El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (10 de 12), la Contestània i l'Edetània

Fragment del mapa d'Ortelius

     Jaume I resulta inqüestionable per als valencians al igual que València. Se'ns apareix gairebé com creador ex nihilo del País Valencià. Però de veritat no existia res previ i diferent de València que tinga a vore amb nosaltres?

     Doncs sí, més de 1000 anys abans, València no existia i el que hui anomenem País Valencià estava ocupat majoritariament per dos ètnies iberes¹, els edetans a les muntanyes del nord i els contestans a les muntanyes del sud. Valèntia va sorgir com poc més que un campament romà que els ibers degueren vore amb recel i estupor. Front a les talaies contestana de Saitabi (Xàtiva) i edetana d'Arse (Sagunt) els romans oposaren una fortalesa al bell mig d'una plana plena d'aiguamolls. Però situada tot just entre ambdos territoris i amb una disposició panòptica que li permetia controlar-los. La plana la feia accessible, però impedia a qualsevol exèrcit apropar-se sense ser divisat i atacat des de molt lluny. Valèntia, per tant, no és la pàtria primera dels valencians, sinó una intromissió estrangera que va nàixer al servei del poder. D'alguna manera aquesta idea és la que recuperà i feu servir Jaume I més d'un mil·lenni després quan les zones muntanyoses com la Contestània nord es convertiren en refugi de cabdills musulmans com Al Azrq.

     És així, que la primera vegada que vegem articulat el territori valencià és amb Valèntia, però sobre la base de dos ètnies íberes: els contestans i els edetans. Aquestos són el substrat que fonamenta el Regne de València. La identificació històrica entre tots dos, valencians i contestano-edetans, és feble, però no inexistent.

     Així, des del mapa d'Abraham Ortelius de 1583, molts dels mapes del Regne de València portaven el noms clàssics del territori valencià: Contestània i Edetània. Un atribuït a Ptolomeu i altre a Plini respectivament. D'una banda és cert que la Contestània desbordava al sud la província d'Alacant internant-se en Albacete i Múrcia, però també ho és que la major part del seu territori era valencià i que els nuclis més importants Saitabi i Ilici s'hi trobaven en ell. També val a dir que el nord de Castelló no formava part d'Edetania sinó d' Ilercavònia. Però és indiscutible que existix una tradició de pensar el Regne de València com Contestània i Edetània. Per altra banda, tals noms gaudixen d'una renovada vigència. Així a Edeta és sinònim avuí de Llíria i de tota la seua comarca com ho prova el llibre Els pobles edetans parlen els uns dels altres, publicat per Institut d'Estudis del Camp del Túria. També a la Contestània el terme ha revifat, ja que hom (entre d'altres Coromines) ha vist en el topònim Cocentaina un origen contestà², cosa que ha propiciat la creació de l'Centre d'Estudis Contestans d'abast comarcal al Comptat.

     Ara bé, si existix un territori que pot obrir el camí cap a un reconeixement del substrat ibèric valencià, aquest és Diània, car aquest és el territori que ha mantigut una major continuïtat històrica amb els íbers. 

1 Cal fer constar que al nord de Castelló hi trobavem els ilercavons presents també al sud del Principat.

2 És cert que, com diu Nebot (2010) l'origen etimològic de Cocentaina en Contestània és més que discutible, tot i Coromines. Però aquesta convicció, junt amb la presència propera del jaciment de la Serreta d'Alcoi, ha generalitzat el gentilici contestans per als habitants de Cocentaina, que ha desplaçat a l'original cocentainers.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (9 de 12), els pancatalanistes són pancastellanistes

Si hom li pregunta a un polític valencià del PP per un personatge històric valencià, és fàcil que li esmente Jaume I. Això hauria de fer pensar. Al País Valencià, tots els bàndols coincidixen en Jaume I. Els panvalencianistes catalanistes hi veuen al portador de la catalanitat i els panvalencianistes purs hi veuen al fundador de la valencianitat. Tots dos lluiten així pel panvalencianisme. D'aquesta unanimitat se'n deriva la prohibició implícita de pensar el País Valencià més enllà de la fundació del Regne de València. Tot allò que sobrepassa el 1239, data de la fundació del regne, no és valencià, com si aquest haguera estat obra d'un demiürg inspirat per una idea eterna i immutable. Aquesta prohibició té importància per als panvalencianistes purs, ja que infringir-la excessivament relativitzaria el Regne de València, però és encara més important per als panvalencianistes híbrids, ja que implica renunciar a la catalanitat. D'acord amb aquesta òptica, la catalanitat ens és concedida per Jaume I i la història anterior a ell, ha de ser rebutjada i desestimada. Admetre l'existència d'un poble valencià previ és tant com admetre que no som catalans, cosa que el panvalencianista hibrid, que, és també catalanista, no pot fer. Però tampoc ho pot fer el catalanista no valencià ja que reconéixer que el poble valencià ja existia d'alguna manera abans de l'arribada catalana, és tant com reconéixer que els valencians no són catalans i que, per tant, no poden formar part dels Països Catalans. Per això, el catalanisme, o pancatalanisme, com vol la dreta, és, paradoxalment, panvalencianista. Amb la qual cosa podem dir que el pancatalanisme conduix al pancastellanisme.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (8 de 12), el panvalencianisme

     La creació del regne creà la valencianitat, però el que podem anomenar panvalencianisme és un fenòmen més recent que aprofità aquesta realitat històrica prèvia en benefici seu. Però què és el panvalencianisme? amb aquesta expressió ens referirem a l'imperialisme polític de Valèntia així com a la tendència obsessiva o interessada a considerar com a valentines coses que no ho són. Si bé podem trobar antecedents, podríem dir que el Panvalencianisme naix als anys 60 del passat segle XX.

     Com a postura teòrica podem distingir dos corrents. El primer seria el Panvalencianisme pur que consistiria en defensar que l'única capital és València, que la llengua pròpia és el valencià, que la senyera pròpia és la de València, que la data fundacional és la de la conquesta de València (el 9 d'octubre), que la pàtria és la valenciana i, finalment, que el nom del territori és País Valencià o bé Regne de València o bé la Comunitat Valenciana. Entre els representants d'aquest corrent trobem un ampli ventall que aniria des de Vicent Baydal a García Sentandreu.

     El segon corrent teòric seria el Panvalencianisme híbrid o catalanista. Aquest considera que el País Valencià hauria de formar part dels Països Catalans. Reconeix també que la llengua del País Valencià és el català i que el valencià és sols la nostra forma de denominar-lo. Utilitza indistintament tots dos, a vegades distingint entre àmbit acadèmic i àmbit popular. Es decanta per la denominació País Valencià, ja que sol ser republicà i esquerrà. El referent intel·lectual d'aquest corrent seria Joan Fuster i el seu llibre clau: Nosaltres els valencians.

     D'aquestos el més feble i el que deriva fàcilment en posicions espanyolistes és el primer, el qual assolí un gran èxit als anys 70. Aquest es basava en el recel de la ciutat de València front a la de Barcelona. Pot ser no ha estat encertat analitzar el conflicte entre valencians i catalans com un conflicte entre pobles. Sobretot quan no és clar que es tracte de pobles diferents. Més aviat, és un conflicte entre ciutats i llurs estructures de poder. València tem la competència que suposa Barcelona i sap que ella mai podria ser aceptada com a capital dels catalans. Davant d'aquest perill busca l'aliança amb Madrid, mentre que Madrid busca València com aliada per fragmentar els Països Catalans. Així en la gran manifestació del 1977 dreta i esquerra marxaren juntes per l'autonomia al País Valencià. Però una vegada la dreta obtingué l'autonomia per a València, és a dir, el

poder, ja no volia el País. Així, el panvalencianisme consistix paradoxalment en imposar la valencianitat renunciant al País a canvi d'assumir l'espanyolitat, que en els fons és la castellanitat.

     Aquestos són a grans trets els panvalencianistes. Es poden discutir els matisos, però, en general, els dos corrents sobredimensionen Valèntia i abusen de l'adjectiu "valencià" recolzant-se en els usos populars.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (7 de 12), la valencianitat

     L'origen de la dificultat per pensar als valencians com a catalans residix més aviat en la simple existència de l'estat anomenat Regne de València i en la influència que sota el seu aixopluc exercí la seua capital.

