Si hom li pregunta a un polític valencià del PP per un personatge
històric valencià, és fàcil que li esmente Jaume I. Això hauria
de fer pensar. Al País Valencià, tots els bàndols coincidixen en
Jaume I. Els panvalencianistes catalanistes hi veuen al portador de
la catalanitat i els panvalencianistes purs hi veuen al fundador de
la valencianitat. Tots dos lluiten així pel panvalencianisme.
D'aquesta unanimitat se'n deriva la prohibició implícita de pensar
el País Valencià més enllà de la fundació del Regne de València.
Tot allò que sobrepassa el 1239, data de la fundació del regne, no
és valencià, com si aquest haguera estat obra d'un demiürg
inspirat per una idea eterna i immutable. Aquesta prohibició té
importància per als panvalencianistes purs, ja que infringir-la
excessivament relativitzaria el Regne de València, però és encara
més important per als panvalencianistes híbrids, ja que implica
renunciar a la catalanitat. D'acord amb aquesta òptica, la
catalanitat ens és concedida per Jaume I i la història anterior a
ell, ha de ser rebutjada i desestimada. Admetre l'existència d'un
poble valencià previ és tant com admetre que no som catalans, cosa
que el panvalencianista hibrid, que, és també catalanista, no pot
fer. Però tampoc ho pot fer el catalanista no valencià ja que
reconéixer que el poble valencià ja existia d'alguna manera abans
de l'arribada catalana, és tant com reconéixer que els valencians
no són catalans i que, per tant, no poden formar part dels Països
Catalans. Per això, el catalanisme, o pancatalanisme, com vol la
dreta, és, paradoxalment, panvalencianista. Amb la qual cosa podem
dir que el pancatalanisme conduix al pancastellanisme.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada