El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (7 de 12), la valencianitat

     L'origen de la dificultat per pensar als valencians com a catalans residix més aviat en la simple existència de l'estat anomenat Regne de València i en la influència que sota el seu aixopluc exercí la seua capital.

     El Regne és resultat d'una estratègia de Jaume I. Davant les aspiracions dels nobles aragonesos, Jaume I es vegé obligat a crear un regne nou amb capital a València. En apariència solució salomònica: el nou regne no queda integrat sota Catalunya ni sota Aragó, ningú es pot queixar. En la pràctica, però, ha creat un nou regne català, ja que els catalans li són més afins mentre que els nobles aragonesos suposen una competència per al seu poder. La capital resta en la zona catalana, la costa, que és, a més, la més dinàmica, mentre que la noblesa aragonesa queda aillada a l'interior. Hàbil estratègia, però que sembra un problema que heretàrem. Al dotar València d'un regne, d'un estat propi, el conflicte està servit, ja que al ser el seu regne, el regne de València, tots els seus habitants, seran, per extensió, valencians. Al igual que la divisió provincial el 1833 creà, en només 100 anys, el gentilici alacantins o castellonencs i la fidelitat a llur capital, el regne creà, entre els seus habitants catalans i musulmans i en menys de 100 anys, el gentilici valencians, com ha documentat l'historiador Vicent Baydal, i, en poc més, el sentiment de valencianitat.

     Per evitar l'enutjosa confusió que sorgí he proposat anomenar valencians o regnícoles als habitants del regne en el seu conjunt i valentins o valentians als habitants de Valèntia o València ciutat.