Castellà és pensa unitària, es troba associada a un rei i, en part
per això, ha tingut el suport de l'església. Catalunya, en canvi,
es pensa fragmentada, no s'associa clarament als seus reis, i, en
part per això, ha mancat de suficient recolzament eclesiàstic.
Podríem parlar d'un pensament identitari feble. Però també d'un
pensament identitari afeblit per successives derrotes davant
Castella, França i l'església. I això no obstant, Catalunya i els
catalanistes han estat acusats infundadament d'expansionistes,
d'annexionistes i gairebé de totalitaris.
Vejam sinó el cas del País Valencià. Sovint el catalanisme
valencià així com el catalanisme pricipatí són anomenats per la
dreta valenciana i espanyola com pancatalanisme. Aquest terme
s'utilitza de forma despectiva per desprestigiar als defensors dels
Països Catalans. Segons aquesta dreta, els catalans volen
apropiar-se de València i els valencians hem d'impedir-ho.
L'estratègia que han impulsat per aconseguir-ho ha estat, entre
d'altres, desterrar el terme País Valencià perquè remet als Països
Catalans. Aquest argument tan manit no té cap solidesa, ja que
l'expressió “País Valencià”, com ja va explicar Fuster (1982),
està documentada des de finals del XVII.
i, en canvi, l'expressió “Països Catalans” aparegué a finals
del XIX, i, a més, de la ploma d'un "valencià": Benvingut
Oliver. Malgrat això, la idea que "País Valencià" és un
invent català ha triomfat i avui està gairebé desterrada, almenys
de l'àmbit oficial valencià.
També els mateixos defensors dels Països Catalans s'han
autoanomenat pancatalanistes i l'expressió ha estat acceptada en
l'àmbit acadèmic. Un exemple reeixit el trobem al llibre La
nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939)
d'Arnau Gonzàlez i Vilalta. Aquesta denominació, però, és una
greu errada. L'expressió "pancatalanisme" és anàloga a
l'expressió "pangermanisme" molt vinculada al nazisme, i,
podríem dir, que encara guarda la empremta de l' època en que va
nàixer. Aquesta semblança és explotada per la dreta secessionista
per intoxicar i atacar als per ells anomenats "panques". Al
respecte, només cal fer-li un cop d'ull a l'article Pancatalanisme
de la Uiquipèdia, l'enciclopèdia de la dreta secessionista que
imita la Viquipèdia. Al País Valencià, el pancatalanisme ha
vingut a significar avui una espècie de mania persecutòria i
malaltissa per considerar catalanes coses que, suposadament, no ho
són, és a dir, el País Valencià, les Illes, la Franja, Andorra o
l'Alguer. Aquesta accepció ha estat molt perjudicial per al
pancatalanisme actual ja que és una interpretació interessada i
pervertida del que ell és. Per aquest motiu, seria millor que
renunciara a ella, ja que, a més, no afegix massa al terme
"catalanisme" i aquest seria suficient per expressar el que
es vol dir.
Tenint en compte tot açò, vam proposar "posar
en marxa un terme que, en primer lloc, contrarrestara la perversió
que acompanya a "pancatalanisme", i, en segon lloc,
desenmascararà a aquells als quals en beneficia. Aquest terme no és
altre que "pancastellanisme" (no som els primers en utilitzar-lo i ja té una certa difusió en la xarxa).
El pancastellanisme es podria entendre
com la dèria per considerar castellanes coses que no ho són com el
Principat, el País Valencià, Euskalerria, etc. Com a responsables
d'aquest pancastellanisme, caldria assenyalar als ultranacionalistes
castellans, que no haurien de ser confosos amb el poble castellà, el
qual també hi és víctima. A aquesta jerarquia pancastellanista se
li hauria de retraure i responsabilitzar de la fal·làcia històrica
d'haver creat i perpetuat una Nació Espanyola, que no existix
culturalment, i que equival a uns delirants i falsos Països
Castellans. Aquest terme estaria infinitament més ajustats als fets
que el desafortunat "pancatalanisme" que ens en empassem
avui ingènuament.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada