Saitabi, 2500 anys (8)

SETENA PART: València, dispositiu polític (7)

Digam-ho ja d'una vegada clar: València és el problema. València ha estat el nostre quintacolumnista durant segles. Però el més imperdonable ha estat la seua actitud des de la transició fins a ací amb el foment intencionat del blaverisme, el conflicte lingüístic, el conflicte dels símbols, els noms oficials i tota la resta d'estratègies desplegades pel panvalencianisme imperialista al servei de la burgesia valenciana i dels seus amos espanyols. Durant tot aquest temps, les diferents formacions polítiques provalencianes (que no provalentines) han intentat acostaments i han cercat un consens. Cada vegada cedint un poc més fins al punt que elles mateix han esdevingut clarament panvalencianistes, com és el cas del Bloc Nacionalista Valencià. Però ni per eixes! El panvalencianisme no s'ha mogut ni un centímetre tot i que la denominació "País Valencià" ha estat gairebé procrista, el terme "valencià" s'ha oficialitzat filològicament i el pots de pintura blava s'han vessat a mansalva arreu de la terra. I mentrestant, la llengua i les senyes d'identitat han anat reculant. Podem equiparar el que ha passat a una partida d'escacs en la qual els valencianistes, que no el valentinistes, han intentat jugar sense el rei i amb les peces que els hi venien donades: les negres. A més d'enfrontar-se al problema de moure fitxa en segon lloc, s'han trobat amb un de més greu: que la seua peça clau jugava en contra seua i no sols no evitava l'escac sinó que el buscava. La pregunta és: podem jugar a escacs sense el rei? és que amb les cartes marcades i la partida amanyada es pot guanyar alguna vegada? Així les coses, la resposta no pot ser una altra que: sí, però prescindint del rei i canviant les regles de joc. Hem de prescindir de València. Aquesta i no altra trobe que és la solució. Però com podem ser sense València? Hi ha com una prohibició política, patriòtica i històrica, com un tabú que ens impedix d'anar més enllà dels mitjans del segle XIII. Podria paréixer que això es deu a una voluntat de no voler assumir el nostre passat musulmà. Però, si així fora, no dedicaríem un any a la celebració de l'expulsió dels moriscos, un documental i nombrosos llibres (entre d'ells un de Joan Francesc Mira). Acceptem els moriscos, perquè, malgrat que musulmans, els vegem com a valencians. Però més enllà del 1238 no hi vegem RES valencià. Altrament, allò que ens impedix mirar-nos en el passat és la fundació del Regne de València aquest any. Abans, és com si els que habitaven el País Valencià no existiren. Com si eixe any haguera significat una substitució dràstica i radical dels habitants, la llengua o llengües que parlaven, l'ordenació jurídica, etc. etc, etc. I, per força, no pogué ser així. No és més que un efecte de les ulleres panvalencianistes amb que mirem el passat. Xàtiva, per exemple ja existia. De fet sabem de la seua existència des de fa aproximadament uns 2500 anys o més, durant els quals sols ha estat despoblada (i no totalment) durant els anys posteriors a la seua crema el 1707. Estem parlant d'una continuïtat històrica de més de 25 segles. I tanmateix, el ser valencià ens obliga a posar un vel que torna terbola la nostra mirada històrica establint una discontinuïtat insalvable. Són més importants els 766 anys com a valencians que els 2500 anys com a xativins. El ser valencià i el ser xativí es tornen aquí irreconciliables, si no és a canvi de la renúncia a un dels dos. La meua proposta és traspassar aquest límit i anar més enllà del 1238 a cercar la identitat del País Valencià.

I aquesta, en el cas de Xàtiva és evident. Paraules com Saetabis, Saitabi, Sait, Saiti abunden en la ciutat i en totes elles reconeguem la nostra provinença inscrita en el seu nom: Ibèria. Els xativins, som habitants d'una ciutat ibera. Una de les poques ciutats iberes que ha mantigut la seua existència fins a l'actualitat. Ja al segle XVIII, els saitibins aportaven com una de les raons per reinstaurar la seu catedralícia de Xàtiva, que aquesta havia estat la capital de la Contestània. No és ara moment per discutir-ho, però són exemples que demostren que per davall de la crosta del Regne, hi ha una, o potser més d'una, identitats subjacents. De fet, els antics mapes, de tipus valencià anteriors al XVIII, solen incloure, junt amb el nom en llatí del Regne, els noms clàssics: Contestani, Edetani. L'explicació d'aquesta dualitat ve explicitada al mapa d'Abraham Ortelius, un dels més antics i que apareix al documental Illa de Xàtiva: Valentiae Regni olim Contestanorum si Ptolomeo, Edetanorum si Plinio credimus typus. És a dir, "Regne de València o Contestània si creguem a Ptolomeu o Edetània si creguem a Plini". Avui, però, l'explicació més acceptada, és que Edetània seria la part nord del Regne i Contestània, la part sud, justament dellà de Xúquer, que és també on comencen les Comarques Centrals del País Valencià, i on començava l'antiga Governació de Xàtiva. Així, a diferència del que ocurrix en altres zones d'Ibèria, al Regne de València sols tindríem dues zones partides pel riu Xúquer. I per tant sols dos noms. Una divisió ben senzilla i amb una toponimia la vigència de la qual tenim documentada durant la modernitat i que encara no és morta. De fet, a Llíria i el Camp del Turia, la denominació Edetània manté ús i vigor. Igualment ocurrix al Comtat, on Cocentaina té un origen clarament contestà i existixen institucions que reben el nom de contestanes. Tots sabem que amb el recurs del màrqueting modern, expandir aquestos noms des del seu actual nucli fins al seu espai històric no seria impossible, per no dir que seria fàcil (si es volguera).

És més, reivindicar aquestos noms i aquestos espais, és tant més urgent en quant que la dreta panvalencianista i, fins i tot, els grups neonazis ja ho estan fent. El que pretenen explicar així és el suposat origen milenari de la "llengua valenciana". Per evitar aquest panvalencianisme retroactiu cal desenmascarar-los deixant al descobert que València ciutat no era íbera. Igualment important, és recordar que la recerca de l'origen íber dels Països Catalans es remonta a Prat de la Riba i a Bosch Gimpera i que darrerament ha cobrat un nou impuls de la mà del filòsof i historiador Joan Cavaller. A Facebook hi podeu trobar també un grup on més d'un centenar de persones aposten per la denominació Ibèria com alternativa o equivalent a la de Països Catalans. No hi ha, per tant, cap renúncia, sinó un esclariment del termes. Ara bé, tot aquest camí no serà transitable si no podem desfer-nos de la tutela de València i viatjar 2500 anys enrere per mirar-nos en Saitabi.

La foto del bronze saitibí, que també apareix a Illa de Xàtiva, és de l'historiador Pere Pau Ripollès.

NOVENA PART: Per una Contestània i una Edetània lliures