     El Regne és resultat d'una estratègia de Jaume I. Davant les aspiracions dels nobles aragonesos, Jaume I es vegé obligat a crear un regne nou amb capital a València. En apariència solució salomònica: el nou regne no queda integrat sota Catalunya ni sota Aragó, ningú es pot queixar. En la pràctica, però, ha creat un nou regne català, ja que els catalans li són més afins mentre que els nobles aragonesos suposen una competència per al seu poder. La capital resta en la zona catalana, la costa, que és, a més, la més dinàmica, mentre que la noblesa aragonesa queda aillada a l'interior. Hàbil estratègia, però que sembra un problema que heretàrem. Al dotar València d'un regne, d'un estat propi, el conflicte està servit, ja que al ser el seu regne, el regne de València, tots els seus habitants, seran, per extensió, valencians. Al igual que la divisió provincial el 1833 creà, en només 100 anys, el gentilici alacantins o castellonencs i la fidelitat a llur capital, el regne creà, entre els seus habitants catalans i musulmans i en menys de 100 anys, el gentilici valencians, com ha documentat l'historiador Vicent Baydal, i, en poc més, el sentiment de valencianitat.

     Per evitar l'enutjosa confusió que sorgí he proposat anomenar valencians o regnícoles als habitants del regne en el seu conjunt i valentins o valentians als habitants de Valèntia o València ciutat.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (6 de 12), Països Catalans que no són catalans

     El pancatalanisme i el pancastellanisme són dos problemes que ens impedixen pensar-nos unitàriament. Altre és la falta de coherència en el pensament catalanista. Aquest és un pensament identitari feble i atemorit. A València tem la invasió del Principat que ens annule i al Principat tem l'acusació de pancatalanisme i ingerència. Així uns per altres no fan res davant les agressions pancastellanes contra TV3 al País Valencià.

     Aquest pensament feble s'aplica, a més, retroactivament i per això hom parla d'íbers del nord i d'íbers del sud, projectant el prejudici actual sobre el passat comú. Altre exemple d'inconsistència és el fet que els valencians continuen parlant català en una proporció abassegadorament major que els habitants de la Catalunya "Nord"

Curiós mapa dels Països Catalans trobat al Racó Català

. Això no obstant, aquestos són considerats catalans sense cap dubte, mentre que els valencians són, sobretot, valencians i, sols a vegades, habitants dels Països Catalans. Però uns d'especials, que hi pertanyen, però no són catalans, sinó valencians. Aquesta conceptualització és incomprensible i insostenible.

     A vegades també s'ha explicat la diferència entre valencians i catalans mitjançant la major presència musulmana a terres valencianes. Però la realitat és que la invasió islàmica del segle VIIIé avançà fins arraconar fora de la península als antecessors de la Catalunya actual, la Marca Hispànica. Tot el territori del Principat restà sota domini àrab. I, en molts casos, quasi durant tant de temps com el País Valencià. La catalanitat, per tant, no prové del Principat, sinó que, en certa mesura, ens vingué de fora de l'actual territori dels Països Catalans. L'arribada dels catalans a Tarragona és poc més de 100 anys anterior a l'arribada dels catalans a València. Per què aleshores pensem els tarragonins com catalans i els valencians no?

     La resposta és ben senzilla, perquè Tarragona no esdevingué regne.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (5 de 12), el pancatalanisme i el pancastellanisme

     Castellà és pensa unitària, es troba associada a un rei i, en part per això, ha tingut el suport de l'església. Catalunya, en canvi, es pensa fragmentada, no s'associa clarament als seus reis, i, en part per això, ha mancat de suficient recolzament eclesiàstic. Podríem parlar d'un pensament identitari feble. Però també d'un pensament identitari afeblit per successives derrotes davant Castella, França i l'església. I això no obstant, Catalunya i els catalanistes han estat acusats infundadament d'expansionistes, d'annexionistes i gairebé de totalitaris. 

     Vejam sinó el cas del País Valencià. Sovint el catalanisme valencià així com el catalanisme pricipatí són anomenats per la dreta valenciana i espanyola com pancatalanisme. Aquest terme s'utilitza de forma despectiva per desprestigiar als defensors dels Països Catalans. Segons aquesta dreta, els catalans volen apropiar-se de València i els valencians hem d'impedir-ho. L'estratègia que han impulsat per aconseguir-ho ha estat, entre d'altres, desterrar el terme País Valencià perquè remet als Països Catalans. Aquest argument tan manit no té cap solidesa, ja que l'expressió “País Valencià”, com ja va explicar Fuster (1982), està documentada des de finals del XVII. i, en canvi, l'expressió “Països Catalans” aparegué a finals del XIX, i, a més, de la ploma d'un "valencià": Benvingut Oliver. Malgrat això, la idea que "País Valencià" és un invent català ha triomfat i avui està gairebé desterrada, almenys de l'àmbit oficial valencià.

