El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (3 de 12), Castella, Catalunya i llur expansió

Regnes d'Hispània (Viquipèdia)

L'expansió catalana per l'antiga Ibèria ha estat força menystinguda i relativitzada. Se'ls ha criticat sovint l'afany de patrimonialitzar l'expansió de la Corona cap al sud. S'ha dit que en el cas valencià hi tingueren molt a vore Aragó i els seu nobles. Que la repoblació també fou aragonesa, o que hi participaren provençals, castellans i altres mercenaris de diferent procedència, de forma tal que, hom, acaba pensant que la conquesta de València i la formació del seu regne fou un retruc històric en el qual, casualment, participaren catalans. També s'ha dit que així com Castella s'expandí com a tal cap al sud, en el cas català, es crearen nous regnes, que ja no eren part de Catalunya, ni, per tant, catalans. Aquesta visió és injusta i interessada i no s'aplica en igual proporció a Castella. Així, sempre recordem que Catalunya no era sols Catalunya, sinó Catalunya i Aragó, però en canvi sempre oblidem que Castella no era sols Castella, sinó Castella i Lleó. També posem l'emfasi en el Regne de València, per evidenciar que tot no esdevingué Catalunya. Però no fem el mateix amb Castella i el Regne de Granada (tot i que aquest va romandre com a entitat diferenciada fins el 1833, cent anys després dels Decrets de Nova Planta que abolien els Estats Catalans!).

     Aquesta visió, desigual i desequilibrada, és inexplicable sinó és com a resultat de la força de les armes i dels interessos posteriors per mantindre-la. Per aconseguir-ho, s'ha requerit un pensament que annulara Catalunya com a subjecte històric. L'absència així generada dóna carta de "naturalesa històrica" a Castella: és el que hi ha, no hi ha hagut mai altra cosa.