El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (4 de 12), el poble sense rei

    

Tenim, per tant, que en repassar la història espanyola, pensem Castella com una entitat unitària i activa, mentre que a Catalunya la pensem fragmentada, difusa i, fins i tot, confusa. Fragmentada perquè no identifiquem València amb Catalunya, o, a vegades, ni amb les Illes, i menys amb Aragó. Difusa perquè, per exemple, la conquesta de València no la presentem com clarament catalana. I confusa perquè, a vegades, parlem d'Aragó i altres de Confederació. Pot ser la història per a un científic o un esperit crític de les humanitats s'assemble més a això i la història castellana a un mite. Però, per a la immensa majoria de la gent, una és comprensible i fàcil d'interioritzar i l'altra no.

     Per si això fora poc, hi ha altre problema: mentre a Orient posen l'èmfasi en la col·lectivitat, en Occident el posem en l'individu. La nostra història és individucèntrica. Al narrar-la destaquem els personatges històrics. Per aquest motiu, la nostra història no és ni tan sols la història dels estats, sinó la història dels reis. Fins al romanticisme, el rei és la figura històrica per excel·lència. Fins i tot és la figura social i, gairebé, ontològica. No debades, el rei és real. És a dir, el rei és rei, cosa, realitat per excel·lència. I per això la monarquia està recolzada per la església. Car, en el cristianisme, la monarquia és el braç armat que garantix l'ordre diví i el rei, al igual que el papa, està tocat per la divinitat. No hi ha rei sinó té el recolzament del papa. Però Catalunya no és cap regne, sinó un principat. Ni tan sols això, un comtat. O inclús diversos comtats. De res servix Aragó, perquè el protagonista principal de l'expansió és Catalunya. Aragó no equival a Catalunya perquè li manca protagonisme i Catalunya no equival a Aragó perquè és menys que regne. El resultat és un poble sense rei. I un poble sense rei, ni té el recolzament de l'església ni té història. Un poble sense rei, senzillament, no pot existir. Almenys fins l'arribada, no ja de la modernitat, sinó, fins i tot, de la postmodernitat.

     L'antireialisme coimplica l'anticlericalisme. Tots dos es troben ampliament documentats: la croada albigesa enfronta el comte català amb Roma o la croada de 1283 contra Pere el Gran en serien exemples. La disputa entre els catalans i Roma té un altre episodi destacat en el rebel papa Lluna i la seua seu a Peníscola. Els xativins Borja, lluny de ser excepció, són punt àlgid en intentar els catalans fer-se amb el poder romà. El resultat és l'enverinament d'Alexandre VI i la persecució de Cèsar Borja. Quasi al temps, s'instal·la a la Corona d'Aragó la Santa Inquisició. La majoria dels jutges són castellans. A València s'obrin processos contra científics i humanistes. Així el metge xativí Lluís Alcanyís és cremat a la foguera, mentre que Vives fuig a l'estranger. La primera Bíblia catalana, impressa a València el 1478, és cremada i els seus editors perseguits. També Jordi Bilbeny, situa en aquesta època l'inici de la persecució i censura de la literatura catalana que desembocaria en l'apropiació castellana d'aquesta.

     Respecte de l'antireialisme podem citar el 1519, les Germanies al PaísValencià i a les Illes. El 1640 la revolta dels segadors. El 1693, la Segona Germania al País Valencià. El 1705, amb la Guerra de Successió, l'església valenciana recolzarà el bàndol botifler, mentre que la revolta maulet encapçalada per Basset, arribarà fins a València on hom cridarà: "Visca Basset abans que Carles III". El 1714, en el tram final de la guerra, totes les forces que resten lliures dels Països Catalans ressistixen a Barcelona, i, en eixe moment, són ja, de facte, una República Catalana, ja que saben que l'Arxiduc Carles els ha abandonat: a diferència dels castellans o els francesos que els assetgen, els catalans ja no lluiten per cap rei, sinó que estan lluiten per ells mateix.

     El darrer episodi destacat és la Guerra Civil, la batalla principal de la qual fou la de l'Ebre, el riu dels íbers, i on la majoria dels Països Catalans restaran fidels a la República i, durant els primers moments del colp d'estat, en proliferaran episodis anticlericals, mentre que a altre bandol trobem la major part de Castellà i la jerarquia catòlica recolzant Franco (el nacionalcatolicisme) un dictador que tria com a successor el net del rei, Joan Carles Borbó.

     Què té açò a vore amb Ibèria? si com defensa Cavaller (2005), els íbers no eren un poble tan bàrbar sinó que es trobaven fortament influenciats pels grecs, és de suposar que la democràcia grega, i els valors del diàleg que comportava, també els arribaren d'alguna manera. Aquest solatge cultural no hauria de ser alié als catalans i podria constituir un factor explicatiu d'aquesta tendència republicana posterior. No debades sabem que el mateix Jaume I era un rei de tradició pactista i que coneixia als autors grecs. Per altra banda, no deixa de ser sorprenent el paregut que existix entre els mapes de la presència ibera i el de la guerra civil cap al 1937, exceptuant el cas de Madrid, defensada, entre d'altres, per nombroses forces dels Països Catalans. Una d'aquestes columnes era la Durruti, que tot i el nom, tingué a Xàtiva, Comarques Centrals del País Valencià, una seu important ja que el seu cap, Ricard Sanç, era de Canals (a 6 km de Xàtiva). L'escriptor Joan Sales, que en formava part, diu que aquesta era una columna catalana i en la que es parlava català (i ho dia malgrat que no tots els integrants eren de la Catalunya estricta, sinó que molts eren del País Valencià).

     Ara bé, copsar aquesta herència ibera en la història catalana, requerix, sovint, comptar amb els valencians, ja que uns i altres es troben inextricablement units. Tanmateix, els dos han tingut força dificultat per pensar-se units. Intentarem explicar per què.