     També els mateixos defensors dels Països Catalans s'han autoanomenat pancatalanistes i l'expressió ha estat acceptada en l'àmbit acadèmic. Un exemple reeixit el trobem al llibre La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939) d'Arnau Gonzàlez i Vilalta. Aquesta denominació, però, és una greu errada. L'expressió "pancatalanisme" és anàloga a l'expressió "pangermanisme" molt vinculada al nazisme, i, podríem dir, que encara guarda la empremta de l' època en que va nàixer. Aquesta semblança és explotada per la dreta secessionista per intoxicar i atacar als per ells anomenats "panques". Al respecte, només cal fer-li un cop d'ull a l'article Pancatalanisme de la Uiquipèdia, l'enciclopèdia de la dreta secessionista que imita la Viquipèdia. Al País Valencià, el pancatalanisme ha vingut a significar avui una espècie de mania persecutòria i malaltissa per considerar catalanes coses que, suposadament, no ho són, és a dir, el País Valencià, les Illes, la Franja, Andorra o l'Alguer. Aquesta accepció ha estat molt perjudicial per al pancatalanisme actual ja que és una interpretació interessada i pervertida del que ell és. Per aquest motiu, seria millor que renunciara a ella, ja que, a més, no afegix massa al terme "catalanisme" i aquest seria suficient per expressar el que es vol dir.

     Tenint en compte tot açò, vam proposar "posar en marxa un terme que, en primer lloc, contrarrestara la perversió que acompanya a "pancatalanisme", i, en segon lloc, desenmascararà a aquells als quals en beneficia. Aquest terme no és altre que "pancastellanisme" (no som els primers en utilitzar-lo i ja té una certa difusió en la xarxa). El pancastellanisme es podria entendre com la dèria per considerar castellanes coses que no ho són com el Principat, el País Valencià, Euskalerria, etc. Com a responsables d'aquest pancastellanisme, caldria assenyalar als ultranacionalistes castellans, que no haurien de ser confosos amb el poble castellà, el qual també hi és víctima. A aquesta jerarquia pancastellanista se li hauria de retraure i responsabilitzar de la fal·làcia històrica d'haver creat i perpetuat una Nació Espanyola, que no existix culturalment, i que equival a uns delirants i falsos Països Castellans. Aquest terme estaria infinitament més ajustats als fets que el desafortunat "pancatalanisme" que ens en empassem avui ingènuament.

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (4 de 12), el poble sense rei

    

Tenim, per tant, que en repassar la història espanyola, pensem Castella com una entitat unitària i activa, mentre que a Catalunya la pensem fragmentada, difusa i, fins i tot, confusa. Fragmentada perquè no identifiquem València amb Catalunya, o, a vegades, ni amb les Illes, i menys amb Aragó. Difusa perquè, per exemple, la conquesta de València no la presentem com clarament catalana. I confusa perquè, a vegades, parlem d'Aragó i altres de Confederació. Pot ser la història per a un científic o un esperit crític de les humanitats s'assemble més a això i la història castellana a un mite. Però, per a la immensa majoria de la gent, una és comprensible i fàcil d'interioritzar i l'altra no.

     Per si això fora poc, hi ha altre problema: mentre a Orient posen l'èmfasi en la col·lectivitat, en Occident el posem en l'individu. La nostra història és individucèntrica. Al narrar-la destaquem els personatges històrics. Per aquest motiu, la nostra història no és ni tan sols la història dels estats, sinó la història dels reis. Fins al romanticisme, el rei és la figura històrica per excel·lència. Fins i tot és la figura social i, gairebé, ontològica. No debades, el rei és real. És a dir, el rei és rei, cosa, realitat per excel·lència. I per això la monarquia està recolzada per la església. Car, en el cristianisme, la monarquia és el braç armat que garantix l'ordre diví i el rei, al igual que el papa, està tocat per la divinitat. No hi ha rei sinó té el recolzament del papa. Però Catalunya no és cap regne, sinó un principat. Ni tan sols això, un comtat. O inclús diversos comtats. De res servix Aragó, perquè el protagonista principal de l'expansió és Catalunya. Aragó no equival a Catalunya perquè li manca protagonisme i Catalunya no equival a Aragó perquè és menys que regne. El resultat és un poble sense rei. I un poble sense rei, ni té el recolzament de l'església ni té història. Un poble sense rei, senzillament, no pot existir. Almenys fins l'arribada, no ja de la modernitat, sinó, fins i tot, de la postmodernitat.

