va adonar d'això en 1964). L'explicació etimològica de la DRAE també apareix, molt semblant, al DCVB on es diu que "enxufar" s'ha "format modernament en català i en espanyol, probablement damunt un radical xuf-, onomatopeia del soroll que fa un objecte en introduir-se dins un altre" (possiblement provenen les dues de Corominas"). Però l'0bservació del DCVB, tot i repetir l'explicació de la DRAE, té el seu interés, ja que no s'apropia de la paraula i explicita el desconeixement últim de l'etimologia. Tenint en compte, per tant, que el DRAE i el DCVB no semblen tenir una explicació acabada, vull proposar-vos una hipòtesi alternativa.

Si vos fixeu, enxufar pareix estar precedida d'una preposició com ocurrix a en-claustrar, en-cabir, etc, que indiquen que algú o alguna cosa s'hi posa dins d'un claustre o que cap dins d'algun lloc. En el nostre cas, estaríem parlant, per tant, d'en-xufar. És a dir, posar dins de la xufa. Per a molts principatins, açò no té cap sentit, perquè la xufa és un tubercle. Però tots els habitants de l'Edetània i la majoria dels de la Contestània saben ja de què parle, ja que xufa significa popularment vagina. En-xufar és, per tant, posar dins de la xufa. L'existència d'aquest significat previ d'enxufar s'evidencia per l'existència d'altres casos semblant: enfigar o estar enfigat, enxonat o estar enxonat, que signifiquen tots dos el mateix (a saber, atracció carnal per una dona com indica el Diccionari Salt per a enfigar-se), i on figa i xona són, de nou, dues metàfores preses del món vegetal i dels mol·luscos per a la vagina. Per altra banda, enxufar, en el sentit d'estar dins la xufa, és una analogia que si pareix adir-se prou bé amb el dispositiu que avui anomenem enxufe. De fet, parlem també de mascle i femella per referir-nos als seus components i no som els únics, ja que els francesos també ho fan.

Si fora aixina, com és que aquesta paraula catalana s'ha introduït al castellà? Ho ignore. Però seria una mostra més de com acabem considerant castellanes coses que són en realitat catalanes. El que si és segur a hores d'ara, i no vull deixar passar l'oportunitat de dir-ho, és que aquest cas és un exemple del principatcentrisme que patix encara la llengua catalana estàndar. L'explicació que he donat a l'origen d'enxufar només se li pot ocurrir a un edetà o a un contestà. De fet, la paraula enxufar sols apareix al DCVB, però no al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, ni al Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. Ara bé, també cal dir que si bé el DCVB comtempla la paraula enxufar, no fa el mateix amb enxufe que, per lògica, hauria de ser també catalana i ben catalana. Tampoc s'arreplega a aquestos diccionaris el significat de vagina per a xufa, ni la paraula enfigat en el sentit apuntat, ni enxonat, etc. Ara, no ens enganyem, el principatcentrisme lingüístic no l'han originat sols els principatins, sinó també nosaltres amb la nostra deixadesa, que ja denunciava el xativí Joaquim Sanelo, per desantendre'ns de la llengua. I de fet, l'edetà Diccionari del Salt si bé recull enfigat, com ja hem dit abans, no arreplega enxonat ni enxufat.

Tenim, per tant, els edetans i els contestans molta feina per davant: d'una banda, ocupar l'espai que ens pertany a l'àmbit de la catalanitat i, d'altra, reclarmar allò que ens pertany i que Castella es pot haver apropiat.

La foto de la Viquipèdia.