     L'antireialisme coimplica l'anticlericalisme. Tots dos es troben ampliament documentats: la croada albigesa enfronta el comte català amb Roma o la croada de 1283 contra Pere el Gran en serien exemples. La disputa entre els catalans i Roma té un altre episodi destacat en el rebel papa Lluna i la seua seu a Peníscola. Els xativins Borja, lluny de ser excepció, són punt àlgid en intentar els catalans fer-se amb el poder romà. El resultat és l'enverinament d'Alexandre VI i la persecució de Cèsar Borja. Quasi al temps, s'instal·la a la Corona d'Aragó la Santa Inquisició. La majoria dels jutges són castellans. A València s'obrin processos contra científics i humanistes. Així el metge xativí Lluís Alcanyís és cremat a la foguera, mentre que Vives fuig a l'estranger. La primera Bíblia catalana, impressa a València el 1478, és cremada i els seus editors perseguits. També Jordi Bilbeny, situa en aquesta època l'inici de la persecució i censura de la literatura catalana que desembocaria en l'apropiació castellana d'aquesta.

     Respecte de l'antireialisme podem citar el 1519, les Germanies al PaísValencià i a les Illes. El 1640 la revolta dels segadors. El 1693, la Segona Germania al País Valencià. El 1705, amb la Guerra de Successió, l'església valenciana recolzarà el bàndol botifler, mentre que la revolta maulet encapçalada per Basset, arribarà fins a València on hom cridarà: "Visca Basset abans que Carles III". El 1714, en el tram final de la guerra, totes les forces que resten lliures dels Països Catalans ressistixen a Barcelona, i, en eixe moment, són ja, de facte, una República Catalana, ja que saben que l'Arxiduc Carles els ha abandonat: a diferència dels castellans o els francesos que els assetgen, els catalans ja no lluiten per cap rei, sinó que estan lluiten per ells mateix.

     El darrer episodi destacat és la Guerra Civil, la batalla principal de la qual fou la de l'Ebre, el riu dels íbers, i on la majoria dels Països Catalans restaran fidels a la República i, durant els primers moments del colp d'estat, en proliferaran episodis anticlericals, mentre que a altre bandol trobem la major part de Castellà i la jerarquia catòlica recolzant Franco (el nacionalcatolicisme) un dictador que tria com a successor el net del rei, Joan Carles Borbó.

     Què té açò a vore amb Ibèria? si com defensa Cavaller (2005), els íbers no eren un poble tan bàrbar sinó que es trobaven fortament influenciats pels grecs, és de suposar que la democràcia grega, i els valors del diàleg que comportava, també els arribaren d'alguna manera. Aquest solatge cultural no hauria de ser alié als catalans i podria constituir un factor explicatiu d'aquesta tendència republicana posterior. No debades sabem que el mateix Jaume I era un rei de tradició pactista i que coneixia als autors grecs. Per altra banda, no deixa de ser sorprenent el paregut que existix entre els mapes de la presència ibera i el de la guerra civil cap al 1937, exceptuant el cas de Madrid, defensada, entre d'altres, per nombroses forces dels Països Catalans. Una d'aquestes columnes era la Durruti, que tot i el nom, tingué a Xàtiva, Comarques Centrals del País Valencià, una seu important ja que el seu cap, Ricard Sanç, era de Canals (a 6 km de Xàtiva). L'escriptor Joan Sales, que en formava part, diu que aquesta era una columna catalana i en la que es parlava català (i ho dia malgrat que no tots els integrants eren de la Catalunya estricta, sinó que molts eren del País Valencià).

     Ara bé, copsar aquesta herència ibera en la història catalana, requerix, sovint, comptar amb els valencians, ja que uns i altres es troben inextricablement units. Tanmateix, els dos han tingut força dificultat per pensar-se units. Intentarem explicar per què.